L’actualitat ha produït dos acords ben
diferents. El ú à casa, entre Rubalcaba i Rajoy per aferrissar la posició
espanyola dins la UE. I l’altre entre la Presidenta de Brasil i els
manifestants fora dels estadis. En cap dels dos ha jugat la selecció de futbol
espanyola. Però cadascú d’aquestos acords em produeixen reaccions contradictòries.
El primer em provoca l’efecte de l’aigua destil.lada : incolor, insipid... Però
el segon ha provocat una corrent d’esperança dins dels temps actuals.
La veritat es que l’Amèrica llatina
desborda qualsevol intent de simplificació. Com aquella ximpleria de la “madre
patria” ó la de “l’herència cultural comuna”. Afortunadament del legat
d’aquells criollos que decidiren autoproclamarse alliberadors de llurs pobles
deslligant-se de la potència colonialista no resta més que la foto penjada als
palaus majestuóssos i l’estàtua que normalment presideix la plaça major ó
l’avinguda principal.
Des de finals dels setanta l’objectiu
comú als diversos països de l’Amèrica Llatina és gestionar la seva transició
cap à una societat oberta ón la clau siga conciliar els valors de la llibertat
amb el desenvolupament econòmic. Un objectiu, per cert, ja fa temps abandonat
pel que fa als gestors –que no pas polítics- de la UE (demano perdó pel
recordatori).
Fins als anys setanta i en alguns
cassos els vuitanta, els rebesnéts d’aquells “alliberadors” nacionals venien
defensant la mateixa política autàrquica de patriòtic proteccionisme,
dissenyada pels seus revesavis, en benefici propi i en el una reduïda élite
poderosa amb tots els recursos econòmics. La qual cosa produïa una doble efecte
molt estès per tot arreu : uns exèrcits d’opereta i parada militar mirant en
recel als veïns i à l’enèmic intern, i una desigualtat social abismal dins de
cada país, per què la redistribució de la riquesa nacional no hi era pas à les
fulles de ruta dels alliberadors. Malgrat tot és precís recordar que el PIB
continental per l’Amèrica Llatina no ha deixat mai de créixer anualment, tot i
les crisis monetàries succesives que li han colpejat (Mèxic, Brasil,
Argentina..).
És innegable que els mentors de la
“Escola de Chicago” han tractat de conduir la transició dels pobles de
l’Amèrica Llatina, a la fi del cicle proteccionista-patriòtic. I amb aquest
objectiu va néixer als principis del noranta l’ anomenat “Consens de
Whasington” , atès que en aquesta capital hi es troben les seus de les
Institucions signatàries (Banc Mondial,
FMI, BID). La recepta d’aquesta gent és la ja coneguda de disciplina
presupuestària, privatitzacions, desregularització dels mercats (financers),
obertura à l’exterior, protecció als drets de propietat, etc, etc. I totes
aquestes polítiques fetes possibles mitjançant uns préstecs fabulosos que
incrementant el deute extern a mig termini feien el miracle a curt termini de finançar
el cost irrecuperable de les polítiques socials i de nodrir la corrupció dels
qui no s’enduien els beneficis de la privatització o part recuperable de les
polítiques socials. Res de nou. La sintonia de les Institucions europees en
aquestos excessos i amb la finalitat d’extendre mercat li ha fet també competir
en la pluja de les ajudes financeres, però amb més generositat, donant els
diners dels europeus amb un mínim cost per al beneficiari o inclús sense
retornar el finançament. Tots el països de l’Amèrica Llatina han rebut una
pluja de diners sota l’excusa de l’ajuda al desenvolupament i enfortir la
cohesió social.
Ara la reacció de milers de ciutadans
brasilers i la resposta de la seva Cap de l’Estat és un punt d’inflexió molt
important. Ens mostra quina és la clau del conflicte. Un poble que manté la
consciència d’esser en transició per à construir una societat civil oberta on
no siguen pas incompatibles la llibertat i el creixement econòmic. I per la
qual cosa necessiten i demanen unes
Institucions de l’Estat fortes, poderoses, transparents i incorruptibles, per à
administrar els recursos al servei de les politiques socials. Milers de
brasilers han fet esquena à l’espectacle nacional –fins i tot ara dins d’un
escenari mondial- per à reclamar politiques socials de mínima qualitat,
transparència en la gestió i persecució penal dels corruptes. Reclamen, en
definitiva, el concepte d’Estat legat per la Revolució Francessa que és al
bressol del dret públic continental europeu. Unes Institucions sòlides amb una
gran responsabilitat social. Una lleialtat entre els Poders de l’Estat. Per què
les funcions de l’Estat són a) la prestació de serveis, donant resposta à les
demandes socials, i, b) l’organització de solucionar els conflictes, com
capacitat de resposta pacificadora.
I sobre aquestes idees bàsiques de
l’Estat deu existir la qualitat que fa distingir à la Política. La qual cosa és
la gobernabilitat que es tradueix en
una interacció entre governants i governats per à restar d’acord en el camí a
recórrer per à trobar les solucions. La reacció de la Cap de l’Estat brasiler
anunciant fins i tot una reforma constitucional per à rectificar una política
del faraonisme futbolístic en perjudici de les prestacions socials i de
mantenir la resposta penal front als corruptes, em produeix una grata
satisfacció. Res de incolor, insípid...i restant fora de joc.
Sant Joan de Moró, juliol 2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario