Pròleg llibre Juan Luis Sancho Lluna "EL ANTICATALANISME I LA TRANSICIO AL PAIS VALENCIA"

Pròleg al llibre «El anticatalanisme al País Valencià en la transició»

        Qualsevol crònica històrica no és pas una narració fidel als esdeveniments, objectiva i neutral. Això no més passa amb la llesta dels reis gots. El normal és que la historia s’escriu segons l’interès de la part en allò que relata. La qual cosa no justifica pas la falsedat, sinó la importància que té l’enfocament de l’autor. 

        Es més, la perspectiva o teoria del «perspectivisme», d’origen en Nietsche, va esser defensada pel Ortega i Gasset. Considerava que tota veritat és una veritat trobada des de la perspectiva utilitzada en llur esbrinament i sent complementària de tota la resta de perspectives. No és gens estrany que apliqués aquesta teoria per reclamar una representació de “l’espanyol” més polièdrica d’acord tota la diversitat de l’Estat.

        I per rematar, en el camp de la ciència, Erwin Schrödinger -un dels pares de la física quàntica- haurà fet palès la importància que existeix en triar la vissió adient segons l’objectiu d’investigació, atès que, per exemple, per un estudi microscòpic de la matèria no s’acompleixen pas les mateixes regles de la física que se’n adonen d’acord la visió macroscòpica de les coses.

        Totes aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que abordés la transició des de l’angle que Juan Luis Sancho Luna  ha fet sobre el anticatalanisme dins de la transició, tenia que despertar el meu interès. Com supose també li haurà provocat  la mateixa curiositat al futur lector. Però, reste tranquil, per què no vaig estripar-hi la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra les Institucions democràtiques i el anticatalanisme. Una explosió de violència que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països catalans i sobretot immobilitzat front el Poder Central. Una tesi força regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes à l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunidad Valenciana per la via de l’article 143 de la CE. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella violència va esser justament la renuncia dels dits partits a l’accés a un marc d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article 151.

        Ara bé, cal aclarir, de entrada, que la violència no va esser una novetat durant aquell temps. A l’inrevés fou un component present durant tota la transició espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts violentes, segrestats, els atemptats,  les bombes i els intents de cop d’Estat que al llarg d’una generació va patir tota la societat en l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes, funcionaris públics i civils, no podem restar amagats darrere d’una llegenda, per que és un doble crim  el que hagin segut assassinats i esser oblidats. Són les vides que va costar la transició, alguns dels quals no han optes el càstig de trobar-hi un responsable que fos jutjat i hagués complit una condemna.

        Estic convençut que tanta violència es va produir per l’absència d’una governabilitat o lideratge en l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir definitivament de la Dictadura. Va esser per contra una sortida “a l’espanyola”, en el que cadascú compta de la fira el que li convé i mai se sap que és el que passa. Tothom -dels dirigents polítics- renuncia a dir la veritat, donant per fet que tothom ho sap i, pel contrari, no es precís i no convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, per que existeix una transparència i comunicació en tot moment. El cinc criteris recomanats per la pròpia Comissió Europea són: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència (Llibre blanc sobre la Gobernanza Europea. Any 2000).

        L’Estat espanyol durant la transició no arribà gaudir de cap d’eixos principis. Per què la classe política, en general, no va esser à l’alçada dels moments. Els dirigents polítics varen avant posar els interessos de llurs partits à l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden justificar. Entre altres, pot-esser el més greu,  no haver-hi conformat un Govern o un gran pacte de Govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits principals (UCD i PSOE)per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança del conjunt de la societat i posant els problemes sobre la taula dissenyar públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur. La qual cosa eixia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no demostraren uns i altres.

Pel contrari els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gos i el gat, fent creure que cadascú era la clau per la solució. Mentrestant abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles respectius, però no la solució definitiva. Exemples tenim per tot arreu. La llei d’amnistia reclam de tota l’oposició democràtica serviria tant per lliurar als presos polítics del franquisme, com als seus torturadors. La llei per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per restringir les llibertats públiques, en lloc d’acabar amb el terrorisme. I aixina podíem continuar. Però tant la UCD com el PSOE si es preocuparen tots dos d’introduir en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant  una distorsió dels valors dels vots individuals a nivell provincial. I, el mes greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, hi es posaren d’acord en aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantenir el control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el Tribunal Constitucional no va autoritzar.

        En definitiva durant tota la transició la societat espanyola, en general, no tindria ni uns polítics estadistes ni una política d’Estat. La qual cosa va provocar una ingovernabilitat crònica, en benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de l’esquerra. El pitjor es que els dirigents responsables justifiquen -encara en l’actualitat- la seva actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen tancar la Constitució front a tota reforma futura (articles 162i 163) que no passés per la voluntat comú dels dos partits. Quin sentit podia tindre aquest blindatge si es tractava de sortir d’aquella amenaça al pas del temps?.

        Per aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la “Batalla de València”. Que no va esser  de tot el País València, sinó sols de la ciutat . Un moviment exclusiu, à l’inici, de la valència urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País Valencià com autogovern encarregat de guanyar l’Autonomia i què trenca formalment el poder provincial de les Diputacions. L’anticatalanisme es manifesta doncs en eixe moment clau, com reacció primària a la perduda d’un poder històric, com és el del control de les Diputacions sobre els recursos dels Ajuntaments.

I serà en la ciutat de València com afectada més singularment pel fracàs crònic  dels dirigents urbans franquistes. Sobre aquesta qüestió l’autor Juan Luis Sancho fa una exposició molt interesant dels que són, a partit sobre tot dels efectes catastròfics de la riuada del 57. Així diu : La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente, tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de “la coentor”), la extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977 y en las municipales de 1979.

Es per tant el nucli que acudeix a tancar-se en la Diputació de Valencia, al reclam del seu President, en protesta per un programa de televisió, el qui dona data de naixement al anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com precursor al Diego Sevilla Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual d’aquest, un  falangista fanàtic que fou Fiscal de gran part dels Consells de Guerra celebrats després de guerra en València, demanant moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual li feia disparar trets en totes les direccions i si disparà contra Catalunya, també afirmava des de la càtedra que la “Constitución de Cadiz fue más violada que las pensionistes de la madre Celestina”(Sic). L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un tant confusa i grollera.

        Eixe inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament en la Diputació utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del secessionisme de la llengua. Per això la necessitat de mobilització à la seva causa d’una entitat quasi fòssil com hi era “Lo Rat Penat” i la correlativa persecució caïnita à l’obra d’un filòleg serio i de gran prestigi com era el professor Sanchis Guarner. Va esser el dit moviment urbà qui arrastrà a la dita entitat i no à l’inrevés.

I per donar una idea dels criteris “científics” que hi eren defensats dins  la “Batalla” recordem que en el Primer Pla d’Ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del Conseller Barceló (qed) es va acordar que l’assignatura fos impartida només pels professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la Universitat de Valencia. Però quan pren la Presidència Monsonís (un dels objectius de la “Batalla”) serien professionals de l’ensenyament de la llengua també els qui hagueren optés un títol lliurat per “qualsevol entitat il·lustre en matèria lingüística”. Es clar que així es pretenia estendre la “Batalla” à l’escoles. Destrossa de mínims efectes per què mai tingueren prou “professors” intitulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.

        Però l’arma del anticatalanisme va esser fonamentalment la violència verbal i fins i tot física. En este sentit l’autor Juan Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de la tensió que hi hagué en cert moment històric en la Italia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més pròxim amb Catalunya.  I en el cas de la “Batalla de Valencia” es va produir la mateixa estratègia. Eren els violents els qui se consideraven víctimes, per justificar així la seva irada reacció, amb el suport dels mitjans de comunicació afins. La tècnica habitual va esser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb l’objectiu de fer palès llur protesta front la presència d’un polític o una personalitat del mon de la cultura tritllats com catalanistes. Després els diaris -Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias, per exemple- feien deixa protesta una causa del poble rebel front l’atac les seves senyals d’identitat. Algú li sona aquesta música?

Aquell tancament d’un grup en la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no s’oblidaren del Consell i aprofitant la seva instal·lació provisional en el Palau actual de Les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les concentracions cridaneres que més avant, traslladats al Palau de la Generalitat tindrien que suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió es prengueren fotos de manifestants que feien, braç alçat, la salutació feixista al temps que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En els posteriors ja amagaren els braços.

        Amb les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades en les parets del casc antic de València i llibreries. Algunes inofensives, signades per grups desconeguts fins aleshores, tals com Regne de Valencia, mai país català (GAV), Invasors catalans fora del Regne de Valencia N.V.(C.Vinatea). Però altres eren portadores de amenaces : quatre barres per collons, sang a borbotons. Una crispació que va anar-hi traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits. Prompte  s’identificaven les mateixes cares, que a falta d’esser identificats foren batejats per les seves accions violentes, com Paquita, la rebenta plenaris. Eren un grup minoritari però força escandalós i cridaner. Els mitjans de comunicació de la ciutat tindrien un paper clau, per què els donaren el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com “valencianistes ofendidos”,”pueblo soliviantado”, “crispación legítima” i qualificatius semblants. Una manipulació tan descarada que, de vegades quedà al descobert. Es el cas de l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, en el Palau de la Generalitat i amb la presència d’un Ministre representant el Govern central, va tindre que desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el que havia difós la noticia d’un grup de valencians que havien obligat al President i alguns Consellers a besar la Senyera Reial pressionats per un aldarull de “valencianistes”.  La qual cosa no es va produir mai.

        Resulta lamentable que aquells escraches , pintades amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana tingueren una continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al domicili de Sanchis Guarner. Compte el meu cas: El 25 d’abril de 1979, s’havia previst un sopar amb divers intel·lectuals valencians celebrant l’efemèrides de la data. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al portal del meu habitatge familiar, en un carrer cèntric de l’eixample de Valencia. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que anaven dins d’un seat sis-cents de color gris havien deixat de forma precipitada al peu del dit portal una borsa de fem, de la qual sortien uns cables. Alarmat cridà a la policia. L’artefacte que em mostrarem era idèntic al que fou destinat al professor Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla, connectat à un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va esclafir, al igual que en el cas de Sanchis Guarner, però de haver-ho fet, es clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge que estava al tercer pis, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el carrer de Joaquin Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte per la nit. El mal haguera pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir mal per haver-hi entrat en l’activitat política.

        La bomba que dissortadament si va esclafir à l’any següent és la que li col·loquen a la finestra de la dreta  de la façana de la casa  de Joan Fuster, al carrer Sant Josep 10 de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió vaig veure un llibre gran, d’un format especial, de poesia, sense que recorde l’autor, al qui la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com si foren causades per una urpa. El seu títol era “Devastació”. I les ferides semblaven quatre barres.Coincidència.

        Aquest moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat. Ara bé, mantingué la seva virulència més forta, per una banda, fins la paralització de la autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de Monsonís a la Presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament al Ajuntament de València en la celebració dels actes del nou d’octubre, que Juan Luis Sancho Luna descriu molt bé. A penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos comarques de l’Horta de València i això per la facilitat de desplaçament des de la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I llevat el cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i municipals de l’any 1979 i de cara sobre tot à les expectatives de les següents és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.

        Entenc que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com el que travessà la “transición” aquesta violència anticatalanista pot qualificar-se como pecatta minuta. Tot depèn -com sempre- de la perspectiva que s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi una nota comú a una i altra i es la falta o carència de voluntat pels poders públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir als culpables. Per què mai, ni la policia ni els Jutjats donaren mostres d’interes per aquest tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, mai vaig declarar en seu policial ni judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, per què ningú em va citar. Res. Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la denuncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al Palau de la Generalitat que hi hagué amb la cremà d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per identificar als autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la porta del Palau i trepant per una finestra arribaren fins la senyera del Consell penjada en un pal del balcó. Mai he sabut el resultat de la denuncia, ni si el President Monsonis la va retirar després. La qual cosa tampoc em produeix cap sorpresa.

        I això passava per què els Governadors Civils deixaven créixer la violència anticatalanista seguint la política d’un Govern Central feble i egoista, atès que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres. Inclús, ú dels Governadors que patirem en la província de València, feia també la guerra pel seu compte i escrivia sota pseudònim, articles animant i justificant la protesta com fruit dels errors del psoe. Que l’escalada de la tensió tingués per objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la UCD a posar-se al front d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril Martorell vingué des de Madrid, desplaçant a Emilio Attard per encoratjar la pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels partits unionistes en Benicassim, per la via de l’’article 143. Però malgrat l’aferrissada defensa va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com cap de llesta per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i aspirava a esser en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després de l’èxit aconseguit en la ciutat de València. Fins i tot temptà a una emancipació política total (URV) que no passà de l’Ajuntament de València, para fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar de forma definitiva. En l’actualitat arriba la seva influència als sectors del nacionalisme valencià que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?), troben les arrels d’una “nació valenciana” sense contaminació amb els països catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling és una altra història.

        El anticatalanisme apareix amb Joan Fuster però el catalanisme no fos pas un invent d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que descobreix aquesta teoria. No ho crec. Es curiós que els dos llibres objecte de les ires anticatalanistes foren escrits per Joan Fuster de forma involuntària. En el cas de “El País Valencià” l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i de rebot, al incomplir aquest l’encàrrec, li’l passaren al Fuster. I en el pròleg de “Nosaltres els Valencians” el mateix Fuster s’excusa d’escriure un llibre que més li hagués agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític fins practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana arriba a esser difusor del valencianisme catalanista de manera un tant fortuïta i accidental.

        El que si crec es que el “catalanisme” del País Valencià es produeix al mateix temps en que la producció industrial i de serveis supera la tradicional producció agrícola selectiva que venia sent característica de l’economia d’aquest territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a mes, s’ha produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la quarta part de la població laboral, demostrant la formidable capacitat d’acollida del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.

Foren els ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu del nostre estimat País. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que posseïa un territori pla, sol tot l’any, fàcils comunicacions per terra i mar (i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de consumidors tant potent com l’europeu i , a més a més, una ma d’obra amb certa formació, creativa però gens recelosa front un treball fastigós de producció industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una ma d’obra damunt poc conflictiva per mantindré algun tipus de lligam o vinculació amb una producció agrícola familiar. Tenim per tant el teixit social i les condicions geogràfiques òptimes per qualsevol activitat econòmica del segle passat i del present.

        En un poble amb eixa capacitat productiva per una economia moderna, sense la dependència à les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura,  és natural l’impuls de aixecar-se dempeus per aspirar una modernització integral per guanyar els primers llocs en la contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè. Un anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte coherent d’apoderament pel nostre poble.  Eixe és l’impuls descrit per Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra comú d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua hi ha una cultura comú d’esforç, treball i valors socials que són coincidents per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament eren aquests els mes coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a justificar l’existència servil d’un “Levante feliz” nascut “per ofrendar nuevas glorias España” com reclama l’himne regional.

        La potència del nou model de País València, exigent i competitiu, capaç de produir una economia industrial i de serveis moderna i acollint una mà d’obra emigrant sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la importància en la visió del model social més acord en eixa seguretat de País. Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats horitzontals, força democràtiques i amb  moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la Dictadura per soterrar els models dels passat. Eixe pense que va esser el paper de Joan Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la “i”. Ens va netejar les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui som. Així doncs, tal i com deia al principi la perspectiva o punt d’enfocament sempre és el més important. I aixina serà sempre.

        Josep Lluís Albinyana i Olmos

        Sant Joan de Moró, setembre 2018.

Pròleg llibre Manel Arcos "Conflicte d'interessos. Bandolerisme i vendetta a la Marina (1844-1875)

De Manel Arcos el primer que vaig conèixer va esser la veu. Vaig escoltar-hi una entrevista un amic cantant al seu programa (paraules en silenci) en  una ràdio comarcal. Em va sorprendre i em va agradar.  Admire el bon periodisme del qual l’entrevista és una proba de màxim nivell. Sentia com la veu, creava una hospitalitat íntima, respectuosa i seductora, per anar poc a poc explorant la llarga obra artística del personatge. Al acabar, havia passat un hora à gust i vaig reafirmar la meva confiança amb la rica realitat d’un País Valencià, que alguns tararots es neguen à veure.

                Ens trobarem més tard els dos dins de les xarxes de l’internet (el sisè continent avui en dia) i de seguida brolla una cordial amistat. Vaig conèixer la seva obra poètica i em va sorprendre de nou amb aquest llibre sobre el bandolerisme valencià.  Resta clar que a més de bon professional és un creador versàtil, capaç de fer poesia, o periodisme d’actualitat ó investigació històrica. I tot amb una humanitat poderosa, atraient i que t’atrapa amb la seva cordialitat i confiança.

                Mai sabré les raons per les quals em va demanar una glossa d’aquest llibre. Pot esser que tampoc les hagi. Però, desprès d’acceptar-hi la seva oferta, he sentit una profund agraïment. Per que les seves pàgines m’han retrobat amb els indrets i paisatges de la meva infància. Inclosos personatges tan rudes com el protagonista del llibre. Atès que en aquella llunyà etapa estiuejava en una caseta situada en la muntanya del costat dret on s’alça l’Ermita de Sant Antoni, de Llombai. Moltes vesprades passejava en els meus pares pel camí del calvari que puja à la dita Ermita.  Des de llur esplanada es divisen el tres pobles, Llombai, Catadau i Alfarb. Dins, gaudint el frescor del humit silenci, calia la visita de rigor al Sant “del porquet” i, de pas, es furonejava en les ofrenes de cera que penjaven per les parets, als peus i als costats del Sant. Pegada à l'Ermita, tot seguit a l’esquerra de la entrada, està la petita porta de la casa on habitaren els ermitans que varen succeir a l'amic que tenia, al seu temps, el tio Joan de la Marina, protagonista principal del llibre de Manel. I per la petita finestra amb reixa de ferro colat oberta en eixa porta, aguaitava esperant hi trobar algú. Cosa que mai va ocórrer.  Uns records d’aquella infància que aquest llibre m’ha retornat, com una mena de deute que els devia  per l'emoció gaudida d’aquelles excursions.

                Però l’obligació encarregada pel Manel és la glossa del llibre. I dec complir per anticipar-hi al lector que te entre les mans un treball acurat, sorprenent i força interessant. Que posa damunt la taula una informació poc o gens coneguda relativa al bandolerisme valencià al segle XIX. La qual cosa te l 'interès d'omplir el buit fosc que amaga un passat recent i que és la clau per entendre el present. Doncs l'Espanya centralista-borbònica es va dissenyar en aquell segle. On varen néixer també el bipartidisme, i la corrupció, i el deute públic impagable, i el clientelisme polític, i l’evasió de capitals i el llarg etcètera de tots el mals que ens han acompanyat durant el segle XX i encara avui en dia.

                El mèrit singular que trobe en aquest llibre és el rigor. Per què utilitza fons documentals. La qual cosa ens introdueix en el rere fons de diversos esdeveniments, que són el reflex del trànsit de la societat espanyola del segle dinou. Malgrat l'escàs creixement de la població, que passarà de deu a dinou milions d'habitants en cent anys. Una mobilitat personal tant pel territori del País Valencià (el protagonista nascut en la comarca de la Marina, s' instal.larà en la Ribera Alta i recorrerà diverses comarques) com per la resta del territori espanyol. Que s’estén fins i tot per les terres de la Mediterrània, atès que serà l'Argelia  on es refugiï uns anys.  Estada que era coneguda com «l’emigració oronella» i que era pràctica de molts valencians acollits temporalment en aquelles terres àrabs on anaren els nostres moriscs al esser expulsats.

                 També reflecteix el Manel l’inestabilitat del Poder en l'Estat al llarg del segle. Un desordre irresponsable que es manifesta a partir de la mort de Ferran VII, amb la regència de Maria Cristina i la primera guerra carlista. Atès  que el germà del rei, En Carles, rebrà el suport de l'Europa absolutista (l'Austria, la Prussia i la Russia),  i la seva neboda, Isabel II, el de  l'Europa liberal (l'Englaterra, la França i la Portugal). Etapa de l'Estatut Reial de 1834 i en la que es durà a terme la divisió provincial.  La qual  cosa provocarà la nova distribució de l'Administració de la Justícia, amb la creació dels partits judicials  (1834) a càrrec d'un jutge llicenciat en dret, perdent els Alcaldes  la jurisdicció que tenien  en les causes criminals.  À l'any següent el «Reglament provisional  per l'administració de justícia» és una bestreta de les futures lleis de procediments civils i penals, que vindrien més avant, la primera en 1855 i l'última en les acabades del segle en 1882, desprès de la Llei de garanties de 1870. 

                I de seguida es va iniciar la tècnica del cop (pronunciament) militar com instrument corrector del poder. Venen la sèrie de noms coneguts com efemèrides iil.lustres, quant no passaven de colpistes insurreccionals : Els generals Espartero, o Narvaez, O'donell, o Prim, o Serrano o Topete faràn carrera al llarg de la resta del segle.  I és força interessant descobrir que des del «Manifest dels Perses»(1814) rebent a Ferran VII de l'exili (on felicitava a l’Emperador francès per llurs victòries contra la guerrilla espanyola) i per enaltir la seva Monarquia absolutista, hagi segut València i el País València la seu dels moviments  més reaccionaris.

                Passa amb el cas de Narvaez, en 1843, per provocar el Govern moderat que farà la Constitució de 1845, restringint el sufragi i declarant la catolicitat de l'Espanya. Govern que crearà la Guàrdia Civil per desmobilitzar la «Milícia Nacional» que crearen les Juntes Locals per enfrontar-se a l'exèrcit de Napoleó i que estaven sense control militar.  Augmentarà la centralització administrativa al organitzar la província amb un Govern Civil i una Diputació. També produirà l'unificació legislativa amb la codificació penal (1848) i civil  (projecte de 1851). El cop militar després dels generals Espartero i O'donell donarien pas al bienni anomenat progressista de 1854 à 1856, amb el projecte de nova Constitució en aquest últim any. A continuació O'donell substitueix en el poder a Espartero i aquest novament a O'donell fins al nou cop militar protagonitzat pels Generals Prim, Serrano i Topete, aliats pel «Pacte d'Ostende» i en les mires més altes, atès que volien fer fora als borbons (mal pagava el general Serrano haver segut l'amant de Isabell II per molt de temps).  Pronunciament que inaugura el «sexenni revolucionari» amb  la restauració de les Juntes provincials i la nova constitució de 1869 i l'exili de la reina borbó, donant pas al rei d'origen italià  Amadeo I (1871) i l'assassinat  del General Prim abans d'arribar a Espanya.

                Les pressions de l' Església, els monàrquics ((liderats per Cánovas) , els carlistes (liderats per Candido Nocedal), els empresaris amb negocis en Cuba i els conflictes socials de naturalesa agrària i els primers moviments obrers al món de l'industria, provocaren la renuncia  de  Amadeo I i va nàixer la I República espanyola, amb la Constitució de 1873 que passà d’esser Federal a cantonal i a la fi d'ordre (militar), sota la presidència successiva de Pi Margall, Salmerón i Castelar.  Sent el cop del General Pavia(1874) la que dissoldrà les Corts republicanes  donant-li la Presidència altra vegada  al General Serrano. Però serà de nou el cop militar del General Martinez Campos en el Camp de Morvedre, el que portarà la restauració borbònica amb Alfons XII, des de 1875 a 1885 i la regència de Maria Cristina des d'aquesta data à 1902. Dos restauracions ultra borbòniques des del País Valencià on també lluitava amb coratge l’exèrcit carlí, dominant les terres del Maestrat.

                A partir d’aleshores es farà la última constitució del segle XIX, la de 1876, per atribuir  la sobirania al rei i a les Corts, ratificant el centralisme. Amb dues cambres, la separació de poders i el sufragi censatari i consagra el bipartidisme. Model de participació que exigirà la força del clientelisme partidista, la qual cosa enfortirà el caciquisme à nivell local. Serà l'encarregat de controlar el resultat de les urnes. I funcionarà tan be, que des de 1874 a 1902 hi hagueren sis governs liberals i altres tants governs conservadors,  sota el lideratge aquells de Sagasta i estos últims  el de Cánovas.

                El llibre del Manel és per tant la resposta d'un escenari polític tèrbol. Així com el d'una societat empobrida per la corrupció, per l'aparició d'una industrialització erràtica, pel lladronici del rei, dels banquers,de l’Església,dels terratinents o de la burgesia capitalista. També el d’una població delmada per la fam, les guerres carlistes, les del Marroc,  les de la Conchinchina, les de Filipines o les de Cuba. Un temps en els quals, a més a més, la construcció d’una nova estructura de l'Estat  -el centralisme- sacsejava l'organització tradicional dels territoris de les diverses nacions integrades sota l’escut de l’Espanya. Dins d’aquests paràmetres ens trobem amb les tràgiques històries dels bandolers roders tractats pel periodista de forma acurada i seguint sempre les fons documentals.

                L’obra ompli doncs el buit informatiu que tenia sobre el tema. Aquest és un primer fruit vàlid. I és d’agrair-li al Manel el seu treball  d’investigació. Però,a mes a mes, també ens obri unes amples finestres per aguaitar sobre altres panorames.. I no cal fer la pregunta sobre si es poden identificar aquells bandits com uns lladres i assassins vulgars. La seva marginalitat és fruït de la feble cohesió social de l’època. Per no afirmar que fou el mateix caos de l’Estat l’encarregat de deixar-los al marge de la societat (de quina?). És cert què l’immensa majoria de bandolers havien fet la guerra de l’independència junt a soldats, intel.lectuals o inclús retors. Anticiparen així l’èxit de la guerrilla front a l’exèrcit convencional. I alguns, a partir de la desmobilització de les milícies populars decidiren continuar el combat pel seu compte, davant la traïció del borbó i de la classe política. O pot esser que directament es passaren al bandolerisme sense més. En qualsevol cas era una mena de traure el pit l’individu i aixecar-se front l’opressió d’una situació angoixant.  La qual cosa exigia força valor al elegir el camí envers la muntanya. No tenia cap garantía de supervivència. Per què la resposta punitiva de l’Estat era letal. Segons la “Novíssima Recopilació de les Lleis d’Espanya”, publicada des de 1802 fins 1805, eren vigents encara les Reials Pragmàtiques del rei Felip IV, de 15 de juny i 6 de juliol, per les quals se’ls jutjava en rebel.lia, després de tres citacions per edictes, i a partir de llur sentència condemnatòria, qualsevol podia matar-los. I si eren detinguts, eren executats en la forca. En la “Cartilla Real, para Escrivanos públicos”, de Carles Ros (Notari i Escrivà públic,València, 1762) es descriu el formulari de com deu esser executada la pena capital, i, com, comprovada la mort per l’escrivà, deu esser tallada una mà del condemnat pel braç.  I en el cas de matar un bandit a un altre ja jutjat, se li perdonaven llurs delictes. O en el cas de no esser delinqüent podia obtenir el perdó per dos que ho foren, si es tractava d’un cap de quadrilla, o de un sols si no ho era.

                Amb una resposta punitiva tan brutal, es fàcil entendre l’aplicació freqüent de la “llei de fugues” per la Guàrdia Civil. Un cos militaritzat,creat a l’any 1844 per neutralitzar des  del poder conservador la temptació de restaurar les milícies populars de les Juntes locals –defensades pels liberals- i també per perseguir als bandolers amb un armament més efectiu que els que aquells utilitzaven. Per què les armes d’aquestos solien esser els trabucs, mortals a curta distància, però ineficaços més enllà. Mentre que la Guàrdia Civil disposava de fusells (canó llarg i estriat) amb una efectivitat a llarga distància.  I una simple ferida de bala tenia resultats mortals. Per que que no hi havia assistència sanitària en les muntanyes i la pena pels “receptadors” que li donaren ajuda era la mateixa.

                A partir del Codi Penal de 1850 es castigava amb la pena de cadena perpetua à mort el robatori en quadrilla, produint una mort, lesions o detenció de la víctima. 

                La reclamació pel reconeixement d’uns dret de la persona serà una constant en les diverses constitucions del segle XIX. Apareixen en unes i són silenciats en altres. Els primers brots d’unes garanties processals es descriuen en el Reglament provisional per l’Administració de la Justícia de 1835 abans nomenat. Però la Llei Processal Penal amb unes garanties semblants à les actuals serà de 1882.

                Ens podem per tant fer una idea del valor dels bandolers descrits pel Manel Arcos, assumint les extremes conseqüències de llurs fets. No eren sols uns desesperats, sinó uns homes valents, d’extraordinari coratge i ferocitat. Condicions naturals de tots ells. No es corresponen en els desqualificatius que dels valencians havien fet aquells del Inquisidor Ximenez de Reinoso en 1582 o del mateix Comte-Duc de Olivares al 1626 (“tenemos por blandos a los valencianos”). Aquestos roïns personatges confonien l’absència de la violència més pròpia dels pobles de Ponent, amb la nostra civilitzada cultura, pròpia dels pobles riberencs de la Mediterrània. Però ara n’estic segur que el lector es sorprendrà tant com jo d’haver-hi tants i tants valencians bandolers aguerrits i ferotges, trets del silenci per la investigació del Manel Arcos.

                A la fi, veig el llibre aquest com una encertada troballa històrica que serveix per descobrir la tèrbola societat del segle dinou. I, al mateix temps, també descobreix el coratge d’uns homes valencians marginats dins d’un sistema caòtic. Una resposta rude i també valenta, que ens desperta una sensació familiar, un “dejà vue” molt pròxim, propi de la nostra gent. En el meu cas, per exemple, em recorden aquell home (el “Tio Daniel”) que vaig conèixer també en la mateixa època de la meva infància i que habitava en les proximitats de la muntanya de l’Ermita de Sant Antoni. No sé que cosa havia fet en la guerra. Però havia pagat després en presó i havia perdut a mes a mes la dona, deixant-li tres fills per criar. Encara era desterrat del poble. No tenia més que la casa (construïda per ell mateix à la muntanya), l’haca i les ferramentes de treballar la terra. I sense cap ajuda, sols, va esser capaç de plantar de vinyes tot un barranc, situat a dos hores de camí, prop del terme de Picassent. Em comptava que la tècnica seguida havia segut mitjançant la línea recta d’una corda amb nusos successius que marcaven on tocava plantar un cep. I en cada nus hi havia posat una taronja, el únic menjar que tenia (furtat d’algun hort, segur). Així anés cavant la terra dura i verge del barranc, arrancant margallons i pedres amb el pic i l’aixada. I, al arribar al nus, plantava el futur cep i es menjava la taronja. Amb el temps aconseguí cultivar tot el barranc. El seu passar el tenia amb la collita del raïm. Era també un home rude i valent, enfrontat a llur marginació econòmica i social de la passada guerra.

Sant Joan de Morò (Castellò), mars de 2015