Als trenta anys de la autonomia valenciana

         Aquest trenta aniversari del primer Estatut coincideix amb la pitjor crisi econòmica i social que hem conegut fins ara. Una desfeta que a cops de misèria ens sorprèn dia a dia desmantellant la cohesió social i nodrint una insolidaritat hostil.

         Mai he pogut oblidar un record de la meva infància, la imatge d’una dona major, amb negre mocador al cap, i asseguda en una agrunsadora en el carrer, a la porta de sa casa, mirant amb ràbia com la Comissió Judicial hii treia la resta dels mobles, perols, cassoles i trastos. Algú ens va dir als menuts que hi érem  que era pels deutes del fill, jugador de cartes. Sembla que aquesta visió em va dur a la meva professió.

         Tanmateix penso que l’existència d’aquesta crisi ens dona l’oportunitat no tant de fer un repàs cronològic, com una mena de recordatori cum lade, als trenta anys que han passat sota l’autonomia, sinó, pel contrari, fer una revisió, un control de qualitat per analitzar quin valor afegit  ens facilita aquesta autonomia per à la sortida de la crisi.

         La meva tesi és que si la Generalitat, de cop i repent ens abandonés, el seu vuit no ens enfonsaria pas. À diferència dels “forats negres” del Univers, la contracció en si mateixa de totes les Institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc) envers un mateix punt i fins à l’infinit, no crec que provocaria una força d’atracció que ens engoliria à tots nosaltres fins à la desaparició. No. Penso que si això passés, les coses continuarien més o menys igual. Aquells serveis que avui depenen de la Generalitat, passarien à ser de gestió municipal ó tornarien a l’Estat (possibilitat que ja és un desig per à molts avui en dia).

         Justament la importància de qualsevol cosa –Institució ó persona- es pot apreciar per les conseqüències imaginades que es poden produir, si desapareix. I en el cas de la Generalitat valenciana la seva desaparició mai podria igualar al sentiment que provocaria la desaparició de l’Ajuntament del poble on vivim ó la de d’una filà de Moros i Cristians, pose per cas.

         Així doncs, la reacció més immediata que produeix en general l’obra construïda per la Generalitat Valenciana és d’una presència feble en la nostra vida. Pateix allò que diuen “un perfil baix”, com quan es qualifica a una persona que no destaca pas. La qual cosa no la crec útil per allò que representa esser el Govern del nostre país.

 I si estic encertat, trobe tres raons per à explicar eixa feblesa entre la Generalitat Valenciana front à la nostra societat civil. Cap deixes tres tinc que aclarir que no és per què crec que som una “societat inorgànica” , com va dir una volta el President Lerma. Per què aquest és un concepte que, tampoc em diu res. No sé allò que significa. I es una paraula que produeix esgarrifança per la semblança en aquella “democràcia inorgànica” que se auto-qualificava la Dictadura franquista. Ni tampoc crec en la molt coneguda tesi de la defensa del sentiment provincial com superior à l’autonòmic. Per què aquest argument ha segut recolzat –millor, finançat- des de sempre per les respectives Institucions provincials que tenen una escassa representativitat democràtica. Les causes de la feblesa són altres, al meu parer.

La feblesa de partida

         Una tesi meva és que en aquestos darreres trenta anys la Generalitat no ha pogut pas enfortir-se per què és com el fruït d’un part  d’un neo-nato, amb la mort clínica de l’esser que duia la seva gestació. Un traspassament produït, à més à més, per una doble traïció.

        

         Quan els parlamentaris de la II legislatura, reunits sota l’ombra del “magnolio” en Benicassim, aprovaren el primer Estatut varen rematar la tasca iniciada pels parlamentaris del Plenari de la I legislatura, al abandonar, en primer cop, els compromisos assumits pels partits integrats à la “Taula de Forces Polítiques i Sindicals” sota la dictadura franquista (responsabilitat que només era del PSOE i del PC, per què l’UCD no hi era à la Taula), i, de segon cop, varen també traïr “EL Compromís Autonòmic” signat solemnement al Palau de la Generalitat un nou d’octubre de 1978, aquesta vegada pels quatre partits parlamentaris (PSOE, UCD, PC i AP) i pels no parlamentaris: Partit del Treball, URV, Unió Democràtica del País Valencià, Partit Carlista i PSUPV. Consta publicat al núm. 4 del Bolletí Oficial del Consell i podeu llegir el compromís explícit de treballar tots plegats per aconseguir l’autonomia del País Valencià per la via del 151 de la Constitució espanyola.

         Em perdonareu si em pare à explicar açò. Per què n’estic segur que altres no ho fan. Mireu, aquella “Taula de Forces Polítiques i Sindicals” anà per davant de l’oposició de l’Estat creant un organisme unitari on era tota la oposició democràtica del País Valencià. Un ventall de Partits Polítics des de la democràcia cristiana (UDPV) à partits situats ideològicament à l’ esquerra del PC). Cronològicament desprès de la creació de la Taula, al nivell de l’Estat s’unificarien la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència, la qual cosa va suposar el pacte entre PC i PSOE i la sortida de persones independents, que hi eren abans, per la reclamació des de la Junta d’una transició presidida per un Govern independent. Esta presència i conseqüent reclamació, era una qüestió que dividia à l’oposició i que enfrontava directament al PC amb el PSOE. La Taula es va anticipar i superant aquesta conflictiva reclamació, demanaria un doble procés constituent per al cas de l’Estat i per al País Valencià, atès que ens avien quedat a la porta, quan a la II República per dies, ja que els parlamentaris anaven a reunir-se à l’Ajuntament de València, per à redactar l’ Estatut d’Autonomia, però la sublevació militar ho va impedir. Més que un Govern provisional, demanavem un procés constituent.

         Tinguerem força i aquesta petició o compromís de la Taula es va incloure també en les reivindicacions signades en la anomenada Plataforma de Organismos Democráticos (POD) que a nivell de tot l’Estat va concentrar a tots els organismes unitaris semblants de l’ oposició democràtica. Entre altres, el més important era l’Assemblea Democràtica de Catalunya, un organisme polític de gran força mobilitzadora, demostrada pels centenars de milers de persones possats al carrer demanant l’Estatut d’Autonomia à la Diada de 1976.  Entre aquesta POD i la Plata-Junta es va arribar à l’acord de nomenar una Comissió (La Comisión de los Nueve) per à encetar amb el President Suarez la negociació de la vertadera transició cap à la democràcia.

         Però d'aquesta Comissió i Suarez només va haver una reunió. La presa de Suarez en anticipar-se a les reivindicacions de la oposició (legalit-zació del PC, retorn del President Tarradellas, Llei per à la Reforma Política, etc..) deixà de fet arraconada a la dita Comissió. Però era evident que per als partits asseguts à la Taula és mantenien els compromisos signats, malgrat que s’aprofités la oportunitat de la Reforma, per a participar en les primeres eleccions democràtiques. Entre altres raons per què les mobilitzacions populars les tenien assumides de debò.

         Tanmateix els flamants parlamentaris del Plenari no eren per la llavor. Era força evident que només mitja dotzena d’ells s’ havien assegut alguna vegada al voltant de la Taula. La immensa majoria ni havien assistit mai à una reunió de la Taula, ni volien reconèixer els seus compromisos.

        Aquella evidència junt al meu recel de la regulació constitucional de les preautonomies, va provocar que em negués à convocar el Plenari. Per la por que em feien la majoria de parlamentaris. El temps en donà la raó. Per què mai va redactar un Estatut d’Autonomia. Ni tan sols va convocar una reunió per à nomenar una ponència.

         Conseqüència d’aquesta situació quasi-esquizofrènica entre la voluntat dels parlamentaris de la I legislatura i els compromisos pendents signats només pels partits de l’oposició democràtic, vaig prendre com President del Consell Preautonòmic, la iniciativa de renovar els acords històrics de la Taula, amb la participació de la dreta parlamentaria i fins i tot els partits no parlamentaris, per què podrien comptar en representació municipal a les següents eleccions locals i era prudent tenir-los compromessos. A més a més, la via del 151 era la única que ens garantia l’exercici bàsic d’un auto-govern amb la facultat exclusiva de regular les seves eleccions.

         Transformada aquesta iniciativa de la Presidència del Consell en un mandat explícit desprès de les eleccions locals de 1979, és conegut que vaig promoure una campanya en solitari (sic) per aconseguir els acords municipals adients. La resposta del Ajuntaments va esser tan càlida i espectacular com el refredament dels parlamentaris de la II legislatura, dirigents dels partits i, per què no dir-ho, de la majoria dels Consellers. Però malgrat aquestes discretes resistències, la resposta va esser unànime : més del noranta cinc per cent dels Ajuntaments que representaven més del noranta per cent de la població del País Valencià varen demanar la seva autonomia. I abans de concloure el sis mesos del primer acord (Picanya i Bellreguart, el 25 d’abril de 1979) es varen entregar les actes enquadernades al Ministre corresponent en Madrid.

         Però la via constitucional per aconseguir un auto govern s’havia tancat ja. Veus rellevants del PSOE i de l’UCD havien donat l’alarma per la “deconstrucció” de l’Estat (centralista, és clar) des del mitjans de comunicació. I els acords dels Ajuntaments del País Valencià no servirien pas. Els de l’Andalusia, presentats al mateix temps i malgrat no haver superat la província d’Almería el cinquanta per cent, tanmateix es varen acceptar. Coses del cinisme polític. Les raons : d’una banda, al President Suarez li feien falta els vots del Partit andaluciste per a superar un vot de censura al Congres dels Diputats, i d’altra, el Felipe Gonzalez no podia donar l’esquena al seu poble. Pels interessos personals de l’u i l’altre, l’Estatut d’ Andalusia va esser aprovat per referèndum i guanyà un auto govern semblat en els poders de les autonomies històriques.

         Nosaltres, no. Les peticions dels nostres ajuntaments, restaren en el silenci, amagades amb l’escàndol de l’abandó del Consell preautonòmic pel PSOE, decidit per l’executiva del seu Secretari General Joan Lerma, en reunió del 21 de desembre de 1979,  en Alacant. L´últim dia d’aquell més, el Congrés dels Diputats amb els vots de l’UCD i del PSOE aprovaren la Llei de Referèndum que tenia la conseqüència singular de tenir efectes retroactius per à obligar à que els Ajuntaments tornaren a decidir si volien una Autonomia per la via del 151 o per la via de l’article 143 de la Constitució. Una maldestra maniobra política per aturar definitivament aquelles reivindicacions autonòmiques de la “Taula” de la clandestinitat o del “Compromís Autonòmic” quan la primera legalitat democràtica.

         En base à aquesta doble deslleialtat, els parlamentaris de la II Legislatura, varen aprovar l’Estatut del “magnolio” à Benicàssim, que va esser ratificat pel Congres dels Diputats à Madrid. Una criatura salvada en la “UVI” pel traspàs de les reivindicacions massives del poble del País Valencià. Però els seus padrins varen disfressar l’orfandat con solen fer els rics de tota la vida : omplint el bressol de molts presents. I en aquest cas, afegint-li al mateix Estatut que havien obtingut Murcia o La Rioja, més competències per via d’una Llei especial (la LOTRAVA) votada en agraïment à la contenció dels paarlamentaris valencians, per part del Congres dels Diputats à Madrid. Una làpida per à la famosa “Batalla de València” que va servir per à justificar aquesta estratègia, impedint que el poble del País Valencià votés la possibilitat d’auto governar-se i guanyés un poder constituent.

        

La feblesa de la política autonòmica valenciana

         Curiosament la mateixa excusa va fer que la política dels partits majoritaris que durant aquestos trenta anys han conduït à la Generalitat Valenciana hagi mostrat una política autonòmica molt feble. Quasi amagada en l`ombra i visible rarament per la claror de la llum de l’Ajuntament que ha fet costat. Em refereix principalment a l’Ajuntament de València.

         I és per què, a l’inici d'aquesta autonomia valenciana, les politiques del PSOE des de la Generalitat i la del PP en l’oposició, semblaven les pròpies d’una potència que s’ en ocupa d’administrar un territori en conflicte intern. La estrategia era impossar la pau guanyant distància de les causes del conflicte. I així els dos partits es presentaven com representants d’una “tercera via”, que suposava l’alternativa més adient per à les tesis enfrontades en “la batalla de València”.

         El resultat va esser que à poc és faltà per à perdre el poder en mans de Unión Valenciana. El seu lider, Gonzalez Lizondo, va acabant presidint les Corts valencianes i segon Alcalde per València. La reacció del PP va esser l’abandó descarat en la tentació d’una tercera via, per assumir les tesis d’aquest partit, fins a la seva digestió definitiva. La tesi dels socialistes no ha passat de presentar-se com una alternativa menys dolenta que la radical del PP en política autonòmica, però sense més diferència.

         En definitiva, tot el conjunt d’aquesta política té el comú denominador d’esser patriòticament espanyolista amb un tint regionalista i si cal, també provincialista, amb un rerefons  de enemistat o distancia amb la Generalitat de Catalunya, com l’enemic de referència. La qual cosa explica un fet tan injustificable com l’història dolenta dels repetidors de TV3 muntats gràcies à Acció Cultural i de la quan són responsables per igual els dos partits que han governat la Generalitat Valenciana.

         A més a més, el valor afegit sobre aquesta política partidista del lideratge dels Presidents que ha tingut la Generalitat Valenciana també el trobo escàs. Per què no responen, per exemple, à les característiques que deu tenir un líder de debò. Allò que diu un politòleg (A.Kojève, Essai sur l’autorité, 2004) “El Jefe tiene Autoridad porque tiene datos sobre el futuro, concibe planes y proyectos, mientras que los demás ven solo los datos inmediatos, las necesidades del dia, son cortos de vista”.

         La característica més comú als Presidents és la d’esser homes fidels à llurs partits. La qual cosa no em sorprèn, per què era l'objectiu del President Suarez, à última hora, quan va decidir muntar un partit i presentar-se a les eleccions constituents, la recerca de recollir homes i dones que sent part del poder franquista à nivell provincial ò regional, no hi donaren la imatge d'aquesta pertinença,  per què el seu lloc havia estat sempre en una discreta segona fila, allunyats del nucli del poder. Eixa  fidel buffer zone estratificada à nivell local, provincial o regional. Era la formula adient per à crear un partit polític des del poder i per a seguir governant. Una mena del PRI mexicà à la espanyola.

         Per l’altra banda, el PSOE coincidia en la necessitat de tenir que improvisar uns quadros i militància que no hi eren amb la clandestinitat. Era més bé una “marca” política a la qual enganxar à la gent de tot arreu que tenia el comú denominador de no sentir-se pas del règim. El pes internacional que donava suport à aquesta marca era un valor afegit.

 A tot això, no cal oblidar el finançament que dels bancs espanyols obtindrien aquestos dos partits sobre la resta, quan les primeres eleccions democràtiques. Més que la resta. Aquest és un altre aspecte de l’història de la transició. Per què els banquers eren els primers interessats en accedir al mercat de la Unió Europea o dels USA i això era impossible amb un franquisme sense maquillar. Mai s’escriurà la història secreta dels milions emprestats a la UCD (crec que 780)i al PSOE (diuen que 500), per à la campanya electoral, per decissió de la banca, atès que els dines no vinguerem de les quotes, ni de l'ajuda internacional. Pensar en aquestes dues possibilitats és una bojeria. 

         Ara bé, la política deliberada de la Generalitat valenciana en la “desactivació del conflicte” ha produït durant aquestos darreres anys un efecte molt positiu, al meu parer. I és que la societat civil valenciana ha donat per fí un pas endavant, enfortint uns lligams culturals i fins i tot compartint uns projectes polític o econòmics com mai havia conegut. És el cas de la recuperació de la música, amb més cantants i grups que en la vida, desprès de la quasi desaparició d’aquells representants de la nova cançó que encara viuen gloriosament  representats en Raimon o el grup Al Tall. La absoluta indiferència de la Generalitat, per no dir la hostilitat de canal nou ó radio nou, ha produït la nodrida representació actual de cantants i grups de música popular en valencià, molt diversificada des del rock metall à la clàssica del folklore comarcal, passant per la de fusió o empelt com ara és moda, i totes gràcies als circuits civils. I la mateixa fortor s`ha produït en el camp de la literatura ó de la investigació històrica o lingüística. N`estic ben segur que des de on es troben -que segur estaran junts- els nostres Enric Valor, Joan Fuster, Andrés Estellés, Sanchis Guarner o el Ovidi Monllor seran molt contents i admirats per la collita que la seva herència ha creat. I tot al marge i a pesar del silenci de la Generalitat Valenciana.

         I també en sorprèn molt gratament que projectes com el “corredor del mediterrani” hagi segut una reclamació de la societat econòmica del País Valencià tant potent que el mateix Molt Honorable President de la Generalitat ha tingut que assumir-la, enfrontant-se à la política general del seu partit.

         I quan mirem l’escenari de l’ensenyament, jo em quedo bocabadat davant l’eina que han fet tants professionals anònims sense l’ajuda i molt à sovint amb l’enfrontament amb la Conselleria d’ Educació de la Generalitat Valenciana.

         Així doncs, crec que el millor fruit d’aquestos trenta anys d’autonomia ha segut collit al marge de la política autonòmica, si cal identificar per aquest concepte la produïda per les Institucions que ha creat l’ Estatut d`Autonomia.

La feblesa democràtica del marc  constitucional

         En el camp del dret penal ha tingut un èxit extraordinari des de fa temps la teoria denominada com la “fruita de l’arbre enverinat”  per rebutjar qualsevol proba que hagi violat drets fonamentals. Teoria que tinc molt present quant  faig una valoració d’aquestos trenta anys d’autonomia. Per què considero que la Autonomia valenciana és la fruita de l`arbre enverinat de la Constitució espanyola de 1978.

         Sembla que hagin passat ja molts anys amb aquesta Constitució, que, com una artista que no vol retirar-se al pas del temps, ha perdut tot el “glamour” de l`època passada que queda reduït à un espès maquillatge que no li tapen les arrugues de la pell. La Constitució s’ens ha quedat antiga, rígida i, a més a més, inútil front a la crisi que ens colpeja.

         Hora és de dir la veritat que ja uns anys pensen molts i sobretot les persones que hem viscut la famosa “transición” i en la qual ha segut presentada la Constitució com el millor fruït. Un èxit produït pels polítics tots plegats amb el Rei, sent un exemple, despertant fins i tot l'enveja del món sencer. La Constitució ha estat presentada com una mena d’episodi històric amb colorit d`epopeia. Eixa versió ha segut la idea del marketing oficial.

         Però al pas del temps els colors se li han destenyit i ara mostra el seu aspecte real d’una constitució rígida, d`escassa qualitat democràtica, inútil i amb el pes insuportable d’allò que interessava à la societat autoritària de la Dictadura franquista. Que mai ha restat despenjada. Ja és hora de finalitzar amb la ximpleria del clàssic cercavila per al “laudem et gloriam” de la Constitució espanyola de 1978 i donar pas à un debat, à una reflexió sobre les solucions que aporta ó no als problemes de la realitat actual.

         Per aqueix debat la meva aportació és, en primer lloc, la de demanar perdó à les dues o tres generacions que ja han passat des del temps que vaig esser ú dels primers signants d’aquesta enganyosa Carta Magna. I perdó també  per à les generacions futures fins que arriben à un nou procés constituent. En el meu descàrrec puc assegurar pel meu honor que hi vaig participar creient de debò que estàvem construint una “transició de la Dictadura franquista à la democràcia”. Però tant els esdeveniments següents com els resultats al pas del temps, insisteix, s’han encarregat de difuminar aquells alegres colors d’epopeia quasi heroica per un gris embrutit revelant l’autèntica finalitat que perseguia la Constitució. No ha era més que la formula per à maquillar el llegat del Dictador, atès que als amos de la economia espanyola els interessava integrar-la als mercats supranacionals (la qual cosa havia segut impossible malgrat la pressió à la UE dels USA) i desactivar, al mateix temps, el hipotètic “tsunami” democràtic de les forces de l’oposició.

         Com es va conduir aquesta operació, la força real que tingué cada personatge, esdeveniments claus i demés notes importants no és la ocasió aquest moment. Però cal dir algunes coses de influència decisiva, al meu parer, en la feblesa de la nostra autonomia per obra de l’influència constitucional.

         De entrada l’interés del President Suarez per les autonomies, va esser una decisió pressa  de cop i repent, quant va decidir presentar-se també a les eleccions. Per què el seu paper inicial era el de gestionar la fulla de ruta del Torcuato Fernández Miranda, com alternativa à les ambicions de poder dels parents de Franco encoratjats per les families més adictes, com hi era el cas del ex-President Arias. Però la cosa li anà tan rodona à Suarez que en l`últim moment va decidir hi participar també. Com ja he dit, la seva esperança eren els homes i dones de la buffer zone del franquisme, a nivell local, provincial i regional. Li venia de perles la reclamació autonòmica per à la recerca dels liders que pretenia fitxar.

         Però, a més a més, tenia que sabotejar la força mobilitzadora de l’Assemblea de Catalunya, l’ únic organisme de la clandestinitat que : a) Era unitari per representar al conjunt de forces polítiques, sindicals, socials, culturals, económiques i fins i tot religioses de la oposició catalana; b) Era provocatiu, per què havia mobilitzar uns centenars de mils de persones al carrer sense demanar cap permís administratiu, quan la diada de 1976, demanant la llibertat, la amnistia i l’estatut de autonomia. Els crits que eren repetits en altres llocs de l’Estat en manifestacions minoritaries; i, c) Era el nucli que agrupava à la Plataforma de Organismes Unitaris (POD) on eren totes les forces polítiques i sindicals no representades formalment ni per la Junta Democràtica, ni per la Plataforma de Convergència. Organismes aquestos que eren dominats pel PC i pel PSOE, de manera que Suarez era conscient que amb el tracte directe d’ aquestos partits tenia controlades eixos organismes, la qual cosa no passava amb la POD per la presència poderosa de l’Assemblea de Catalunya.

         Cal dir que el primer intent per dinamitar à l’Assemblea va esser la maniobra del retorn del Honorable President Tarradellas des de l`exili. Però les forces democràtiques principals que sostenien à l`Assemblea varen aguantar el cop i varen establir un camí de convivència recíproca amb el President.

         Aleshores calia anar –com sempre- per davant de l’ oposició. I per això Suarez quan guanya les eleccions fitxa à un catedràtic de dret administratiu per à derivar les reclamacions autonomistes proclamades per la POD en un escenari de descongestió i descentralització de l’Administració central de l’Estat sota la proclama de les senyeres regionals, que visualitzaven els lideratges dels seus acòlits. La fórmula adient varen esser les preautonomies. Una formulació teòrica que posava sobre la taula unes expectatives teòriques com esperança possibilista de les reivindicacions democràtiques. Però que restaven sota el control dels partits majoritaris espanyoles i no sota la direcció dels organismes unitaris respectius.

         És clar doncs que el títol huitè del text constitucional ni és la font, ni facilita els anhels autonòmics. À l`inrevés ha servit per à transformar aquells desitjos amb una estructura democràtica de l’Estat espanyol, en el manteniment del statu quo centralista i prepotent. I no penso seriosament que el Gregorio Peces Barba, ponent en la Comissió constitucional, ni el Felipe Gonzalez, caigueren en eixa trampa, per què havent-los conegut molt de prop hi eren conscients. La contradicció és reclamar ara un disseny federal de l’Estat en base al títol huitè. No és pas possible. Cal reformar la constitució. La qual cosa és una greu irresponsabilitat del poder constituient per què vol situar fora de la constitució i del marc de la legalitat ordinària tota manifestació de creixement o maduresa democràtica més enllà de les competències estatutaries. Que són una mena de “fulla de ruta” per à no sortir-se de la carretera que és l’Estat centralista. Estatuts que són aprovats per les Corts espanyoles.

L’asimetria de la representativitat democràtica

         Aquesta remissió dels estatuts à l`aprovació per les Corts em posa de relleu una de les principals mancances que té aquesta grisa constitució. Com és l`escàndol de les diferències de vots que tenen els Diputats, segons la província hi són.

         El frau bé de lluny. És l’ obra personal del Fraga Iribarne, i és va posar en pràctica per à l’aprobació pels Procurador franquistes, de la Llei per à la Reforma Política, de 17 de novembre de 1976. El Fraga Iribarne ja havia creat la Associació Política de “Alianza Popular” amb 180 procuradors. I per donar el seu suport à la reforma proposada per Suarez (eren enemics) li va exigir que la Llei complirà tres requisits : a) La circunscripció electoral provincial; b) Un mínim de Diputats per provincia; i, c) Un límit de vots per traure Diputat.

         Aquesta formula produeix una alteració automàtica de la representació una sobrerepresentació a les províncies més despoblades (les de la Espanya profunda) sobre les més poblades que són les més riques.

         El resultat s’ explica en xifres, amb un simple exercici matemàtic. À les eleccions de 1977 teníem un cens de 26.786.042 votants. Dividits pel nombre de Diputats à escollir (350), dona una quota de 76.531 d’ electors per parlamentari. I em refereix naturalment sols al Congrés dels Diputats, atès que al Senat la desviació és molt més gran, per esser en teoria una cambra de representació territorial.

         Així doncs, amb eixa quota, la província d’ Alacant tenia un cens de 761.498 electors, els corresponien 9,9 Diputats, li varen assignar només 5. À la província de València, en 1.453.633 electors, els corresponia 18,9 Diputats, li varen assignar 15, i, a la província de Castelló, en un cens de 311.627 electors, els corresponia 4 i li varen assignar 5. En total, al País Valencià, de un total de 32,8 Diputats que ens corresponien d’acord al cens, ens varen caure en el repartiment només que 20. La mateixa operació es dona en Catalunya. Per donar les xifres globals, per un cens de 4.412.171 votans, els corresponien 57,6 Diputats i la Llei li assigna només 47.

         Tanmateix altres províncies varen traure més Diputats que els pertoca pel cens. Com per exemple : Burgos, amb 269.819, va traure 4, quant li corresponien 3,5, o Cáceres (314.216), 5 Diputats i li tocaven 4,1, o Badajoz (465.979), 7, i li corresponien 6, o Almería (278.280), li assignaren 5 i li pertocaven 3,6, o Albacete (238.682) 4, i li corresponien 3,1, o Guadalajara (108.095) 3 i li tocaven 1,4.

         Aquesta va esser la primera distorsió de la representativitat electoral fruit de les regles establides per la Llei per à la Reforma Política. Al Senat anaren quatre per província, amb el cens que fora, més 41 de designació Reial.

         Algú pot pensar que allò va esser una qüestió excepcional, producte de les tensions pròpies de la transició. Doncs s’enganya. La primera trampa va esser la esmena transaccional in voce presentada pel Gregorio Peces Barba i el portaveu de la UCD aprovant la redacció dels articles 66 i 67 de la Constitució. Una redacció que reproduïa les exigències de Fraga Iribarne (aquell gran democràta) per à la Reforma, i que el tex constitucional pretenia consolidar el bipartidisme, deixant fora del joc al PC i altres grups minoritaris.

         A partir d’aquesta descarada maniobra gens democràtica, es va quedar instal.lat un desvergonyit i trampós sistema electoral en la nostra societat que ha mantingut l’ asimètrica representativitat del cens electoral. Així continua essent la província la circunscripció electoral, quan el territori de l’ Estat està dividit en 17 autonomies amb una major simplificació de la quota del cens, segons la població de cadascuna. No hi hagut cap temptació de canvi del districte. Quan, a més a més, hi ha un Tribunal Superior de Justícia que pot resoldre els recursos electorals més ràpidament. Tenint ja la competència de les eleccions autonòmiques. Res s’ha vullgut caminar en aquest sentit.

         I per corregir les diferències en la sobre representació provincial o à l’ inrevés, tampoc. Així à les darreres eleccions de 2011, el cens total era 34.301.332, amb una quota aquesta vegada de 98.003 electors per Diputat (350). Doncs bé, Alacant (1.199.539) li corresponien 12 i va traure 12, à Castelló (409.049), li corresponien 4,1, i va traure 5, però à València (1.882.500) de 19,2,  va traure 16. En total, aquesta vegada em perdut 3 Diputats.

         Tanmateix les províncies o districtes sobre representats, la qual cosa vol dir, en més Diputats que la quota teòricament poblacional corresponent continuen sent : Alava, Albacete, Avila, Burgos, Castelló, Ceuta, Ciudad Real, Cuenca, Guadalajara, Huelva, Huesca, León, Lleida, La Rioja, Lugo, Melilla, Ourense, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Teruel, Toledo y Zamora. Trauen entre totes 43,4 Diputats de més.

         Per contra les següents províncies que resten infra representades son: Barcelona (9), Cadiz (1,7), A Coruña (1,7), Madrid (9,6), Malaga (1), Asturias (1,1), Pontevedra (0,9), Sevilla (2,9), València (3,2) i Bizcaia (1,4). En total quasi 48 (47, 8)  Diputats no són mai al Congrés, per què desapareixen.

         I per tenir una visió més simplificada d’aquesta distorsió electoral per à la Cambra de representació poblacional, podem fer la comparació per Comunitats Autònomes. Així, Comunitats que perden Diputats són : Andalusia (18,5), Asturias (1,1), Catalunya (6,6), Valenciana (2,6) i Madrid (9,6).

         Tanmateix, Comunitats que guanyen Diputats d’acord al cens real : Aragon (2,9), Castilla-La Mancha (5,2), Castilla-León (11,2), Extremadura (1), La Rioja (1,7) i País Vasc (6,1).

         Cadascú pot fer les seves conclusions. En el meu cas, és negar-li representativitat real al sistema parlamentari. I és prou. Per què, a més a més, el Jutge Constitucional ha mirat cap un altre costat quan li han tingut que  retraure l’absència de proporcionalitat del sistema electoral. Ha deixat dit sobre el particular que : “La adecuada representación proporcional del artículo 69,5 sólo puede ser por definición imperfecta y solo resultar exigible dentro de un margen de flexibilidad” (ss.TC 75/85 i 36/1990).

         I es que a ningú li pot estranyar, a estes altures, la complicitat existent entre els Alts Poders de l’Estat i els interessos dels grans operadors polítics, per què hi ha hagut un repartiment sistemàtic dels nominaments entre ells mateixos. Com demostra l’ asimètrica representativitat democràtica sembla que l’objectiu de la “Transición” no era altre que alterar les regles democràtiques per à mantenir en el poder la mateixa classe política i ràpidament trobaren un partenaire amb el PSOE.  No han tingut mai la temptació de fiar-se en una persona íntegra i independent, per al prestigi de les Institucions de l’ Estat. Han arribat à nomenar com Defensors del Poble à dirigents dels dos partits, sense cap pudor. Una pràctica més pròpia d’una República bananera qué d’un país europeu. Un indicador que denuncia la feblesa institucional aconseguida és la fàcil vulnerabilitat à la crítica dels mitjans de comunicació. Aquestos són els dominants de la vida pública i singularment s’han convertit en els qui mesuren la ètica política. Atès que no existeix Poder de l’ Estat amb una solvència pròpia.

El blindatge constitucional

         Més greu és la herència democràtica que deixa la Constitució à les generacions futures. Tal com si no foren ciutadans, no poden tocar-la. Es molt significatiu del pes que els representants de l’ ancien règimen tenien dins de la Comissió redactora de la ponència constitucional, quan el mecanisme de reforma previst en els articles 166, 167 i 168 no té reproducció en cap constitució dels altres països europeus. En cap. Els redactors de la ponència ens hauran repetit una i altra vegada que s’inspiraren en la Llei de Bonn (Constitució de República Federal Alemana) i fonamentalment en la constitució portuguesa, la italiana i la grega. Doncs bé, podeu llegir aquestes referències i no trobareu pas un mecanisme tan dur que necessités dos tercis de les Corts, a continuació la seva dissolució, nova aprovació de la reforma per altres dos tercis per les noves Cambres i finalment un referèndum, per à modificar eixa part blindada de la Constitució. Que és el Títol Preliminar, on es confirma à Madrid com la capital de l’Estat, els colors de la bandera, l’unitat d’ Espanya i les seves forces armades garants de la integritat territorial. També és el Títol Segon relatiu à la Monarquia i els drets fonamentals propis del recurs d’ empar constitucional.

         Cap constitució d’un país europeu té un blindatge tan poderós. La alemana no posa exigència per à la seva revisió. El article 146 anuncia un mecanisme de derogació “quan s’ aprove una constitució lliurement pel poble alemà”. La portuguesa, italiana i grega posen requisits per à l’ iniciativa de reforma o per al nombre de vots, però mai arriben à exigir la dissolució i que les noves Cambres tornen à votar la reforma.

         La interpretació que diu que aquest blindatge era la clau que obrí la porta a la nostra democràcia, no és una ingenuïtat. És una maldat. Com és una ximpleria dir que a canvi es garantizent els principals drets fonamentals.Per què des de la ratificació per Espanya del Conveni Europeu dels Drets de la persona teníem ja la garantía de la protecció del Tribunal Europeu del Drets de l’Home. No hi ha cap valor afegit democràtic que tingués necessitat de blindatge. Cap.

         Per contra als poders del franquisme espanyolista els interessava (¡i molt!) les garanties del Títol Preliminar. Que llegides serenament avui dia sonen com un text d'una altra época. Decimonònic. De entrada que Madrid sigues sent la capital d’ Espanya, més que una protecció constitucional, em sembla una banalitat, per què que tampoc és habitual trobar en les constitucions dels països europeus la definició de la seva capital. Però allò que més escandalitza és posar a les Forces Armades pel mig. Per què sent l’exèrcit una Institució ó un Servei públic més de l’ Estat, em sembla força evident que el seu paper és sota les ordres dels Poders legítims de l’ Estat en tot moment. I la màxima dignitat que mereix un militar és el respecte professional. Un mandat constitucional que`ls sobresortís de llurs funcions sembla una amenaça insuportable per à una societat democràtica. I no cal recordar que aleshores, quan es redacta la Constitució estàvem en la transició. Per què justament si això haguera segut realitat, aquest mandat sobrava. I el blindatge d’aquesta amenaça envers les futures generacions més.

         I respecte al blindatge de la Monarquia à les generacions futures no dic pas res. Des de l’incident que va servir per à salvar-li la vida à un animal tan grandiós com un elefant, no dic pas allò que penso. Per què no val la pena i és fàcil d’imaginar.

El desequilibri constitucional

         Termino afirmat que fins à la crisi ens ha segut venuda un concepte equívoc de la Constitució. Una propaganda produïda pel marketing d’ocultació de les seves carències. Hora és ja de fer una crítica racional. Adonar-se, per exemple, que és fals el seu paper com instrument d’una mena d’armistici entre la societat de l’ancien règimen i la democràcia emergent que representava l’oposició. No és cert. No hi hagué cap capitulació prèvia dels poders de la Dictadura franquista, ni tampoc la imposició significativa de les reivindicacions democràtiques de la oposició democràtica.

         El tex constitucional no és tampoc un instrument ideològicament equilibrat. Li pesen més les claus internes que identifiquen als poders de la societat que manava en el franquisme. I, en qualsevol cas, la importància de les aportacions que hagi posat la oposició en el text constitucional, no han servit per à neutralitzar la força de la inèrcia d’aquells.

         Crec que enfront de la crisi actual forma part de l’alternativa de sortida la invalidesa de la Constitució i la necessitat urgent de la seva reforma. Per què quan es demanen sacrificis com única solució, es déu tallar per la part que cal i no deixar presents els components inútils. Allò que caracteritza al esser humà és la seva capacitat de racionalitzar i no pas d’obeir.

         I si la visió del desnonament d’aquella dona major pels deutes del fill, em va impactar de menut, res te à veure amb la reacció de repulsió que em produeix la visió dels desnonaments, el nombre d'aturats, les seves cares i els cruels sacrificis actuals. I em resulta insuportable la perdua tan ràpida de la solidaritat. Com la desaparició escenica i absència de responsabilitat alguna en els dirigents politics i economics. Al igual que els crios malcriats trobats en falta, els responsables ens diuen “yo no he sido”. Però ja és l’hora de fer-los responsablement adults.  

Benicassim-Agen (França), Novembre 2012