LA
TRANSICIÓ : cruïlla d’esdeveniments històrics
La
transició passa com una mena d’epopeia amb uns protagonistes
principals. Però aquesta és una propaganda política interessada.
Per què des de l’actual perspectiva aquells noms propis de la
teòrica gesta no hauran guanyat el prestigi posterior. Així, si
repassem els més nomenats à la època : Torcuato
Fernandez Miranda,
el seu paper no passa de recomanar-li Suarez al Rei com President,
successor de l’Arias; el mateix Rei,
què
dir de llur capacitat política desprès de l’incident de
Boswanna?.. Aleshores, quan encara no es coneixien llurs debilitats,
es defensava la idea d’esser arropat per un grup de gent molt
preparada. Però no em conegut a cap d’eixe grup, amb l’excepció
del Coln i Prado de Carvajal, condemnat junt a un empresari corrupte
per haver-hi defraudat a uns inversors. Els mateixos Suarez i el
Felipe Gonzalez –els grans protagonistes- no hauran escrit ni un
paper sobre ciència o gestió política, entre altres raons, per què
abans del seu protagonisme històric eren uns professionals grisos,
mediocres o simplement desconeguts. El mateix es pot dir del Alfonso
Guerra i de l’Abril Martorell, amb la redundància d’haver segut
el primer quaranta anys Diputat i Vice-President de Govern, sense
haver deixat un escrit de teoria política, ni impulsar un projecte
de Llei determinat. Res. I del segon es pot recordar que va estar en
els tres primers governs del Suarez, en dos Ministeris i dos
Vice-presidències, sense pena ni glòria. A més a més va enfrontar
a Suarez en el millor del seu Ministres (Fernandez Ordoñez),
dinamitar l’equilibri inestable del partit UCD al imposar com
Secretari Arias Salgado enfront de Landelino Lavilla i va perdre les
eleccions generals del 82, sent cap de llista al Congrés per
València.
Tanmateix
no es pot creure que la transició és obra d’alguna casualitat.
No. Cal fer un repàs als principals fets dels setanta –anteriors i
posteriors à la mort de Franco- per entendre per què és va produir
la resposta de la transició i en virtut de quines pressions internes
i externes. Repassem les crisis més importants :
La
crisi militar : La derrota dels USA al Viet-Nam amb llur retirada en
abril del 1975, significava, entre altres coses, el fracàs de la
justificació de la guerra como la “continuació de la política,
per altres mitjans”, com havia justificat Klausevitch des del
segle anterior i que havia servit com el motor que provoques les
dues primeres guerres mundials. La incertesa en la resposta militar,
li cedia el protagonisme à la política intervencionista.
-
La
crisi front al risc de l’esgotament de les energies fòssils : En
1973 la OPEP –països productors de petroli que representaven el
43 % de la producció mundial i el 81 % de les reserves- decidiren
regular la producció per mantenir l’estabilitat dels preus. A
partir d’aquesta crisi, descartada la pura resposta militar
desprès del fracàs de Viet-Nam, s’intensifiquen les polítiques
d’aliances internacionals, tant com les ingerències en les
situacions internes. Els serveis d’intel.ligència creixeran per
tot arreu.
-
La
crisi del sistema econòmic social-demòcrata Keynesià, que
defensava la regulació dels mercats per la política amb la
finalitat de la redistribució de la renda. El premi Noble
d’Economia de 1976 serà per Milton Friedmann, el pare de
l’anomenada “Escola de Xicago”, que a més de creure que és
el preu de l’interès dels diners en circulació la clau per
regular el calfament o fredor de l’economia (quan pugen hi ha
menys despeses i à l’inrevés quan baixen més moviments
d’intercanvi), defensarà a partir llavors les tesis que els
mercats són més eficaços que la política, que la societat o el
Estat no existeix pas com un ens independent als individus, per la
qual cosa és i representa la suma dels interessos particulars
d’aquestos; que, a més a més, hi ha menys risc en defensar els
interessos que les ideologies. Que l’Estat deu reduir-se la mínima
expressió i es deuen privatitzar tots els serveis públics.
Aquesta superba expressió del liberalisme trobarà l’ocasió
d’assajar llurs conseqüències en el Xile del Pinochet, amb el
cop militar contra el President Allende (1974), iniciant els “anni
terribilis”
que em conegut fins ara, idolatrant l’economia com una ciència
exacta.
La
crisi europea : la fi de la guerra freda. Sense dubte el fet més
important i decisiu per la transició espanyola, sota l’eix de
l’ostpolitik de Willy Brandt, al qui li donen el Nobel per la Pau
en 1971 per la seva política sobre Polonia, l’Alemania Oriental i
la URSS del “canvi per l’apropament” i al que li deurien
d’haver donat la Creu de Carles I per la seva influència des de la III Internacional sobre el PSOE en general i en Felipe Gonzalez
singularmenti.
Una política del agiornamento
que
a més de trencar l’hermetisme del bloc comunista-soviètic
accelerava el procés de l’espai europeu perseguit pel Mercat
Comú.
À
la mort de Franco el panorama europeu presentava un triomf general de
l’esquerres, amb lideres com Mitterand (França), Berlinguer
(Itàlia), Mario Soares (Portugal) i Willy Brandt (Alemània). A més
a més, l’altra Dictadura en Europa, Portugal, havia caigut per un
cop militar.
Enfront
del risc que plantejava l’incertesa del trànsit cap a la
democràcia en Espanya, calia impedir activament qualsevol
desestabilització al sud de l’Europa, per què el perill de
contaminació provocaria un equilibri inestable totalment contrari a
les polítiques econòmiques dominants.
En
conseqüència calia escriure o definir el full de ruta de la
transició espanyola des de fora i des de dins, per aquells més
interessats en les dites estratègies polítiques : Alemania i resta
de països europeus pro-comunitaris, els poders econòmics-financiers
espanyols, i els mateixos USA.
ELS
CONDICIONANTS DE LA TRANSICIÓ
A)
L’evolució
econòmica-social des de la guerra civil
: Quan la mort de Franco, l’Espanya que deixa és diferent a la
tragèdia que provocà el cop insurreccional militar, que va fer
retrocedir à un empobriment quasi quatre vegades inferior al nivell
que existia vint anys en arrere. Arribarem à estar pitjor que la
resta de països europeus que hi participaren en la II Guerra
Mundial. Les dades econòmiques són clarificadores. Doncs als anys
trenta, la renda per càpita espanyola era sols un 13 % inferior a la
italiana. Però als finals dels anys cinquanta, era un 40 % inferior.
Aquest va esser el sacrifici patit per la població. Brutal.
Gairebé
en la dècada dels cinquanta als seixanta i malgrat la política
autàrquica d’aïllament internacional (sols l’ajuda ianqui),
Espanya inicia un procés d’industrialització que produeix un
creixement anual quasi del 8 %, donant col.locació à un terç de la
població activa, amb una borsa de desocupació que fugint del camp
anirà à l’emigració.
En
la dècada següent, fins als finals dels setanta, Espanya entra en
l’OCDE i al FMI, i dona pas als “Plans d’Estabilització”
basats tant en l’inversió estrangera com en les remeses del
emigrants i divises pel turisme. El creixement del PIB serà quasi
del 7 % anual. Però hi haurà una forta expansió del sector serveis
que passarà a significar el 51 % del PIB, donant ocupació a un terç
de la població activa. L’industria aportava quasi un 39 %, amb un
37 % de treballadors, mentre l’agricultura aportant sols un 9 % del
PIB precisava un 25 % de la mà d’obra. Xifres que al cas del País
Valencià serien molt diferents.
Malgrat
l’optimisme d’aquestes dades, l’impacte de la crisi del petroli
provocarà una crisi encadenada per disminució de la demanda
d’exportacions, de l’inversió estrangera, el turisme i el retorn
dels emigrants. La qual cosa, als inici dels setanta, produirà una
baixada del creixement econòmic i lenta recuperació, que passarà a
un ritme en el PIB del 1,1 % en 1975 i a una pujada escandalosa de
l’inflació, que en 1974 serà del 17 % anual, mentre en la resta
de països de l’OCDE no passava del 5 %.
B)
L’exercici
del poder per Franco
: Com la mitologia grega, amb Escila i Caribdis, hi havia dues cares
:
a)
La paternal, accentuada amb l’edat i el parkinson, que semblava
acollir per igual a totes les “famílies” procedents del cop
insurreccional : falangistes, tradicionalistes, catòlics, etc. Hi ha
una nodrida representació de tothom en les carteres ministerials al
llarg de la Dictadura. Però aquesta aparent hospitalitat
desapareixia de forma fulminant amb el motorista portant-hi el
cessament. Ni tant sols guardava la cortesia de la comunicació
personal. Així mostrava el Dictador la seva desconfiança en
compartir una part del poder. Tenia molt clar que mentre restaren
pendents en la antesala del seu despatx ni conspiraven, ni perdien
l’esperança del seu favor. Llur família passa pel mateix, quan
havent nomenat Juan Carlos successor al 1969, tanmateix encara
esperaven un canvi de criteri pròxim a morir per designar al Borbón
Alfonso, cassat amb una neta.
En
aquesta soledat del poder sols hi hagué l’excepció de l’Almirall
Carrero Blanco. El únic President de Govern mentre visqué Franco. A
més a més de la fidelitat que aquest li tenia, pot esser per què
admirés que fora de l’Armada, ates que a ell el varen rebutjar, o
probablement per compartir la mateixa misèria intel.lectual, atès
que els dos tingueren la temptació d’escriure sobre l’ideari que
defensaven “contra
los enemigos de la patria”
: liberals, maçons i comunistes. Els dos han deixat uns abominables
opuscles, disfressats com llibres, malgrat la seva desaparició de
qualsevol biblioteca. Aquesta confiança va afavorir la presencia de
l’Opus Dei en el poder, durant els últims anys, per l’agraïment
de Carrero en aquesta gent al haver-li recuperat la tranquilitat i
fidelitat conjugal. També és cert que Dictador i Lloctinent es
sentien molt a gust entre catòlics ultraconservadors.
Gairebé
més enllà d’aquestos cercles pròxims a la persona del Dictador,
pel pas del temps s’havia creat un sector social amb una certa
presència de poder. Es tractava de gent que havia fet carrera com
funcionaris dins de l’Administració central o perifèrica de
l’Estat, o en els serveis exteriors, o de professionals lliberals o
de empresaris en posicions de poder propis. És la denominada buffer
zone
caracteritzada per els individus que participen en algun tipus de
poder, sense una visibilitat directa, per la qual cosa, sembla que no
són responsables directes.
b)
La crueltat, per què Paca
la culona (com
li deien els seus companys en l’Academia Militar) mostrà una
carència absoluta de sensibilitat o empatia sobre els patiments als
que va sotmetre als qui considerava de forma arbitraria llurs enemics
i a llurs famílies. Despatxava les denegacions à les mesures de
gràcia dels condemnats a mort mentre prenia el cafè. I, en el
mateix any que va morir, tres mesos abans, encara varen ser
afusellats cinc presos polítics, tres de la eta i dos del frap.
Per
què llur règim es defensava penalitzant els drets fonamentals
d’opinió, de reunió, de manifestació ó d’associació. I llur
persecució restava encomanada a una pluralitat de serveis
policials-polítics, per esser jutjats sempre per jurisdiccions
especials, el Tribunal d’Ordre Públic (avui Audiència Nacional) o
Tribunals Militars. Hi havia, dins de la policia nacional, la
“Brigada Político-Social”, en la Guàrdia Civil el “Servicio
de Información”, dins dels exèrcits el “Servicio de Información
Militar” (que al esser el servei militar obligatori ja filtrava els
antecedents de tots els joves quan passaven pel quarter i que venien
“informats” per la caserna de la Guàrdia Civil del seu poble o
per la Comissaria de Polícia en altre cas), els serveis
d’intel.ligència o espionatge de l’Estat (cesid), i encara hi
havia un altre pels serveis exteriors. Tota una xarxa d’ulls i
orelles per detectar qualsevol perill, representat pel exercici dels
dits drets fonamentals.
Garanties
de les llibertats individuals no existien pas. Atès que les “Leyes
Fundamentales”
o el “Fuero
de los Españoles”
no tenien una naturalesa normativa i per tant el ciutadà no tenia
recurs d’empar en base al contingut essencial dels drets
fonamentals que invocaven. Per la qual cosa, la regulació legal era
la sola garantia pels ciutadans. Garantia força intervinguda per
l’autorització de l’Autoritat amb potestat discrecional. A més
a més, per si de cas, de tant en tant es declarava un “estat
d’excepció” territorial i temporal per alguns d’aquestos
drets, per impedir la possible intervenció judicial ordinària.
Tampoc hi havia una cultura de contenció per l’actuació dels
serveis policials, per la qual cosa encara després de la mort de
Franco, al any següent, per la repressió de manifestacions les
forces policials mataren a cinc obrers en Vitoria i a un jove en
Fuenterrabia. Les denuncies de tortures en seu policial eren
freqüents així com l’amenaça de grups civils armats prests à
intervenir contra qualsevol esquerrà tot i comptant amb l’impunitat
policial. Una bona mostra varen esser, després d’haver mort
Franco, els morts en Montejurra o els avocats assassinats en Madrid.
L’existència
d’aquesta cruel realitat havia aïllat al règim franquista des de
sempre. Sols havia trobat un aliat en els USA i als funerals del
Dictador no més vingué un mandatari estranger : el General
Pinochet. El mateix any de la seva mort, el Sant Pare, Pau VI, li
demanà clemència pels cinc condemnats a mort. El més que General,
Generalíssim malgrat la seu passió d’anar sota pali i beneït pel
clero, es va negar. Les ambaixades espanyoles en Europa varen esser
focus de manifestacions de protesta. I en Madrid, al mes d’octubre
hi va haver una concentració en Madrid clamant al Dictador que de
nou denunciava la perillosa “ingerència estrangera” des del
balcó.
C)
L’oposició
democràtica en la clandestinitat
: No es pot oblidar que el Dictador va morir al llit i les
Institucions creades per ell continuaren funcionant à la seva mort.
Cal parlar per tant en molta cura sobre l’importància real de
l’oposició democràtica en la clandestinitat per la feblesa de
llur pes en aquells moments finals. Per un necessari rigor es deu
parlar de grups ideològics o factors d’oposició al règim,
d’indicadors de confrontació i dels procés d’unificació amb
llur reclamacions democràtiques.
1)
Factors actius d’oposició al règim franquista : Sense una
prioritat en l’importància, cal fer referència :
a)
L’Església i la divisió del món catòlic : a partir del Concili
Vaticà II i per l’obra del Papa Joan XXIII es produirà una
revisió profunda en el catolicisme envers el compromís en la vida
diària dels creients. La qual cosa farà iniciar un diàleg amb els
marxistes. enemics històrics, i una actitud de perseguir la
injustícia social o personal. La conseqüència lògica serà
l’enfrontament gradual amb Franco, qui perdia així la seva
coartada moral, fent de la rebel.lió militar i cop d’Estat contra
el règim democràtic la paròdia d’una “Cruzada Catòlica”. De
la qual cosa s’en aprofità l’Esglèssia beneïnt al Dictador i
impregnant amb la seva doctrina tot l’aparell de l’Estat.
Però,
al pas del temps, la revisió del Concili produirà que el mateix
confessor de tota la vida de Franco, mossèn Llanos es fera militant
comunista. I la mateixa Jerarquia Catòlica marcà distancies
nomenant (1971) President de la Conferencia Episcopal al borrianenc
Cardenal Tarancón, de clares manifestacions progressistes. A partir
d’aquest gest es varen succeir els fets crítics ó d’enfrontament
à la repressió de les llibertats pel règim. Podem recordar el
document “L’Esglèssia i la Comunitat Política” redactat per
la majoria de Bisbes, o el cas del Bisbe de Bilbao, Añoveros, al
qui el Govern va tractar d’expulsar per una homilia referida al
drets històrics del País Basc, suspenent aquesta decisió davant la
possible excomunió de les Altes Institucions de l’Estat. Una
entitat, la Comissió Justícia i Pau, reconeguda per la Conferència
Episcopal Espanyola al 1968, posà en marxa una campanya arreplegant
signatures demanant l’ amnistia per tots els presos polítics, quan
la propaganda oficial negava llur existència i els qualificava de
delinqüents ordinaris. Al tenir que signar els plecs amb el número
del carnet d’identitat era un compromís personal, per temor a les
possibles conseqüències, atès el cel de delació i persecució als
desafectes que havia construït el franquisme. Malgrat tot, cal
insistir, un sector del mon catòlic espanyol es rebel.lava contra el
règim. Al País Valencià tenim el cas de Josep Lluís Beunza,
primer objector de consciència, condemnat a set o huit anys de presó
per negar-se fer un servei militar amb armes, quant era fill d’un
carlí –el Notari En Daniel Beunza- que havia fet la guerra amb
Franco. Qui, per cert, denegà la petició de clemència demanada pel
Papa Pau VI pels afusellats tres mesos abans de morir.
Gairebé
aquestes manifestacions d’enfrontament d’un sector catòlic, una
gran part assistia perplex o militava activament en les estructures
del franquisme. Així, la majoria de Ministres i alts càrrecs eren
membres –fins i tot numeraris- de l’Opus Dei i els bisbes
presents à les Corts (Guerra Campos i Cantero Cuadrado) votaren “no”
a la reforma política plantejada per Suarez. Inclús alguns
defensaren, a la mort del Dictador, la possible canonització.
b)
Els moviments sindicals : Els convenis al nivell d’empresa
afavoriren l’aparició d’un sindicalisme democràtica que es va
expandir amb el creixement del sector de serveis (banca i
construcció). La qual cosa dona pas a un nou sindicat, Comissions
Obreres, en principi dominat per l’influència organitzada pel
Partit Comunista, però que prompte guanyà autonomia pròpia al
utilitzar la legalitat –el marc del conveni individual- mentre que
la resta de sindicats ilegals (UGT,USO..) tenien que mantenir una
organització “invisible” i en la clandestinitat.
Tanmateix
la justificació de l’orige comunista de CCOO servia d’excusa al
règim per reprimir les accions sindicals reivindicatives quan
incomodaven. La qual cosa convertia al dit sindicat en blanc
permanent de detencions de llurs dirigents amb un gran nombre de
condemnats i empresonats pels delictes d’organització subversiva o
de propaganda il.legal.
c)
L’agitació universitari : Era un focus d’oposició permanent al
règim unint als dos estaments, professors i alumnes. La renovació
generacional havia donat pas a una sèrie de catedràtics per estudis
acadèmics i no per mèrits de guerra o fidelitat al règim com havia
succeït en els anys següents a la rebel.lió militar. Una renovació
tecnològica que es traduïa de forma immediata amb la divulgació i
defensa pública de tots els valors i drets que el franquisme
tractava de fer invisibles. Els estudiants eren conscients de llurs
privilegis front altres sectors de la societat que patint el mateix
no podien manifestar-se sense perdre més. La qual cosa feia
aparèixer una solidaritat en els moviments sindicals o ciutadans,
que, al pas del temps, sincronitzava les protestes. Naturalment també
la repressió contra professors i estudiants va produir una nodrida
collita.
d)
Col.legis professionals : principalment els Avocats varen canalitzar
veus crítiques al règim amb un gran ressò en la societat. EL
Congrés del Avocats de tota Espanya celebrat en León (1971) demanà
la supressió de la pena de mort, la unitat de jurisdiccions, amb la
supressió del Tribunal d’Ordre Públic i el reconeixement d’un
estatut especial pel pres polític.
e)
Algunes Associacions de la societat civil, bé d’ordre cultural o
de qualsevol tipus es convertien en portaveus de canvis democràtics,
obrint parcel.les de llibertat front al silenci de les Institucions
oficials i els mitjans de comunicació majoritaris.
f)
Militars : l’exèrcit espanyol era un exèrcit de caserna i
desfilada, gens modernitzat ni en armes ni en formació professional,
servia com amenaça latent mentre filtrava l’informació dels joves
obligats al servei militar. Malgrat eixe paper parasitari, als inicis
del setanta es va crear una associació militar democràtica (UMD)
entre oficials en actiu, que també reclamava la democràcia. Varen
esser descoberts, jutjats, condemnats i expulsats. L’amnistia
aprovada per les Corts constituents els va excloure, com una
concessió als comandaments de les Forces Armades, com exemple de
temptacions semblants per la por del cas portuguès.
g)
Accions terroristes : Des del extermini del maquis en la dècada dels
quaranta, les accions militars contra el règim havien segut molt
minoritaris, registrant a nivell de l’Estat l’aparició només de
dos organitzacions distanciades en el temps, primer el “Frente de
Liberación Popular” (FELIPE) i després als anys seixanta el
“Frente Revolucionario Antifacista y Patriótico” (FRAP), els dos
d’origen universitari. A nivell territorial, hi hagué, en els
països catalans, el moviment de “Terra Lliure” i al País Basc
la ETA, moviment aquest últim de més importància i ressò per les
seves accions homicides i segrests. No cal dir la persecució
policial que patien tots estos grups, les fortes condemnes quan eren
detingut, incloses les cinc penes a mort, com les del mes d’agost
de l’any de la mort del Dictador, que s’en anà deixant aquesta
estela de sang darrere, com patètica mostra de la seva executòria
en l’història de l’Espanya.
D)
Indicadors
de confrontació :
Malgrat
l’inexistència de garanties per criticar al règim o demanar les
llibertats democràtiques, es registraven les accions de :
La
difusió d’opinions favorables al canvi per tot tipus de mitjans
orals o escrits (conferències, pamflets, articles, llibres, etc)
amb el risc de provocar la resposta punitiva tant en el Codi Penal
(delicte de propaganda il.legal) com la sanció administrativa
(prevista en la Llei d’Ordre Públic).
-
Manifestacions
al carrer convocades per les organitzacions clandestines i en
protesta d’esdeveniments i reclamacions concretes. Al risc de la
resposta punitiva del Codi Penal (delicte de manifestació il.legal)
en el cas d’esser detingut, es sumava el risc físic contra
l’integritat personal per la contundència de les actuacions
policials.
-
Els
tancaments en esglésies, llocs de treball o edificis oficials en
protesta o reivindicació, la qual acció també mereixia la
resposta punitiva i la sanció administrativa.
-
Les
accions de naturalesa terroristes pels grups que assumien la lluita
armada.
-
Mort
Franco, durant l’any següent es produirien actes de significació
política fent visible les organitzacions democràtiques. Així els
congressos de la UGT, del PSOE i de la Federació
Democràta-Cristiana, o la conferencia Eurocomunista celebrats à
Madrid.
E)
El
procés d’unificació de l’oposició democràtica i clandestina :
Fins
als últims anys del Dictador no es va produir la necessària unitat
de les organitzacions polítiques i sindicals clandestines, amb la
sola excepció de l’Assemblea
Democràtica de Catalunya la
qual es va anticipar à les estratègies d’aliances posteriors a
nivell de tot l’Estat, aconseguint l’unitat de forces polítiques,
sindicats, organitzacions cíviques i culturals o persones
independents al voltant de la reivindicació d’un Estatut
d’Autonomia al mateix temps que les llibertats i l’amnistia. Tres
organismes van haver :
La
Junta
Democràtica de Espanya :
Apareix al 1974 per propugnar la formació d’un Govern provisional
i demanar l’amnistia i restabliment de les llibertats democràtics,
amb una consulta popular sobre la forma de l’Estat i un procés
constituent final. El manifest era signat pel Partit Comunista,
Partit Socialista Popular, Alianza Socialista Democràtica, CCOO,
Assemblea Democràtica de Catalunya, Partit Carlí, nacionalistes
gallecs i 203 persones individuals representants del món financer o
empresarial i de la cultura. Era presidida per un membre de l’Opus
Dei (Rafael Calvo Serer).
-
La
Plataforma
de Convergencia Democràtica : Va
esser la resposta del PSOE a l’estrategia del PCE i naix al any
següent, per fer el compromís de treballar pel establiment d’un
règim democràtic pluralista amb estructura federal per Espanya,
amb la reclamació de l’amnistia i de les llibertats
democràtiques, no demanava un govern provisional. Signaven aquest
manifest, a més del PSOE, la ORT, el MCE, Izquierda Democràtica
(els democristians de Ruiz Gimenez), els sindicats UGT, STV i CNTE
(vascos) i diversos partits nacionalistes, sense persones a títol
individual. Aquesta absència, el Govern provisional i el compromís
amb l’estructura federal de l’Estat eren les diferències més
notòries entre el dos organismes unitaris.
-
Però
al més anterior à la mort del Dictador farien els dos organismes
un comunicat conjunt per declarar llur compromís de rebutjar
qualsevol fórmula de continuïtat del règim i demanar el
trencament democràtic, mitjançant un període constituent per
consultar al poble la forma de l’Estat i del Govern, a més de
l’amnistia, l’establiment de les llibertats democràtiques i
l’exercici dels drets de les diferents nacionalitats i regions per
restablir les respectives autonomies. A partir de llavors actuaren
tots plegats com “Coordinación
Democràtica”,
-
La
Plataforma
de Organismos Unitarios : Aquesta
és la última fase del procés produïda a finals del 1976,
agrupant principalment a sis organismes de l’oposició
(Cordinación
Democràtica- Junta+Plataforma-
la Taula
de Forces Polítiques i Sindicals del País València, l’Assemblea
de Catalunya, l’Assemblees de Mallorca, Menorca i Eibissa, la
Coordinadora
de fuerzas democràticas de Canarias i
la Taboa
Democràtica de Galiza). Demanava
la formació d’un Govern d’ampli consens democràtic per
presidir un procés constituent amb les demés reclamacions ja
conegudes. Especial importància tindria per nosaltres el punt sisè
: “Reconocimiento
de las aspiraciones a estatutos de autonomia de las nacionalidades y
regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización
política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico
durante el período constituyente del Estado...”.
Aquest
últim organisme unitari va servir per nomenar a la “Comissió dels
Nou” als qui s’els encarregava la negociació amb el Govern del
President Suarez per iniciar el trencament democràtic. Una Comissió
que aquest va rebre sols una vegada.
LA
TRANSICIÓ AL PAÍS VALENCIÀ
A)
Factors
actius d’oposició :
Es donaven els generals de l’Estat, però tenint present, d’una
part, l’evolució econòmica del País, amb una substitució de
l’agricultura per l’industria, amb una quarta part de la població
d’origen emigrant de la resta de l’Estat i amb una productivitat
en la agricultura molt superior a la de l’Estat.
Per
altra banda, s’en havia alertat un nacionalisme d’origen
cultural, que per la seva racionalitat i força cohesió es va
expandir amb facilitat a la classe política de la clandestinitat.
B)
Els
antecedents d’Estatuts d’Autonomia
: Per culpa i desgràcia de la rebel.lió militar els diputats
valencians convocats al vint de juliol de 1936 al Ajuntament de
València per redactar un Estatut d’Autonomia no arribaren à
reunir-se. La qual cosa no va impedir l’aparició de diversos
textos com el redactat pel Ajuntament de València en 1931
(Anteproyecto
de Estatuto para la Región Valenciana)
ó més endavant, en 1937, per la CNT (Projecte
de Bases per l’Estatut del País Valencià), o
per Esquerra Valenciana (Avant
projecte d’Estatut per la Regió Valenciana) o
per Unió Republicana (Projecte
d’Estatut d’Autonomia pel País Valencià).
Durant
la transició varen aparèixer l’Estatut
d’Elx (1975)
i l’Avant
projecte d’Estatut provisional d’Autonomia del País Valencià
(1976)
aprovat pel Consell
Democràtic del País Valencià.
C)
El
procés d’unificació de l’oposició democràtica
: Es va iniciar a l’any 1974, amb una primera Taula
de Partits
(UDPV, PC, Partit Carlí, GARS, Bandera Roja i PTE), després, à
l’any següent dos organismes, d’una banda la Junta
Democràtica del País Valencià (presidida
pel catedràtic Manuel Broseta com independent, PC, CCOO, PSP, PTE,
Bandera Roja, Justícia Democràtica, CCOO i independents), i,
d’altra banda el
Consell Democràtic del País Valencià (Convergència
Socialista, PSOE, UGT, UDPV, PSAN, MCE, Partit Carlí, UC i USO). La
fusió d’aquests organismes, produirà la creació (1976) de la
Taula
de Forces Polítiques i Sindicals agrupant
a les organitzacions i no les persones individuals.
La
reclamació de l’Estatut d’Autonomia era comú en aquest
organisme, que reclamava el trencament democràtic, que al cas del
País Valencia precisava les condicions següents : “4)
La participació, dins del contexte general de la ruptura, en el
procés constituent de l’Estat Espanyol, amb l’exigència del
reconeixement de la personalitat política del País Valencià,
concretada en la seva autonomia política i administrativa...5)
L’inici, en conseqüència, del propi procés constituent,amb la
creació immediata de la Generalitat provisional del País Valencià,
és a dir d’un Govern provisional, sorgit de la conjunció de
forces democràtiques del P.V... Durant aquest periode provisionl, el
poble valencià escollirà als seus representants, tant per
participar als organismes constituents de l’Estat Espanyo, com a
l’Assemblea constituent del País Valencià., que serà
l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà
de sometre’s a votació i aprobació de tots els valencians en un
plebiscit lliure i objectiu”.
Aquest era el solemne compromís dels signants de la Taula.
EL
PRESIDENT SUAREZ I LA LLEI PER LA REFORMA
Desprès
de la mort de Franco, Juan Carlos mantè a Arias Navarro com Cap del
Govern i el confirma una vegada més. Però à juny de 1976, seguint
les recomanacions del seu conseller, Torcuato Fernandez Miranda,
nomena a Adolfo Suarez, un polític de segona fila dins dels
dirigents més coneguts del franquisme. Encarregant-li fer la reforma
del règim per passar a unes estructures democràtiques sense el
trencament en la legalitat. Ço és, fer la reforma per una Llei
votada en les Corts franquistes.
A
partir d’aquesta decisió s’inicia una etapa que es vol
qualificar com la transició à la democràcia, amb glosa d’epopeia.
Però que des de la perspectiva històrica desperta fortes sospites
de frau o de connivències mai aclarides fins ara.
Suarez
protagonitza una activitat frenètica en diferents fronts a la vegada
:
Reformes
legals : Nou Codi Penal per traure els delictes contra les
llibertats fonamentals, una Llei de vaga (encara vigent), Llei
d’Associacions polítiques (partits), legalització dels
sindicats, supressió de la Secretaria General del Movimiento,
autoritza el ús de l’ikurriña, ratificació per Espanya del
Pacte dels Drets de la persona de la ONU, relacions diplomàtiques
en la URSS, reconeix à l’OLP,...
Permet
sense intervenir la policia, en Madrid : El Congrés de l’UGT, el
Congrés del PSOE, la Conferencia Eurocomunista, el Congrés de la
Federación Democràta-Cristiana (Gil Robles i Ruiz Gimenez).
Són
iniciatives que faciliten el camí per trobar-se amb l’oposició
democràtica. Sense dubte. Però que, al no correspondre als
antecedents polítics d’aquest personatge, típic representant de
la buffe
zone del
franquisme, criat i format en llurs files sense cap mèrit especial,
astut, poc brillant i gens orador, sembla molt improbable que totes
aquestes mesures foren una iniciativa personal, sense comptar amb
més recolzament que el rei. En primer lloc per què en aquells
moments Juan Carlos restava marginat per tothom del franquisme, no
sent creïble, a més a més, que el rei tingués una angoixa per
l’urgència de la democràcia, atesa la seva executòria històrica
posterior. En segon lloc, per què l’astúcia de Suarez era una
manifestació de la seva covardia personal i així es demostrà
posteriorment, quan renunciés a enfrontar-se i lluitar contra els
aliats que li havien abandonat, preferint dimitir. No era un polític
valent.
Una
mostra de covardia la tindrà al pactar amb el seu enemic declarat,
Fraga Iribarne (aquest el odiava per què creia que li havia furtat
el càrrec) la Llei per la Reforma Política en les Corts
franquistes. Els vots dels procuradors afiliats à l’Alianza
Popular (188) seràn à canvi d’esser el districte electoral la
província, traure un mínim de Diputats per districte, un Congrés
amb un màxim de 350 ó 400 Diputats, dues Cambres i un mínim de
vots per traure representació. Aquestes són les condicions que
acceptà Suarez i la Llei fou aprovada per un nombre molt alt de
Procuradors, que, en aquestos terminis pensaven que guanyarien les
eleccions a l’oposició democràtica.
La
Llei fou ratificada per referèndum pel 70 % del cens, atès que
l’oposició democràtica
havia recomanat l’abstenció per què no s’havia permès una
campanya institucional per intervenir en contra de la Llei a les
forces de l’oposició. Sent, per tant, un referèndum com els de
Franco : “si dius sí, reste açí i si dius no, no m’en vaig”.
La
Llei, promulgada en l’any 1977, afirmava que la democràcia en
l’Estat espanyol es basava en la supremacia de la llei, expressió
de la voluntat sobirana del poble (art.1), composades les Corts per
dues Cambres, prevenia la Disposició transitòria primera les
primeres eleccions per elegir 350 Diputats pel Congrés i 209
Senadors.
LES
PRIMERES ELECCIONS I EL MISTERI DEL FINANÇAMENT
Convocades
les eleccions pel 15 de juny de 1977, la regulació electoral es
faria pel Real Decret-llei de 18 del març anterior. El President
Suarez encara tingué temps per concórrer al front d’una coalició
de partits de centre-dreta, la UCD.
Els
partits d’oposició democràtic varen ser legalitzats fins al PCE
–al més d’abril del 1977- deixant fora els ideològicament més
à l’esquerra (MCE, PTE, ORT, Bandera Rotja, etc). I tots des de
abans de la campanya electoral, varen fer una continua acció de
propaganda pública, dins d’una complicada situació agreujada per
l’aparició d’un grup terrorista a nivell de l’Estat (GRAPO) de
gran activitat en segrests i morts.
Les
eleccions varen esser guanyades, en primer lloc, per l’UCD i pel
PSOE darrere, deixant a molta distància, per l’esquerra al PCE, i
per la dreta a AP (Fraga). Una resposta lògica al desplegament de
publicitat fet per les dues formacions, tant en la precampanya com
dins. Però à hores d’ara encara resulta un misteri les despeses
dels partits guanyadors i menys llurs finançaments. Aquesta qüestió
resulta clau per què no hi hagué “igualtat d’armes” entre els
partits, atès el pressupost d’uns i d’altres. I qui aportà
aquest finançament continua essent un misteri.
La
llei –Reial Decret 20/1997- establia un finançament pels
guanyadors d’un milió de pessetes per escó, més 45 per vot al
Congrés i 15 per vot al Senat. I per pagar-hi aquest finançament
s’aprovà la Llei 47/1977, de 14 de novembre amb un crèdit
extraordinari. Així doncs, fins a finals d’aquest any no es
recuperaren les despeses fetes. Las quals, podem imaginar que foren
liquidades mitjançant crèdits bancaris. Però és un indicador
contradictori. Per què, el article 44 de la primera Llei, creava al
Congrés un registre dels préstecs dels partits amb els bancs, per
facilitar el pagament directe aquestos i atès que al 1979 es
convocaren les següents eleccions generals i municipals, resulta que
els crèdits registrats per aquesta campanya són molt superiors en
els dos partits, als registrats per la campanya de 1977. Així l’UCD
pasa de 346 milions en 1977 a 834, i el PSOE de 138 a 625, quant ja
tenien cobrat el finançament de la campanya anterior. La qual cosa
ens porta a deduir que, o les empreses de publicitat i mitjans de
comunicació havien aguardat els pagaments sis mesos o més o els
partits els tenien ja liquidats al rebre les subvencions i varen
destinar aquestes al finançament de la nova campanya. Damunt havien
registrat més préstecs bancaris. En qualsevol cas, el cost de la
campanya de 1979 era similar o menys que la de 1977. I era més que
evident que ningú dels dos partits (UCD i PSOE) tenien recursos
propis aportats pels militants.
La
foscor del finançament electoral inicial ens crea una sèrie
d’interrogants sense resoldre. Per què els recursos empleats varen
esser determinants pels resultats i no guanyats per les marques de la
reforma (UCD) i/o l’oposició democràtica (PSOE). No resulta lògic
que l’UCD es diferenciés del vot continuista del franquisme, quant
era el partit del Govern. Tampoc el PSOE podia representar l’oposició
democràtica quan era desconegut en aquesta abans de 1974-75 i el
PSOE anterior,a més a més havia restat amb Rodolfo Llopis. El que
diferenciava l’UCD dels franquistes i al PSOE dels socialistes
derrotats, era el capital que havien disposat per la propaganda
electoral.
L’origen
d’aquestos recursos es poden inferir pels suports públics d’un i
d’altre. Però també des de la perspectiva actual, pels interessos
que representaven. En el cas de l’UCD era clar el trànsit cap
l’escenari europeu amb el ingrés al MEE i en el cas del PSOE
estabilitzant el joc polític dins d’eixe escenari lluny d’una
influència comunista o de l’Unió Soviètica. Els límits propis
de la III Internacional i de la Ost-Politik de Willy Brandt, el gran
mentor de Felipe Gonzalez.
UN
FRAU CONSTITUCIONAL :
L’ASIMÈTRICA
REPRESENTACIÓ PROPORCIONAL
Per
acord entre l’UCD i el PSOE, els articles 68 i 69 de la CE
consagren el mateix model de representació proporcional exigit per
Fraga per la Llei per la Reforma Política, i que varen produir que
l’UCD amb un 34,74 % dels vots, s’en portés un 47,14 % dels
escons, i el PSOE, amb un 29,21 % dels vots, un 33,71, mentre que els
següents restaren penalitzats (Alianza Popular, amb un 8,21 % de
vots, un 4,57 % d’escons i el PCE amb un 9,24 % dels vots, un 5,71
%). Fraga tastà la seva medicina.
Es
una distorsió que es produeix en benefici de les províncies menys
poblades, a les quals s’els dona un mínim malgrat la població,
mentre que les més poblades deuen patir el límit del nombre màxim
de Diputats al Congrés (350). Els partits que presenten candidatures
en totes les províncies rebran aquesta distorsió per què sempre
trauen ú o dos Diputats com mínim. La qual cosa assenta el
bipartidisme.
És
fàcil de demostrar si es divideix el cens pel numero de Diputats.
Així quan les primeres eleccions, amb un cens de 26.786.042,
correspon una quota ideal de un Diputat per 76.531 votants. Pel País
Valencia varen tindre 29 Diputats, quan ens corresponien quasi 33 :
Alacant amb 761.498 tenia 5 en lloc de 9,9, València, amb 1.453.633,
15 en lloc de 18,9 i Castellò amb 311.627, 5 en lloc de 4
(beneficiat). I aquesta distorsió es manté encara avui, atès que
les eleccions del 2011, amb un cens de 34.297.632 correspon una quota
ideal de quasi 98.000 vots per Diputat. Doncs València, amb un cens
de 1.882.500 li pertoquen 19,2 i en te 16.
Quines
són les províncies beneficiades ?.. Trauen un Diputat de més
Alava,
Abacete,
Avila, Burgos, Ciudad Real , Cuenca , Guadalajara ,Huesca , Lleida,
La Rioja, Lugo, Ourense, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Teruel,
Toledo i Zamora. A
l’inrevés trauen menys representació les províncies de Asturias
(-1,1), Barcelona (-9), Cadiz (-1,7), A coruña (-1,7), Madrid
(-9,6), Málaga (-1,1) ,Pontevedra (-1), Sevilla (-3), València
(-3,2) i Biscaia (-1,4).
UN
ALTRE FRAU : EL BLINDATGE CONSTITUCIONAL
Els
articles 168 i 167 de la Constitució espanyola canonitzen llur
santedat i veneració eterna, atesos els obstacles posats a la
reforma del nucli dur : Títol preliminar, i el II, relatiu a la
forma d’Estat. La reforma és matemàticament impossible : dos
terços de cada Cambra, dissolució immediata, ratificació per les
noves aprovant per dos terços la reforma i referèndum. Algú pot
creure que tal tràmit és possible en la pluralitat de una societat
democràtica..?
En
principi no
hi ha cap Constitució
en la UE amb aquestes restriccions. Cap. À, l’inrevés, la Llei de
Bonn (en la que diu inspirar-se la CE) deixa la reforma en les mans
lliures dels legisladors,
L’existència
d’un blindatge com aquest qüestiona la credibilitat de la
transició com “trànsit” cap la democràcia. Per què si es cert
que gaudim d’un sistema parlamentari d’elecció democràtica i de
les garanties que fan possible l’exercici dels drets fonamentals
existeixen uns límits infranquejables que s’estenen à totes les
generacions futures, condemnades a viure sota el mateix nucli dur
constitucional que ens sotmet sota la tutela de l’exèrcit pel
exercici dels drets democràtics.
Sembla
que l’oposició democràtica o no era present quant la redacció
d’aquest blindatge, o no s’en adonaren compte per inútils. O, el
que és pitjor, foren còmplices de la maniobra. En qualsevol cas, no
es raonable un elogi per l’obra.
EL
PITJOR FRAU : EL SISTEMA DE LES AUTONOMIES
En
la fulla de ruta que li encomanen a Suarez apareix subratllat el tema
autonòmic. La qual cosa no resulta gens estranya. Atès que, en
principi, era precís aturar la força de l’Assemblea
de Catalunya com
lobbie
de
pressió democràtica i la solució del retorn de Tarradellas va
esser una resposta estratègica, que deixava pendent les coses.
Però,
a més a més, Suarez com un representant del poder instal.lat en la
buffe
zone del
franquisme, li interessava “fixar” la majoria de dirigents
semblants i situats à nivell provincial o regional, com les noves
cares del poder oficial, renovat del franquisme.
Per
aquesta doble necessitat –resoldre el problema autonòmic català i
basc- i potenciar nous dirigents del poder oficial, es crearia un
calendari per als processos autonòmics reclamats per l’oposició
democràtica, guanyant temps i amb el propòsit d’ajornar sine
die
l’estructura centralista de l’Estat, camí en el que trobà
l’espontània complicitat del PSOE, malgrat els compromisos
assumits dins dels organismes unitaris d’oposició democràtica,
reclamant un Estat Federal. El procés el podem estudiar en cinc
fases diferents :
1)
Primera
fase
:”La
oferta”
: Anys 1977-78, és la del retorn de Tarradellas (setembre),
fusionant les quatre Diputacions provincials catalanes i el
reconeixement del Consell General Basc (desembre). S’aprova la
Disposició Transitòria 2ª per l’immediata recuperació de les
autonomies històriques i per la resta s’obri la via dels règims
provisionals preautonòmics tots amb una plantilla semblant de una
primera fase en majoria de parlamentaris i minories de les
Diputacions o Cabildos i, desprès de les eleccions municipals amb un
número paritari d’aquells i estos. Abans d’aprovar se la
Constitució ja s’en havia definit un mapa de disset preautonomies.
2)
Segona
fase :
“La
paralisi o racionalització”
: Anys 1979-80 : Serà a partir de finals de 1979 quant dirigents
tant de l’UCD com del PSOE faran crítica pública del sistema
autonòmic. El Comitè executiu de l’UCD elabora un document amb el
títol “Sobre
el proceso autonòmico” on
recomanarà impulsar per tot arreu la via prevista al article 143 de
la Constitució que no preveu la possibilitat d’un Govern autonòmic
amb poders per dissoldre llur parlament, ni un plebiscit per aprovar
l’Estatut que el faci fora de les competències de les Corts de
l’Estat per poder derogar-lo. El 9 de desembre hi haurà una reunió
de l’UCD i del PSOE per estudiar formules de racionalitzar el
procés. Es una etapa de confusió i contradiccions.
La
principal mesura es prendria al Congrés amb l’aprovació de la
Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, per regular les diferents
modalitats de referèndum, al exigir que els Ajuntaments al demanar
l’Autonomia precisen si era la prevista en el article 151 de la
Constitució. Maniobra que pretén introduir un nou requisit, que
faci més difícil el quorum necessari.
Tanmateix
mentre cau en l’oblit la petició autonòmica comunicada pel
Consell del País Valencià, tan al Govern com al President del
Congrés en octubre de 1.979, es convoca el referèndum per
Andalussia, recomanant l’UCD l’abstenció. Però quant la
província d’Almeria no ratifica (42 % sols), es posen d’acord
l’UCD i el PSOE, per modificar la Llei Orgànica 2/1980, amb la
Llei Orgànica 12/1980, de 16 desembre, per introduir un nou text que
interprete la majoria necessària per guanyar l’autonomia la del
cens del territori i no pas el de cada província. A més a més, es
promulga la Llei Orgànica 13/1980, de 16 desembre, per substituir
l’iniciativa autonòmica de la província d’Almeria.
Per
altra banda es paralitza la recuperació de l’Estatut gàllec i es
resol per Navarra el règim foral previst en la Disposició
Addicional 1ª i transitòria 4ª de la CE. Finalment s’aprovà la
Llei Orgànica 8/1980, de 22 setembre, sobre la finançament de les
Comunitats Autònomes (LOFCA).
3)
Tercera
fase :
“Tots
a una veu..” :
En 1981. Es produeix la desfeta de l’UCD amb la renuncia de Suarez
à la Presidencia del Govern en resposta d’unes pressions mai
aclarides
. Les idees mes repetides seran que l’Estat és desintegrava i el
nou model era invertebrat. Al mes de juliol una reunió entre l’UCD
i el PSOE decideix encarregar-li al catedràtic Garcia de Enterría
un dictamen sobre la situació del sistema autonòmic i quins
correctors cal introduir. Serà l’antecedent de la futura LOAPA.
Tanmateix
es dona solució a l’Estatut gàllec
i per llei 12/81, de 5 de maig, s’estableix el concert econòmic
basc.
Però
la principal obra legislativa serà dedica a enfortir les senyals de
prevalència de l’Estat sobre les Autonomies : Llei 33/1981, de 5
d’octubre sobre l’escut d’Espanya i Llei 39/1981, 28 d’octubre
sobre “Uso
bandera de España con otras”. L’Estat
es rearma front al perill autonòmic.
4)
Quarta
fase
: “Autonomia
versus descentralització : tots per la via de l’article 143” :
1982 : Durant aquest any s’acceleren els processos preautonòmics
aturats, per trobar la solució brindada en la via de l’article
143, configurant el Govern autonòmic com una macro-diputació
d’àmbit regional. Inclús els primers Estatus
suprimiran la Diputació i al seu lloc resta instal.lat el Govern
regional. Als mesos de juliol i agost venen els Estatuts Valencià i
de Canaries, amb les novetats d’estar dotats d’algunes
competències de titularitat estatal, com premi de consolació per
haver-hi renunciat a la via de l’article 151 reclamada abans. Els
altres Estatuts que vindran a l’agost
no tindran aquestes competències de més.
I
al octubre, guanyarà el PSOE les eleccions generals.
5)
Quinta
fase
: Anys 1983-1985 : “Culminació
del procés” :
En aquesta etapa serà el PSOE el director amb l’acompanyament del
Partit Popular per la derrota electoral dels restos de l’UCD.
A
l’inici de 1983 continuaran eixint els Estatuts pendents,
però el revés vindrà per la sentència 76/1983 del Tribunal
Constitucional carregant-se el nucli essencial de la LOAPA amb un
seriós reprotxe als legisladors.
La Llei resta transformada en Llei pel Procés Autonòmic, de 14 de
octubre, amb una paper instrumental, malgrat que l’Estat tingués
el dret de demanar informació a les CCAA o crear conferències
sectorials.
Després
d’aquest fracàs, es promulga la Llei 30/1983, de 28 desembre,
sobre la cessió d’impostos de l’Estat à les CCAA i à l’any
següent es crearà el Fons de Compensació Territorial per Llei
7/1984 de 7 de mars.
El
procés finalitza amb la Llei 7/1985, de 2 d’abril de Bases de
Règim Local, amb un nou marc de distribució de competències i que
deixa l’escenari actual on hi ha uns Governs amb capacitat pròpia
de convocar i dissoldre llurs parlaments en Catalunya, País Basc,
Galizia i Andalusia, mentre que la resta operen dins del marc comú
als municipis i Diputacions provincials.
EL
CAS VALENCIÀ
Quant
vaig conèixer l’esborrany del títol huitè –per l’informació
donada per Peces-Barba à l’Executiva Federal del PSOE- em provoca
la sospita de no anar a cap lloc en el sistema preautonòmic. A més
a més, per que el noranta per cent dels parlamentaris valencians
elegits en 1977 volia oblidar la reclamació de l’Estatut fet per
la Taula.
Els
uns, el cas de l’UCD, per què amb la sola excepció del partit
liberal (Burguera i Muñoz Peirats) no s’en havien compromès.
L’immensa majoria dels parlamentaris del PSOE eren uns desconeguts
per la política, que mai havien exercit durant la clandestinitat,
per la qual cosa, els compromisos amb la Taula
es
mantenien per la continuïtat dels tres caps de llista del PSOE, així
com per un Diputat del PSP i un altre del PC, atès que l’altre
comunista era del Comitè Central.
Per
aquestes sospites en vaig resistir a que es convoqués l’Assemblea
de Parlamentaris, però finalment es va iniciar reunir i inicià un
simulacre de negociació amb el Govern, per acabar oferint la mateixa
plantilla que a la resta. En el nostre cas el Consell Preautonòmic
del País Valencià –nom acceptat per unanimitat- es composaria, en
una primera fase, per dotze membres de designació parlamentària mes
tres nomenats per cadascuna de les Diputacions provincials. Desprès
les eleccions municipals, serien nou membres d’origen en els
parlamentaris, que designaven al President, més tres per cada
Diputació, en total altres nou.
El
Consell es va constituir el 10 d’abril en El Puig i en sessions
posteriors es varen configurar les dues Comissions de Transferències
per rebre, d’una banda, les competències de l’Estat, i d’altra
les de les Diputacions, mitjançant els correlatius processos de
negociació. Però aquesta última no tingué cap fruit per la
decisió presa per les tres Diputacions de no cedir cap competència
fins a les eleccions municipals.
Aquell
Govern de concentració tenia la missió de fornir un camí cap
l’Autogovern, d’acord al compromís de la Taula.
I
també devia negociar i rebre competències administratives però era
sols un organisme de transició. La redacció del qual era una
responsabilitat de l’Assemblea de parlamentaris. I es va cometre el
greu error de posar al capdavant d’aquell Plenari a un socialista
del PSOE històric, sense a penes experiència política en la
clandestinitat (com tot ells) i nul sentiment patriòtic valencià.
En conseqüència mai va convocar al treball de redactar un Estatut,
ni donà un sols pas en eixa direcció. À l’inrevés tractà de
posar-li entrebancs al Consell per mantenir-se fidel à la política
espanyolista del seu partit.
La
possibilitat d’anticipar l’autonomia cedint competències estatal
era el cimbell o la trampa del Govern central. Per que aquesta
expectativa alluernava à propis i aliens. Es va despertar una
cobdícia en quasi tots els consellers per treballar els contactes
amb els representants de la matèria de llur Conselleria, fent plans
adients pel seu futur polític i partit respectiu. Oblidarien la
necessitat de fer una política d’Estat.
Però
el poble valencià donà una resposta mai esperada. Per què totes
les institucions de la societat civil, econòmiques, esportives,
cultural o de qualsevol interès varen reconèixer al Consell com
Institució que portés l’Autogovern futur. Hi hagué una
mobilització generalitzada per demanar-li audiència à la
Presidència del Consell, que, de la nit al matí, era present com la
màxima Institució del País Valencià. Aquest recolzament va esser
el principal capital.
Tanmateix
l’equilibri intern entre els compromisos públics per l’Autogovern
i les tensions internes per accelerar el gaudi de competències i
oblidar-se de la Taula
entrà en crisi quant el PC va anunciar que abandonava aquesta, la
qual cosa plantejava el risc d’un nou escenari adaptat al joc del
moment i oblidant els dits compromisos. Per mantenir la fidelitat amb
les promeses fetes al poble, la Presidència del Consell va oferir
“El Compromís Autonòmic” com pacte per l’Autogovern en els
termes màxims de Autonomia possible a totes les forces democràtiques
del País. Va esser signat al Palau de la Generalitat el d’octubre
de 1978 per PSPV(PSOE), UCD, PCPV, AP, PTPV, ORT, URV, P.Carlí, UDPV
i PSUPV, manifestant “El
seu solemne compromís d’actuació conjunta per a la consecució
del màxim grau d’autonomia, dins del termini mes breu que
permetesca la Constitució aprovada democràticament pel poble
espanyol”. A
més a més es signà pels mateixos partits un document de
“puntualitzacions” amb quatre obligacions : Donar-li suport al
Consell per l’iniciativa del procés autonòmic, demanar-li al
Plenari la redacció de l’Estatut, anunciar la col.laboració dels
futurs Ajuntaments i Diputacions en el procés i difondre els termes
d’aquell pacte activament pel poble valencià així com a impulsar,
al seu moment l’aprovació de la corresponent Llei Orgànica
prevista en l’article 151 . “Tot
açò, perquè culmine, amb el vot afirmatiu, el projecte d’Estatut
i el referèndum, i perquè el País Valencià aconseguesca la seua
autonomia en benefici de tots els seus ciutadans”. Aquestos
documents estan publicats en el Butlletí Oficial del Consell (num.4
i 5).
En
compliment d’aquest Compromís, el Consell, dissoltes les Corts de
l’Estat, va prendre en Morella, el 9 de gener de 1979, la decisió
de assumir l’iniciativa prevista en la Constitució (143,2 per la
via del 151), substituint à les Diputacions i deixant en poder dels
Ajuntaments –després de les eleccions municipals- la decisió de
sumar-se-hi , corrent el termini de sis mesos a partir de la primera
petició d’Autonomia.
Aquest
esdeveniment, celebrades les eleccions generals i municipals, es va
produir en el dia 25 d’abril en dos Ajuntaments a la vegada :
Bellreguard i Picanya, demanant l’Autonomia. En conseqüència el
termini per la resta de municipis finalitzava el 25 d’octubre
següent. Però aquest esdeveniment no va provocar cap reacció ni en
l’UCD, ni en el PSOE, com partits més responsables i compromesos
amb el procés per l’autogovern. Cap. Com tampoc hi hagué entre
els parlamentaris i els Consellers. Es quedaren tots callats i com si
la qüestió es fora aliena. Sols els interessaven els moviments
interns de poder –en el cas del PSOE- i el clientelisme que acudia
al voltant de cada Conseller en l’expectativa de llur competències,
malgrat que encara no eren. Davant d’aquesta soledat, la
Presidència amb l’ajuda d’uns fidels col.laboradors, inicià una
campanya de visites per tot arreu del País, per esser present en les
sessions dels Ajuntaments que demanaren l’Autonomia. La divulgació
d’aquestes visites tenia un efecte estimulador per altres noves,
arreplegant així la gran esperança que el poble valencià posava en
llur autogovern. Més de cent mil quilòmetres faria el cotxe oficial
al llarg i ample del territori del País amb aquesta missió.
Tanmateix, ni els partits grans, ni els Consellers, ni els
parlamentaris foren capaços d’organitzar un sol acte a favor
d’aquesta campanya municipal. En algun cas, li demanaven viatjar
amb el President, per què tenien un interès familiar o personal en
eixe poble.
Tanmateix
quant es renova el Consell l’UCD
reclama la Presidència, al tenir més representants de les
Diputacions provincials (.
La qual cosa era una maniobra desvergonyida, atès que el PSOE havia
obtingut el 37,4 % dels vots i l’UCD sols el 36,6%, encara que
tingueren el mateix numero de parlamentaris. Però, per la
representativitat municipal, de les poblacions del País de més de
15.000 habitants el PSOE tenia 31 Alcaldes, l’UCD 9, el PC 5 i
independents 3. Resultava indecorosa la reclamació de la
Presidència, quant era votada pels Consellers d’origen
parlamentari. La majoria dels representants de les tres Diputacions
venia d’una representativitat de segon grau, per l’elecció dels
Diputats provincials no pels electors, si no pels regidors del
pobles, d’acord a la Llei de règim local i comptant igual el vot
del Ajuntament gran com el petit.
Al
no obtenir la Presidència, l’UCD, assumeix la gestió de totes les
competències del Consell, atesa la seva majoria interna. La qual
cosa deixa als Consellers socialistes i comunista sense competències
i, a més a més, varen esser cessats tots els càrrecs d’aquestes
Conselleries.
Per
frenar el risc que aquest bloqueig fera esgalabrar la campanya de les
peticions municipals, la Presidència va decidir portar al ple del
Consell de nou l’acord de Morella, el qual va esser ratificat en
Alacant el 31 de juliol de 1979. Restava clar que, malgrat tot, es
salvaven els pactes.
El
nou front provocat per la cobdícia de Monsonis, provoca una escletxa
insalvable entre els Consellers socialistes i el President, per la
perduda del clientelisme que cadascú d’aquells perdia. De les dos
postures inicials a) recórrer de forma ràpida el camí envers
l’autogovern, i, b) rebre competències per governar, es converteix
aquesta última en l’apetència principal del Conseller Garcia
Miralles i el Secretari General del PSOE, Joan Pastor. La qual cosa
també convenia à la direcció central. Els aldarulls provocats pels
defensors del secessionisme lingüístic, la senyera amb blau i la
denominació de Regne, justifiquen, a mes a mes, un pas en arrere i
que el procés s’en hagi aturat per responsabilitat única del
President. La presència dels antics membres del PSPV, fusionats amb
el PSOE és una expectativa de reforçament del compromís per
l’autogovern. De fet, a nivell local, els regidors i alcaldes
d’aquesta procedència es mobilitzaran pels acords pro-autonòmics.
Es precís substituir a Pastor al front del PSOE i l’alternativa de
Joan Lerma, Conseller de Treball i més pròxim al President
sembla la més adient per calmar les tensions i no perdre el camí
que en aquells moments marquen els Ajuntaments en llurs peticions
autonòmiques. El Plenari de parlamentaris no arribarà pas a
reunir-se. Tampoc es redacta cap projecte d’Estatut pels grans
partits. Tanmateix en la societat civil i científica hi haurà un
moviment favorable per la redacció del Estatut d’Autonomia,
presentant al Consell diversos avant-projectes.
Al
llarg de l’estiu es multipliquen els acords municipals demanant
l’Autonomia. Les festes locals són un marc adient per provocar,a
més a més, la visita oficial del President. L’inici de la tardor
ha culminat el procés i en el dia vint-i-quatre d’octubre per acta
notarial es donarà constància d’haver demanat l’autonomia del
País Valencià 122 pobles, el 88 % de la província d’Alacant, que
representen el 96 % de llur població, 130 –el 93 %- de la
província de Castelló, que representen el 98 % de llur població i
260 –el 9 %- de la província de València, que representen el 99 %
de llur població. Els noms dels dits pobles i la data de registre de
llurs peticions al Consell es relacionaven. El mateix Notari feia
constància: “Cifras
–les
peticions municipals-
que sobrepasan abrumadoramente las previstas en el artículo 151 de
la Constitución española”.
Tots
els acords encuadernats varen esser entregats al Ministre per les
Administracions Públiques, Fontan, pel President del Consell, uns
dies més tard, en Madrid. Al mateix temps que el President de les
Corts també rebia la documentació semblant, demanant-li que iniciés
el procés del projecte de Llei orgànica per l’Estatut
d’Autonomia.
Ni
els parlamentaris, ni els seus partits trobaren ocasió de dir o fer
qualsevol cosa. El silenci va esser llur resposta, mentre la societat
valenciana restava il.lusionada els passos següents.
Estos
vindrien,a nivell del Congrés dels Diputats, per la votació el dia
29 de desembre, la Llei Orgànica 2/1980, sobre modalitats de
referèndum, exigint que els Ajuntaments diguessin que volien
l’Autonomia pel 151. Al País Valencià, la nova direcció
socialista de Lerma amb el suport del antic PSPV i el PSOE històric,
decidirà en el dia 22 anterior, en Alacant, sortir del Consell,
abandonant aquesta Institució en mans del Conseller Monsonis i
l’UCD.
N o t e s :
Sant Joan de Morò, mars 2015
