De Manel Arcos el
primer que vaig conèixer va esser la veu. Vaig escoltar-hi una entrevista un
amic cantant al seu programa (paraules en
silenci) en una ràdio comarcal. Em
va sorprendre i em va agradar. Admire el
bon periodisme del qual l’entrevista és una proba de màxim nivell. Sentia com
la veu, creava una hospitalitat íntima, respectuosa i seductora, per anar poc a
poc explorant la llarga obra artística del personatge. Al acabar, havia passat
un hora à gust i vaig reafirmar la meva confiança amb la rica realitat d’un
País Valencià, que alguns tararots es neguen à veure.
Ens trobarem més tard els dos
dins de les xarxes de l’internet (el sisè continent avui en dia) i de seguida
brolla una cordial amistat. Vaig conèixer la seva obra poètica i em va
sorprendre de nou amb aquest llibre sobre el bandolerisme valencià. Resta clar que a més de bon professional és
un creador versàtil, capaç de fer poesia, o periodisme d’actualitat ó
investigació històrica. I tot amb una humanitat poderosa, atraient i que
t’atrapa amb la seva cordialitat i confiança.
Mai sabré les raons per les
quals em va demanar una glossa d’aquest llibre. Pot esser que tampoc les hagi.
Però, desprès d’acceptar-hi la seva oferta, he sentit una profund agraïment.
Per que les seves pàgines m’han retrobat amb els indrets i paisatges de la meva
infància. Inclosos personatges tan rudes com el protagonista del llibre. Atès
que en aquella llunyà etapa estiuejava en una caseta situada en la muntanya del
costat dret on s’alça l’Ermita de Sant Antoni, de Llombai. Moltes vesprades passejava
en els meus pares pel camí del calvari que puja à la dita Ermita. Des de llur esplanada es divisen el tres
pobles, Llombai, Catadau i Alfarb. Dins, gaudint el frescor del humit silenci,
calia la visita de rigor al Sant “del porquet” i, de pas, es furonejava en les
ofrenes de cera que penjaven per les parets, als peus i als costats del Sant.
Pegada à l'Ermita, tot seguit a l’esquerra de la entrada, està la petita porta
de la casa on habitaren els ermitans que varen succeir a l'amic que tenia, al
seu temps, el tio Joan de la Marina, protagonista principal del llibre de
Manel. I per la petita finestra amb reixa de ferro colat oberta en eixa porta,
aguaitava esperant hi trobar algú. Cosa que mai va ocórrer. Uns records d’aquella infància que aquest
llibre m’ha retornat, com una mena de deute que els devia per l'emoció gaudida d’aquelles excursions.
Però l’obligació encarregada pel
Manel és la glossa del llibre. I dec complir per anticipar-hi al lector que te
entre les mans un treball acurat, sorprenent i força interessant. Que posa
damunt la taula una informació poc o gens coneguda relativa al bandolerisme
valencià al segle XIX. La qual cosa te l 'interès d'omplir el buit fosc que
amaga un passat recent i que és la clau per entendre el present. Doncs
l'Espanya centralista-borbònica es va dissenyar en aquell segle. On varen néixer
també el bipartidisme, i la corrupció, i el deute públic impagable, i el
clientelisme polític, i l’evasió de capitals i el llarg etcètera de tots el
mals que ens han acompanyat durant el segle XX i encara avui en dia.
El mèrit singular que trobe en aquest
llibre és el rigor. Per què utilitza fons documentals. La qual cosa ens
introdueix en el rere fons de diversos esdeveniments, que són el reflex del
trànsit de la societat espanyola del segle dinou. Malgrat l'escàs creixement de
la població, que passarà de deu a dinou milions d'habitants en cent anys. Una
mobilitat personal tant pel territori del País Valencià (el protagonista nascut
en la comarca de la Marina, s' instal.larà en la Ribera Alta i recorrerà
diverses comarques) com per la resta del territori espanyol. Que s’estén fins i
tot per les terres de la Mediterrània, atès que serà l'Argelia on es refugiï uns anys. Estada que era coneguda com «l’emigració
oronella» i que era pràctica de molts valencians acollits temporalment en
aquelles terres àrabs on anaren els nostres moriscs al esser expulsats.
També reflecteix el Manel l’inestabilitat del
Poder en l'Estat al llarg del segle. Un desordre irresponsable que es manifesta
a partir de la mort de Ferran VII, amb la regència de Maria Cristina i la
primera guerra carlista. Atès que el
germà del rei, En Carles, rebrà el suport de l'Europa absolutista (l'Austria,
la Prussia i la Russia), i la seva
neboda, Isabel II, el de l'Europa
liberal (l'Englaterra, la França i la Portugal). Etapa de l'Estatut Reial de
1834 i en la que es durà a terme la divisió provincial. La qual
cosa provocarà la nova distribució de l'Administració de la Justícia,
amb la creació dels partits judicials
(1834) a càrrec d'un jutge llicenciat en dret, perdent els Alcaldes la jurisdicció que tenien en les causes criminals. À l'any següent el «Reglament
provisional per l'administració de
justícia» és una bestreta de les futures lleis de procediments civils i penals,
que vindrien més avant, la primera en 1855 i l'última en les acabades del segle
en 1882, desprès de la Llei de garanties de 1870.
I de seguida es va iniciar la
tècnica del cop (pronunciament) militar com instrument corrector del poder.
Venen la sèrie de noms coneguts com efemèrides iil.lustres, quant no passaven
de colpistes insurreccionals : Els generals Espartero, o Narvaez, O'donell, o Prim,
o Serrano o Topete faràn carrera al llarg de la resta del segle. I és força interessant descobrir que des del
«Manifest dels Perses»(1814) rebent a Ferran VII de l'exili (on felicitava a
l’Emperador francès per llurs victòries contra la guerrilla espanyola) i per enaltir
la seva Monarquia absolutista, hagi segut València i el País València la seu
dels moviments més reaccionaris.
Passa amb el cas de Narvaez, en
1843, per provocar el Govern moderat que farà la Constitució de 1845, restringint
el sufragi i declarant la catolicitat de l'Espanya. Govern que crearà la
Guàrdia Civil per desmobilitzar la «Milícia Nacional» que crearen les Juntes
Locals per enfrontar-se a l'exèrcit de Napoleó i que estaven sense control
militar. Augmentarà la centralització
administrativa al organitzar la província amb un Govern Civil i una Diputació.
També produirà l'unificació legislativa amb la codificació penal (1848) i
civil (projecte de 1851). El cop militar
després dels generals Espartero i O'donell donarien pas al bienni anomenat
progressista de 1854 à 1856, amb el projecte de nova Constitució en aquest
últim any. A continuació O'donell substitueix en el poder a Espartero i aquest
novament a O'donell fins al nou cop militar protagonitzat pels Generals Prim,
Serrano i Topete, aliats pel «Pacte d'Ostende» i en les mires més altes, atès
que volien fer fora als borbons (mal pagava el general Serrano haver segut
l'amant de Isabell II per molt de temps).
Pronunciament que inaugura el «sexenni revolucionari» amb la restauració de les Juntes provincials i la
nova constitució de 1869 i l'exili de la reina borbó, donant pas al rei
d'origen italià Amadeo I (1871) i
l'assassinat del General Prim abans
d'arribar a Espanya.
Les pressions de l' Església,
els monàrquics ((liderats per Cánovas) , els carlistes (liderats per Candido
Nocedal), els empresaris amb negocis en Cuba i els conflictes socials de
naturalesa agrària i els primers moviments obrers al món de l'industria,
provocaren la renuncia de Amadeo I i va nàixer la I República
espanyola, amb la Constitució de 1873 que passà d’esser Federal a cantonal i a
la fi d'ordre (militar), sota la presidència successiva de Pi Margall, Salmerón
i Castelar. Sent el cop del General
Pavia(1874) la que dissoldrà les Corts republicanes donant-li la Presidència altra vegada al General Serrano. Però serà de nou el cop
militar del General Martinez Campos en el Camp de Morvedre, el que portarà la
restauració borbònica amb Alfons XII, des de 1875 a 1885 i la regència de Maria
Cristina des d'aquesta data à 1902. Dos restauracions ultra borbòniques des del
País Valencià on també lluitava amb coratge l’exèrcit carlí, dominant les
terres del Maestrat.
A partir d’aleshores es farà la
última constitució del segle XIX, la de 1876, per atribuir la sobirania al rei i a les Corts, ratificant
el centralisme. Amb dues cambres, la separació de poders i el sufragi censatari
i consagra el bipartidisme. Model de participació que exigirà la força del
clientelisme partidista, la qual cosa enfortirà el caciquisme à nivell local.
Serà l'encarregat de controlar el resultat de les urnes. I funcionarà tan be,
que des de 1874 a 1902 hi hagueren sis governs liberals i altres tants governs
conservadors, sota el lideratge aquells
de Sagasta i estos últims el de Cánovas.
El llibre del Manel és per tant
la resposta d'un escenari polític tèrbol. Així com el d'una societat empobrida
per la corrupció, per l'aparició d'una industrialització erràtica, pel
lladronici del rei, dels banquers,de l’Església,dels terratinents o de la
burgesia capitalista. També el d’una població delmada per la fam, les guerres
carlistes, les del Marroc, les de la
Conchinchina, les de Filipines o les de Cuba. Un temps en els quals, a més a
més, la construcció d’una nova estructura de l'Estat -el centralisme- sacsejava l'organització
tradicional dels territoris de les diverses nacions integrades sota l’escut de
l’Espanya. Dins d’aquests paràmetres ens trobem amb les tràgiques històries
dels bandolers roders tractats pel periodista de forma acurada i seguint sempre
les fons documentals.
L’obra ompli doncs el buit
informatiu que tenia sobre el tema. Aquest és un primer fruit vàlid. I és
d’agrair-li al Manel el seu treball d’investigació.
Però,a mes a mes, també ens obri unes amples finestres per aguaitar sobre altres
panorames.. I no cal fer la pregunta sobre si es poden identificar aquells
bandits com uns lladres i assassins vulgars. La seva marginalitat és fruït de
la feble cohesió social de l’època. Per no afirmar que fou el mateix caos de
l’Estat l’encarregat de deixar-los al marge de la societat (de quina?). És cert
què l’immensa majoria de bandolers havien fet la guerra de l’independència junt
a soldats, intel.lectuals o inclús retors. Anticiparen així l’èxit de la
guerrilla front a l’exèrcit convencional. I alguns, a partir de la
desmobilització de les milícies populars decidiren continuar el combat pel seu
compte, davant la traïció del borbó i de la classe política. O pot esser que
directament es passaren al bandolerisme sense més. En qualsevol cas era una
mena de traure el pit l’individu i aixecar-se front l’opressió d’una situació
angoixant. La qual cosa exigia força
valor al elegir el camí envers la muntanya. No tenia cap garantía de
supervivència. Per què la resposta punitiva de l’Estat era letal. Segons la
“Novíssima Recopilació de les Lleis d’Espanya”, publicada des de 1802 fins
1805, eren vigents encara les Reials Pragmàtiques del rei Felip IV, de 15 de
juny i 6 de juliol, per les quals se’ls jutjava en rebel.lia, després de tres
citacions per edictes, i a partir de llur sentència condemnatòria, qualsevol
podia matar-los. I si eren detinguts, eren executats en la forca. En la
“Cartilla Real, para Escrivanos públicos”, de Carles Ros (Notari i Escrivà
públic,València, 1762) es descriu el formulari de com deu esser executada la
pena capital, i, com, comprovada la mort per l’escrivà, deu esser tallada una
mà del condemnat pel braç. I en el cas
de matar un bandit a un altre ja jutjat, se li perdonaven llurs delictes. O en
el cas de no esser delinqüent podia obtenir el perdó per dos que ho foren, si
es tractava d’un cap de quadrilla, o de un sols si no ho era.
Amb una resposta punitiva tan
brutal, es fàcil entendre l’aplicació freqüent de la “llei de fugues” per la
Guàrdia Civil. Un cos militaritzat,creat a l’any 1844 per neutralitzar des del poder conservador la temptació de
restaurar les milícies populars de les Juntes locals –defensades pels liberals-
i també per perseguir als bandolers amb un armament més efectiu que els que
aquells utilitzaven. Per què les armes d’aquestos solien esser els trabucs,
mortals a curta distància, però ineficaços més enllà. Mentre que la Guàrdia
Civil disposava de fusells (canó llarg i estriat) amb una efectivitat a llarga
distància. I una simple ferida de bala
tenia resultats mortals. Per que que no hi havia assistència sanitària en les
muntanyes i la pena pels “receptadors” que li donaren ajuda era la mateixa.
A partir del Codi Penal de 1850 es
castigava amb la pena de cadena perpetua à mort el robatori en quadrilla,
produint una mort, lesions o detenció de la víctima.
La reclamació pel reconeixement
d’uns dret de la persona serà una constant en les diverses constitucions del
segle XIX. Apareixen en unes i són silenciats en altres. Els primers brots
d’unes garanties processals es descriuen en el Reglament provisional per
l’Administració de la Justícia de 1835 abans nomenat. Però la Llei Processal
Penal amb unes garanties semblants à les actuals serà de 1882.
Ens podem per tant fer una idea
del valor dels bandolers descrits pel Manel Arcos, assumint les extremes
conseqüències de llurs fets. No eren sols uns desesperats, sinó uns homes
valents, d’extraordinari coratge i ferocitat. Condicions naturals de tots ells.
No es corresponen en els desqualificatius que dels valencians havien fet
aquells del Inquisidor Ximenez de Reinoso en 1582 o del mateix Comte-Duc de
Olivares al 1626 (“tenemos por blandos a
los valencianos”). Aquestos roïns personatges confonien l’absència de la
violència més pròpia dels pobles de Ponent, amb la nostra civilitzada cultura,
pròpia dels pobles riberencs de la Mediterrània. Però ara n’estic segur que el
lector es sorprendrà tant com jo d’haver-hi tants i tants valencians bandolers
aguerrits i ferotges, trets del silenci per la investigació del Manel Arcos.
A la fi, veig el llibre aquest
com una encertada troballa històrica que serveix per descobrir la tèrbola
societat del segle dinou. I, al mateix temps, també descobreix el coratge d’uns
homes valencians marginats dins d’un sistema caòtic. Una resposta rude i també
valenta, que ens desperta una sensació familiar, un “dejà vue” molt pròxim, propi de la nostra gent. En el meu cas, per
exemple, em recorden aquell home (el “Tio
Daniel”) que vaig conèixer també en la mateixa època de la meva infància i
que habitava en les proximitats de la muntanya de l’Ermita de Sant Antoni. No
sé que cosa havia fet en la guerra. Però havia pagat després en presó i havia perdut
a mes a mes la dona, deixant-li tres fills per criar. Encara era desterrat del
poble. No tenia més que la casa (construïda per ell mateix à la muntanya),
l’haca i les ferramentes de treballar la terra. I sense cap ajuda, sols, va esser
capaç de plantar de vinyes tot un barranc, situat a dos hores de camí, prop del
terme de Picassent. Em comptava que la tècnica seguida havia segut mitjançant la
línea recta d’una corda amb nusos successius que marcaven on tocava plantar un
cep. I en cada nus hi havia posat una taronja, el únic menjar que tenia (furtat
d’algun hort, segur). Així anés cavant la terra dura i verge del barranc,
arrancant margallons i pedres amb el pic i l’aixada. I, al arribar al nus,
plantava el futur cep i es menjava la taronja. Amb el temps aconseguí cultivar
tot el barranc. El seu passar el tenia amb la collita del raïm. Era també un
home rude i valent, enfrontat a llur marginació econòmica i social de la
passada guerra.
Sant Joan de Morò (Castellò),
mars de 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario