sábado, 17 de marzo de 2018


QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER

  1. Què vol dir ser fusterià per a vostè? Es sent identificat amb aquest concepte? Considera que Fuster va tenir una clara influència respecte del seu pensament nacional?



        Sense cap dubte em sent identificat com “fusterià” per haver rebut d’aquest personatge l’explicació més convincent i aclaridora del meu sentiment patriòtic valencià. La qual cosa vol dir formar una part específica de la gran nació catalana. Joan Fuster, deixant de banda els seus escrits, era un conversador infatigable. La seva hospitalitat acollia nit darrere nit als qui per motius diversos anaven sa casa del carrer San Josep, en Sueca. Els uns, per trobar un assessorament per qualsevol eina d’investigació respecte un valencià que havia deixat una petjada il.lustre à la seva època, dins de la petita història local o la nacional del País. L’erudició de Fuster era tanta que podia abordar –i al mateix temps rebre- qualsevol informació sobre el personatge en qüestió. En aquest sentit va esser un sòlid punt de referència per l’estudi de la història del País Valencià. Però, al mateix temps que omplia aquest buit de naturalesa informativa, sabia enllaçar aquesta temàtica en l’escenari contemporani i per mig d’una irònica explicació anaven desfilant els personatges polítics, escriptors, empresaris, de l’entorn valencià, dels països catalans, o de la resta del món. Res escapava de la seva curiositat i sempre des de la perspectiva més escèptica i crítica, sense utilitzar la desqualificació personal o el menyspreu o el insult envers l’interessat. Aquesta faceta del Fuster feia que totes les nits el seu llar es convertirà en una, o en dos, o en tres tertúlies que finalitzaven en les primers clarors del dia. A més a més, Fuster no solia eixir de casa, i viatjar molt poc, per la qual cosa, un nombre molt nombrós de persones podem dir que hem tingut la sort de rebre el seu ensenyament personal i més autèntic.
Una de les conseqüències més directes d’aquells contactes va esser en el meu cas despertar la consciència nacional, entès com convicció de la meva identitat singular que em permès mantenir una perspectiva capaç de defensar un projecte col.lectiu propi amb un signes distintius característics i que no es troben dins de l’història de l’Espanya. En aquest procés d’identificació la utilització d’un idioma comú ens descobreix la pertinença a la Gran Nació Catalana, com un reconeixement senzill i natural, que no transforma en líquid el fet diferencial valencià per restar dissolt dins l’entorn idiomàtic. Però mai es pot considerar Fuster responsable d’aquesta convicció personal. Tampoc li he sentit cap discurs en defensa enardida d’aquesta conseqüència. El seu paper cal situar-se més bé com un catalitzador d’un pensament lògic i lliure. A més a més, la seva autenticitat en la fidelitat al País, no fent distància amb les seves arrels personals, arrodonia més cabdalment la claredat d’eixe pensament. Fou un creador de solidaritats i complicitats intel.lectuals pel seu saber enciclopèdic i el seu escepticisme crític, propi d’un pensament laic i agnòstic. Però també dotat del rigor exigent de la seva forta contemporaneïtat i modernitat.



  1. Quin paper jugà Fuster en el fet que vostè fóra president de la preautonomia? El va assessorar a l'hora de fer el seu equip de consellers, col·laboradors, etc? El conseller Barceló podria dir-se que era un fusterià? 

     Cal descartar qualsevol decisió de Fuster de naturalesa política. Mai. Ara bé, al meu cas, va passar que personalment em resistia a convocar l’Assemblea de Parlamentaris per iniciar una artificial negociació amb el Ministeri de les Administracions Territorials per guanyar el procés preautonòmic. Jo volia que eixe diàleg fora amb la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, atès hi havia partits polítics encara no legalitzats i no havien participat en les eleccions legislatives, però era evident que hi participarien en les municipals. Considerava que existia un deure de fidelitat amb l’organisme unitari. Aquesta reticència va produir certes crítiques i una va esser la del bon amic Vicent Ventura. Aleshores un amic comú em va dir que Fuster volia parlar amb mi. Anàrem junts à Sueca i el Fuster, amb la ironia que li era característica em va dir, de sobte, només arribar en sa casa : “em diuen que et diga que la crítica que t’ha fet un amic nostre, no és cosa meua”. I va afegir, “alà, anem à sopar”. Al tornar, dins la llarga xerrada que varem mantenir els tres, à un moment donat, el Fuster em confessar que ell preferia que fos jo President del futur Consell Preautòmic, per la senzilla raó que la premsa, al parlar de les meves activitats sempre faria referència al “País Valencià” i allò era el més important. Vaig entendre el missatge i als pocs dies es va convocar el Plenari de Parlamentaris per iniciar el procés preautonòmic.
Estic convençut que el Conseller Barceló era fusterià. I tant!. Però no em vaig assabentar fins desprès del seu nomenament.

  1. Estava Fuster informat de la seua tasca com a president? El va assessorar en alguna de les decisions que va prendre?

      Tampoc. La meva relació amb el Fuster es mantenia dins de la normalitat anterior al càrrec. Quan tornava de algun viatge oficial –sortia molt de València- al passar per Sueca, si era el cas, em parava a fer una xerrada. I era fàcil comentar les circumstàncies del viatge si era en ocasió d’una festivitat local o un esdeveniment cultural. Em sembla un concepte molt equivocat creure que el Fuster tenia interès en participar de la política concreta. Ell veia els esdeveniments com un espectador interessat, però sempre d'una forma passiva i molt respectuosa amb els amics. Quan es va constituir, per exemple, el Consell al Puig, el Fuster va tenir que matinejar i ser-hi à les deu del matí. En broma sempre em recordaria que mai em perdonaria aquest fet.

4) Quina relació van mantenir Manuel Broseta i Fuster abans que el primer entrara en la UCD i es convertira en abanderat del blaverisme? 

     La relació amb un inici era ben cordial i amistosa per part de el Broseta. Era ben conscient del prestigi intel·lectual i nacional que representava el Fuster. Aleshores tenia molta cura de no fer-li cap crítica. Cal advertir que el Fuster i la seva casa han segut des de sempre un indret al que sols persones amb significació intel·lectual o prestigi d'oposició democràtica podien tindre accés. Jo recorde, per exemple, l'emoció confessada pel Gregorio Peces-Barba o pel Elias Diaz, quan els vaig presentar i varen passar una estona en casa del Fuster, molt més abans d'iniciar-se la transició, als principis del setanta. Era senzillament impensable que el Broseta no fera costat d'aquest prestigi. A més a més, des de sempre he pensat que les diferències del Broseta amb el Fuster es devien a l'enveja d'aquell pel prestigi d'aquest. Broseta à un moment donat, moments abans de la transició, gaudia d'un prestigi acadèmic com catedràtic de Dret mercantil i Degà de la Facultat de Dret, com Advocat amb bona clientela (banc, empresaris locals,etc) i com polític beneït pel PC i CCOO, atès el seu càrrec com President de la Junta del País Valencià. Ho tenia tot. Però no era cert, per què li mancava la confiança del sector nacionalista qui era del Fuster. No era pas estrany que, quan Broseta és abandonat pel PC i pel PSOE (per diferents raons) passe à marcar distancies de forma notòria amb l'idea dels Països Catalans -hi ha un article a Las Provincias acusant del intent de furtar la paella valenciana-en general i amb el Fuster, el Sanchis Guarner i l'Estellés, en particular. Tot seguit inicia la seva particular travessera per conformar la «via valenciana del blaverisme» amb l'estreta col·laboració de la subdirectora de Las Provincias (Maria Consuelo Reyna) i el catedràtic de dret constitucional, Ferrando Badia, uns obscurs personatges que compartixen amb el Broseta el comú denominador de l'enveja del prestigi que tenen guanyat els seus desqualificats enemics : Fuster, Sanchis Guarner i Estelles.

5) Quan va decidir deixar la presidència del Consell va demanar assessorament a Fuster?.

       Em sembla molt estranya aquesta pregunta. No te peus ni cap. Per què mai vaix decidir deixar la Presidència del Consell. Aquesta és una decissió que va prendre l'executiva del PSOE al País Valencià sense comptar amb la meva opinió i, pel contrari, provocant la comissió d'un possible delicte per la meva part (l'abandó de funcions públiques), per la qual cosa demostrava la seva irresponsable decisió. Jo vaig dimitir, a continuació, del escó de Diputat per València al Congrés espanyol i uns mesos tard em vaig donar de baixa del PSOE i al mateix temps com Patrono de la Fundación Pablo Iglesias, trencant tots els meus lligams amb aquest partit. Per les quals decisions mai li demani opinió al Fuster.

6) Com llegia els articles de Fuster contra el procés de transició valencià? Influïen en les seues decisions com a president? I en les del PSPV-PSOE?

      Amb la curiositat, l'interès i el respecte que des de sempre ha tingut l'obra del Fuster. Encara que no em produïen cap sorpresa, atès que les nostres xerrades eren més potents. No tenia cap dubte sobre les dificultats presents al procés autonòmic del País Valencià i l’esperada reacció de la caverna política, atesa la tradició d’ultra dreta de la burgesia valenciana. Per la qual cosa no confiava en les ajudes que s’en adonaren al Consell. Tanmateix al llarg del temps, durant l’etapa dels nous ajuntaments democràtics i llurs pronunciaments per l’autonomia, el seu escepticisme inicial em va fer l'efecte que canviava a un cert optimisme o millor satisfacció. Però sempre mantenint una prudent distància, per què no era un home públic. Per exemple, quan alguns Ajuntaments guanyats per l'esquerra en les primeres eleccions, feien públic homenatge al Fuster, no sabia en eixos actes quin paper fer. La seva modèstia li feia amagar la satisfacció que podia sentir en aquests moments i la sorpresa de fer-se pública la seva presència. A diferència d'altres homes de lletres del nacionalisme, no semblava pas que gaudia per aquestes manifestacions públiques d'homenatge. Semblava com si ell no trobara mèrits per rebre un reconeixement públic o acceptés l’invisibilitat que des de sempre li tenien condemnat els mitjos oficials del règim anterior i de la cultura regional valenciana. Tinc una anècdota que passà al poc de deixar la Presidència. Un dia, à la fi del vespre, vaig anar-hi pel Fuster, sense previ anunci i em va sorprendre veure que duia jaqueta, quan el seu vestit habitual era el batí à l’hivern o el pijama à l’estiu. Vaig pensar que tenia previst sortir i al dir-li-ho, em negà tal compromís, aclarint en bon humor que duia americana per què havia tingut una entrevista aquell vespre, afegint que d’aquestes obligacions jo en coneixia prou. Al sopar, em va comentar que havia rebut un matrimoni de Sueca, que visitant la Urss, en un viatge organitzat per Comissions Obreres, en el museu de l’Hermitage, al fer un comentari la dona, en valencià, la persona que els guiava, els havia dit si eren catalans, a la qual cosa havien rectificat dient-li que eren valencians, precisant a més a més que eren de Sueca. I per la seva sorpresa la guia els havia respost :”ah, del poble de Joan Fuster?”. El matrimoni es quedà bocabadat. Al tornar, en l’avió, la dona li va proposar al seu marit fer-li una visita al Fuster, per què sent tant important s’en havien assabentat de la seva existència, en la URSS. Anècdota que el Fuster em contava en el seu bon humor, amb dosi d’ironia, explicant que la guia russa s’en havia encertat per què els obligaven passar un examen de respostes tipus test on al costat de Sueca, com poble del País Valencià, posava Joan Fuster, escriptor, sense més explicació.
La modèstia humil del Fuster i la seva perspectiva sempre intel.lectual sobre los coses, em resulta incompatible en eixa imatge d’activisme polític subversiu que des dels seus crítics se li vol construir. N’estic segur que el seu pensament era subversiu, però mai les seves accions. En conseqüència cal acceptar els seus escrits en tot moment com una aportació intel.ligent per resoldre o explicar els entrebancs dels esdeveniments diaris, des de la seva perspectiva.



7) Quin paper jugà Fuster en els primers governs socialistes dels anys vuitanta?

          Ell no crec pas que hi jugarà cap. Es va mantenir en tot moment com sempre. Era evident la seva perplexitat davant del canvi en la política autonòmica. I si abans patia recel del recolzament de la dreta envers l’autonomia del País Valencià, ara l’incertesa la provocava també l’esquerra. Damunt la presència de l’antic PSPV en el nucli de les decisions oferia una raonable expectativa de recuperar l’esperança. Tanmateix el pas del temps s’encarregaria d’augmentar una confusió que sols permet una interpretació molts pessimista per les perspectives nacionals dels País Valencià. Hi entrarem als anys tèrbols de substituir la modernització del nacionalisme, amb la frivolitat de la “moguda” madrilenya, posant per davant les arts plàstiques i la música sense lletra reivindicativa com les senyals de post-modernitat. Alguns parlaven fins i tot d’esser en la post-transició. L’economia del taulell creava noves vies urbanes més amples i boniques fonts. La radio televisió valenciana era la via per verificar que darrere del “pensat i fet” no hi havia res. I es descobria que la cultura valenciana no era més que un conflicte, al qual es deuria “pel bé de tots” esmortir. La conclusió va esser que entre la dotzena d’intel.lectuals i artistes que s’anomenaren per integrar el nou creat Consell Valencia de Cultura, el Joan Fuster no tenia plaça. Era massa subversiu el seu nomenament. Així doncs, el paper de Fuster, va esser el de sempre : l’invisibilitat social i cultural, fins a la seva mort. Les seves despulles varen merèixer un soterrar multitudinari. Uns per plorar al mestre i altres per restar ja tranquils.



8) Què ens ha quedat de Fuster?



          Crec que la qüestió es deu formular à l’inrevés. Per què de Fuster no s’en ha perdut res. Tot resta viu i operatiu. Sols els seus detractors volen fer creure que és ja un episodi històric i a més a més –volen afegir- fracassat. Diuen que va esser un personatge que alluernà un sector reduït dels universitaris dels anys setanta defensant un catalanisme pansit, fruït de les subvencions rebudes per baix corda de la Banca o Generalitat de Catalunya. Anant un pas més enllà els mateixos defensaran les tesis del republicanisme valencià o les de la restauració de principis de segle, com els referents polítics vàlids, abandonant la temptació d’una “tercera via”.
Cal dir, en primer lloc, que sense l’existència del Fuster, de entrada, els seus detractors mai hagueren despertat del somni que’ls tenia dormint des de la batalla d’Almansa. Ell ha complit el paper de revulsiu que ha fet reaccionar a tothom i provocar que cadascú prenga posicions enfront del fet nacional dels valencians. Fins a la seva aparició no hi havia cap resposta vàlida. Eren disquisicions més literàries que polítiques.
El pensament del Fuster, a més a més, manté una coherència tan gran que el pas del temps li augmenta la fortalesa. És impossible rebatre de manera racional les seves tesis. Sols per la via emocional o de arguments vinculats a teories sobre l’origen de la llengua catalana i llur àmbit d’extensió geogràfica (el llemosí) poden adonar una aparent controvèrsia. Però mai quan s’aborda el nucli de la qüestió nacional, com és pertànyer el País Valencià à la Gran Nació Catalana i esser-hi una part específica i important. Aquest retrobament intel.lectual en la nostra essència nacional, ens produeix un efecte immediat d’alliberament psicològic. Ni formen part de la nació espanyola-castellana, ni som orfes perduts dins dels plecs d’un repartiment històric. Històricament som la part de la nació formalment creada pel Rei En Jaume I à 1238,amb la conquesta catalana d’aquest territori i que resta vinculat dins les terres de la nació catalana, amb una Institucionalització com Regne de València. Però, el que és més important, com un projecte social o nacional ens sentim avui en dia –més que mai- com un territori mal administrat i secundari de l’Estat Espanyol, amb una cultura pròpia menyspreada, explotada i malbaratada en els seus recursos i amb un fort desig de vincular-se al present de la gran nació catalana. La qual cosa és posar-hi en marxa la nostra capacitat de treball, per què som un poble molt treballador, de construir activament la pau, per què som un poble antimilitarista i solidari, de pertànyer de forma activa al món de les ciències, per què som un poble racionalista que no es deixa atrapar en la captivitat de les religions i per què som un poble que estima la seva terra, acurada des de sempre de forma exquisit pels valencians.
Crec que del Fuster hem rebut, per tant, la nostra avaluació com poble. I a més a més, ens va ensenyar a creure en la racionalitat i els valors enciclopèdics per damunt dels que sols s’expliquen per la fe o l’emoció. I aquesta metodologia és tan important o més que les seves obres.



QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER de Josep Lluís Albinyana i Olmos (any 2017)

No hay comentarios:

Publicar un comentario