sábado, 17 de marzo de 2018


QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER

  1. Què vol dir ser fusterià per a vostè? Es sent identificat amb aquest concepte? Considera que Fuster va tenir una clara influència respecte del seu pensament nacional?



        Sense cap dubte em sent identificat com “fusterià” per haver rebut d’aquest personatge l’explicació més convincent i aclaridora del meu sentiment patriòtic valencià. La qual cosa vol dir formar una part específica de la gran nació catalana. Joan Fuster, deixant de banda els seus escrits, era un conversador infatigable. La seva hospitalitat acollia nit darrere nit als qui per motius diversos anaven sa casa del carrer San Josep, en Sueca. Els uns, per trobar un assessorament per qualsevol eina d’investigació respecte un valencià que havia deixat una petjada il.lustre à la seva època, dins de la petita història local o la nacional del País. L’erudició de Fuster era tanta que podia abordar –i al mateix temps rebre- qualsevol informació sobre el personatge en qüestió. En aquest sentit va esser un sòlid punt de referència per l’estudi de la història del País Valencià. Però, al mateix temps que omplia aquest buit de naturalesa informativa, sabia enllaçar aquesta temàtica en l’escenari contemporani i per mig d’una irònica explicació anaven desfilant els personatges polítics, escriptors, empresaris, de l’entorn valencià, dels països catalans, o de la resta del món. Res escapava de la seva curiositat i sempre des de la perspectiva més escèptica i crítica, sense utilitzar la desqualificació personal o el menyspreu o el insult envers l’interessat. Aquesta faceta del Fuster feia que totes les nits el seu llar es convertirà en una, o en dos, o en tres tertúlies que finalitzaven en les primers clarors del dia. A més a més, Fuster no solia eixir de casa, i viatjar molt poc, per la qual cosa, un nombre molt nombrós de persones podem dir que hem tingut la sort de rebre el seu ensenyament personal i més autèntic.
Una de les conseqüències més directes d’aquells contactes va esser en el meu cas despertar la consciència nacional, entès com convicció de la meva identitat singular que em permès mantenir una perspectiva capaç de defensar un projecte col.lectiu propi amb un signes distintius característics i que no es troben dins de l’història de l’Espanya. En aquest procés d’identificació la utilització d’un idioma comú ens descobreix la pertinença a la Gran Nació Catalana, com un reconeixement senzill i natural, que no transforma en líquid el fet diferencial valencià per restar dissolt dins l’entorn idiomàtic. Però mai es pot considerar Fuster responsable d’aquesta convicció personal. Tampoc li he sentit cap discurs en defensa enardida d’aquesta conseqüència. El seu paper cal situar-se més bé com un catalitzador d’un pensament lògic i lliure. A més a més, la seva autenticitat en la fidelitat al País, no fent distància amb les seves arrels personals, arrodonia més cabdalment la claredat d’eixe pensament. Fou un creador de solidaritats i complicitats intel.lectuals pel seu saber enciclopèdic i el seu escepticisme crític, propi d’un pensament laic i agnòstic. Però també dotat del rigor exigent de la seva forta contemporaneïtat i modernitat.



  1. Quin paper jugà Fuster en el fet que vostè fóra president de la preautonomia? El va assessorar a l'hora de fer el seu equip de consellers, col·laboradors, etc? El conseller Barceló podria dir-se que era un fusterià? 

     Cal descartar qualsevol decisió de Fuster de naturalesa política. Mai. Ara bé, al meu cas, va passar que personalment em resistia a convocar l’Assemblea de Parlamentaris per iniciar una artificial negociació amb el Ministeri de les Administracions Territorials per guanyar el procés preautonòmic. Jo volia que eixe diàleg fora amb la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, atès hi havia partits polítics encara no legalitzats i no havien participat en les eleccions legislatives, però era evident que hi participarien en les municipals. Considerava que existia un deure de fidelitat amb l’organisme unitari. Aquesta reticència va produir certes crítiques i una va esser la del bon amic Vicent Ventura. Aleshores un amic comú em va dir que Fuster volia parlar amb mi. Anàrem junts à Sueca i el Fuster, amb la ironia que li era característica em va dir, de sobte, només arribar en sa casa : “em diuen que et diga que la crítica que t’ha fet un amic nostre, no és cosa meua”. I va afegir, “alà, anem à sopar”. Al tornar, dins la llarga xerrada que varem mantenir els tres, à un moment donat, el Fuster em confessar que ell preferia que fos jo President del futur Consell Preautòmic, per la senzilla raó que la premsa, al parlar de les meves activitats sempre faria referència al “País Valencià” i allò era el més important. Vaig entendre el missatge i als pocs dies es va convocar el Plenari de Parlamentaris per iniciar el procés preautonòmic.
Estic convençut que el Conseller Barceló era fusterià. I tant!. Però no em vaig assabentar fins desprès del seu nomenament.

  1. Estava Fuster informat de la seua tasca com a president? El va assessorar en alguna de les decisions que va prendre?

      Tampoc. La meva relació amb el Fuster es mantenia dins de la normalitat anterior al càrrec. Quan tornava de algun viatge oficial –sortia molt de València- al passar per Sueca, si era el cas, em parava a fer una xerrada. I era fàcil comentar les circumstàncies del viatge si era en ocasió d’una festivitat local o un esdeveniment cultural. Em sembla un concepte molt equivocat creure que el Fuster tenia interès en participar de la política concreta. Ell veia els esdeveniments com un espectador interessat, però sempre d'una forma passiva i molt respectuosa amb els amics. Quan es va constituir, per exemple, el Consell al Puig, el Fuster va tenir que matinejar i ser-hi à les deu del matí. En broma sempre em recordaria que mai em perdonaria aquest fet.

4) Quina relació van mantenir Manuel Broseta i Fuster abans que el primer entrara en la UCD i es convertira en abanderat del blaverisme? 

     La relació amb un inici era ben cordial i amistosa per part de el Broseta. Era ben conscient del prestigi intel·lectual i nacional que representava el Fuster. Aleshores tenia molta cura de no fer-li cap crítica. Cal advertir que el Fuster i la seva casa han segut des de sempre un indret al que sols persones amb significació intel·lectual o prestigi d'oposició democràtica podien tindre accés. Jo recorde, per exemple, l'emoció confessada pel Gregorio Peces-Barba o pel Elias Diaz, quan els vaig presentar i varen passar una estona en casa del Fuster, molt més abans d'iniciar-se la transició, als principis del setanta. Era senzillament impensable que el Broseta no fera costat d'aquest prestigi. A més a més, des de sempre he pensat que les diferències del Broseta amb el Fuster es devien a l'enveja d'aquell pel prestigi d'aquest. Broseta à un moment donat, moments abans de la transició, gaudia d'un prestigi acadèmic com catedràtic de Dret mercantil i Degà de la Facultat de Dret, com Advocat amb bona clientela (banc, empresaris locals,etc) i com polític beneït pel PC i CCOO, atès el seu càrrec com President de la Junta del País Valencià. Ho tenia tot. Però no era cert, per què li mancava la confiança del sector nacionalista qui era del Fuster. No era pas estrany que, quan Broseta és abandonat pel PC i pel PSOE (per diferents raons) passe à marcar distancies de forma notòria amb l'idea dels Països Catalans -hi ha un article a Las Provincias acusant del intent de furtar la paella valenciana-en general i amb el Fuster, el Sanchis Guarner i l'Estellés, en particular. Tot seguit inicia la seva particular travessera per conformar la «via valenciana del blaverisme» amb l'estreta col·laboració de la subdirectora de Las Provincias (Maria Consuelo Reyna) i el catedràtic de dret constitucional, Ferrando Badia, uns obscurs personatges que compartixen amb el Broseta el comú denominador de l'enveja del prestigi que tenen guanyat els seus desqualificats enemics : Fuster, Sanchis Guarner i Estelles.

5) Quan va decidir deixar la presidència del Consell va demanar assessorament a Fuster?.

       Em sembla molt estranya aquesta pregunta. No te peus ni cap. Per què mai vaix decidir deixar la Presidència del Consell. Aquesta és una decissió que va prendre l'executiva del PSOE al País Valencià sense comptar amb la meva opinió i, pel contrari, provocant la comissió d'un possible delicte per la meva part (l'abandó de funcions públiques), per la qual cosa demostrava la seva irresponsable decisió. Jo vaig dimitir, a continuació, del escó de Diputat per València al Congrés espanyol i uns mesos tard em vaig donar de baixa del PSOE i al mateix temps com Patrono de la Fundación Pablo Iglesias, trencant tots els meus lligams amb aquest partit. Per les quals decisions mai li demani opinió al Fuster.

6) Com llegia els articles de Fuster contra el procés de transició valencià? Influïen en les seues decisions com a president? I en les del PSPV-PSOE?

      Amb la curiositat, l'interès i el respecte que des de sempre ha tingut l'obra del Fuster. Encara que no em produïen cap sorpresa, atès que les nostres xerrades eren més potents. No tenia cap dubte sobre les dificultats presents al procés autonòmic del País Valencià i l’esperada reacció de la caverna política, atesa la tradició d’ultra dreta de la burgesia valenciana. Per la qual cosa no confiava en les ajudes que s’en adonaren al Consell. Tanmateix al llarg del temps, durant l’etapa dels nous ajuntaments democràtics i llurs pronunciaments per l’autonomia, el seu escepticisme inicial em va fer l'efecte que canviava a un cert optimisme o millor satisfacció. Però sempre mantenint una prudent distància, per què no era un home públic. Per exemple, quan alguns Ajuntaments guanyats per l'esquerra en les primeres eleccions, feien públic homenatge al Fuster, no sabia en eixos actes quin paper fer. La seva modèstia li feia amagar la satisfacció que podia sentir en aquests moments i la sorpresa de fer-se pública la seva presència. A diferència d'altres homes de lletres del nacionalisme, no semblava pas que gaudia per aquestes manifestacions públiques d'homenatge. Semblava com si ell no trobara mèrits per rebre un reconeixement públic o acceptés l’invisibilitat que des de sempre li tenien condemnat els mitjos oficials del règim anterior i de la cultura regional valenciana. Tinc una anècdota que passà al poc de deixar la Presidència. Un dia, à la fi del vespre, vaig anar-hi pel Fuster, sense previ anunci i em va sorprendre veure que duia jaqueta, quan el seu vestit habitual era el batí à l’hivern o el pijama à l’estiu. Vaig pensar que tenia previst sortir i al dir-li-ho, em negà tal compromís, aclarint en bon humor que duia americana per què havia tingut una entrevista aquell vespre, afegint que d’aquestes obligacions jo en coneixia prou. Al sopar, em va comentar que havia rebut un matrimoni de Sueca, que visitant la Urss, en un viatge organitzat per Comissions Obreres, en el museu de l’Hermitage, al fer un comentari la dona, en valencià, la persona que els guiava, els havia dit si eren catalans, a la qual cosa havien rectificat dient-li que eren valencians, precisant a més a més que eren de Sueca. I per la seva sorpresa la guia els havia respost :”ah, del poble de Joan Fuster?”. El matrimoni es quedà bocabadat. Al tornar, en l’avió, la dona li va proposar al seu marit fer-li una visita al Fuster, per què sent tant important s’en havien assabentat de la seva existència, en la URSS. Anècdota que el Fuster em contava en el seu bon humor, amb dosi d’ironia, explicant que la guia russa s’en havia encertat per què els obligaven passar un examen de respostes tipus test on al costat de Sueca, com poble del País Valencià, posava Joan Fuster, escriptor, sense més explicació.
La modèstia humil del Fuster i la seva perspectiva sempre intel.lectual sobre los coses, em resulta incompatible en eixa imatge d’activisme polític subversiu que des dels seus crítics se li vol construir. N’estic segur que el seu pensament era subversiu, però mai les seves accions. En conseqüència cal acceptar els seus escrits en tot moment com una aportació intel.ligent per resoldre o explicar els entrebancs dels esdeveniments diaris, des de la seva perspectiva.



7) Quin paper jugà Fuster en els primers governs socialistes dels anys vuitanta?

          Ell no crec pas que hi jugarà cap. Es va mantenir en tot moment com sempre. Era evident la seva perplexitat davant del canvi en la política autonòmica. I si abans patia recel del recolzament de la dreta envers l’autonomia del País Valencià, ara l’incertesa la provocava també l’esquerra. Damunt la presència de l’antic PSPV en el nucli de les decisions oferia una raonable expectativa de recuperar l’esperança. Tanmateix el pas del temps s’encarregaria d’augmentar una confusió que sols permet una interpretació molts pessimista per les perspectives nacionals dels País Valencià. Hi entrarem als anys tèrbols de substituir la modernització del nacionalisme, amb la frivolitat de la “moguda” madrilenya, posant per davant les arts plàstiques i la música sense lletra reivindicativa com les senyals de post-modernitat. Alguns parlaven fins i tot d’esser en la post-transició. L’economia del taulell creava noves vies urbanes més amples i boniques fonts. La radio televisió valenciana era la via per verificar que darrere del “pensat i fet” no hi havia res. I es descobria que la cultura valenciana no era més que un conflicte, al qual es deuria “pel bé de tots” esmortir. La conclusió va esser que entre la dotzena d’intel.lectuals i artistes que s’anomenaren per integrar el nou creat Consell Valencia de Cultura, el Joan Fuster no tenia plaça. Era massa subversiu el seu nomenament. Així doncs, el paper de Fuster, va esser el de sempre : l’invisibilitat social i cultural, fins a la seva mort. Les seves despulles varen merèixer un soterrar multitudinari. Uns per plorar al mestre i altres per restar ja tranquils.



8) Què ens ha quedat de Fuster?



          Crec que la qüestió es deu formular à l’inrevés. Per què de Fuster no s’en ha perdut res. Tot resta viu i operatiu. Sols els seus detractors volen fer creure que és ja un episodi històric i a més a més –volen afegir- fracassat. Diuen que va esser un personatge que alluernà un sector reduït dels universitaris dels anys setanta defensant un catalanisme pansit, fruït de les subvencions rebudes per baix corda de la Banca o Generalitat de Catalunya. Anant un pas més enllà els mateixos defensaran les tesis del republicanisme valencià o les de la restauració de principis de segle, com els referents polítics vàlids, abandonant la temptació d’una “tercera via”.
Cal dir, en primer lloc, que sense l’existència del Fuster, de entrada, els seus detractors mai hagueren despertat del somni que’ls tenia dormint des de la batalla d’Almansa. Ell ha complit el paper de revulsiu que ha fet reaccionar a tothom i provocar que cadascú prenga posicions enfront del fet nacional dels valencians. Fins a la seva aparició no hi havia cap resposta vàlida. Eren disquisicions més literàries que polítiques.
El pensament del Fuster, a més a més, manté una coherència tan gran que el pas del temps li augmenta la fortalesa. És impossible rebatre de manera racional les seves tesis. Sols per la via emocional o de arguments vinculats a teories sobre l’origen de la llengua catalana i llur àmbit d’extensió geogràfica (el llemosí) poden adonar una aparent controvèrsia. Però mai quan s’aborda el nucli de la qüestió nacional, com és pertànyer el País Valencià à la Gran Nació Catalana i esser-hi una part específica i important. Aquest retrobament intel.lectual en la nostra essència nacional, ens produeix un efecte immediat d’alliberament psicològic. Ni formen part de la nació espanyola-castellana, ni som orfes perduts dins dels plecs d’un repartiment històric. Històricament som la part de la nació formalment creada pel Rei En Jaume I à 1238,amb la conquesta catalana d’aquest territori i que resta vinculat dins les terres de la nació catalana, amb una Institucionalització com Regne de València. Però, el que és més important, com un projecte social o nacional ens sentim avui en dia –més que mai- com un territori mal administrat i secundari de l’Estat Espanyol, amb una cultura pròpia menyspreada, explotada i malbaratada en els seus recursos i amb un fort desig de vincular-se al present de la gran nació catalana. La qual cosa és posar-hi en marxa la nostra capacitat de treball, per què som un poble molt treballador, de construir activament la pau, per què som un poble antimilitarista i solidari, de pertànyer de forma activa al món de les ciències, per què som un poble racionalista que no es deixa atrapar en la captivitat de les religions i per què som un poble que estima la seva terra, acurada des de sempre de forma exquisit pels valencians.
Crec que del Fuster hem rebut, per tant, la nostra avaluació com poble. I a més a més, ens va ensenyar a creure en la racionalitat i els valors enciclopèdics per damunt dels que sols s’expliquen per la fe o l’emoció. I aquesta metodologia és tan important o més que les seves obres.



QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER de Josep Lluís Albinyana i Olmos (any 2017)

TRENTA HUIT ANYS DESPRÉS. Els anni horribilis


(Als trenta huit anys de la revista Saó)
El fet de sobreviure una revista de pensament més de trenta anys és un bon indicador de la salut de la societat en la que se insereix. Ens deurem doncs felicitar tots per l’èxit de “Saó”. I si repassem de que ha anat aquest període li deurem un homenatge per la seva heroïcitat.
L’any 1976 va conèixer el naixement d’una premsa molt significativa per la nostra societat, atès que a més de “Saó” varen aparèixer El País i el Avui. També va esser l’any del cop militar de Videla, en l’Argentina, amb la liquidació durant els anys següents de llur oposició mitjançant la terrorífica tècnica dels “desapareguts” (nosaltres encara els tenim soterrats als marges del camins), amb el triomf de Jimmy Carter en els USA i la mort de Chu-en-Lai i Mao-Tsé-Tung, en la China. Triomfà Mario Soares en Portugal, guanyà l’esquerra (partit comunista i socialistes) en la Francia i va existir el risc d’un cisma dins l’Església Catòlica amb el Bisbe Lefèbvre.
Però sense dubte el esdeveniment més significatiu –al marge de Saó- seria la concessió del Nobel de Economia a Milton Friedman, acèrrim defensor del “monetarisme”en economia, que vol fer de la quantitat de diners el factor central en l’evolució del cicle d’un sistema econòmic. Aquesta decisió de l’Acadèmia Sueca assenyalava la fi de les teories Keynesianes, amb l’aparició de la famosa Escola de Xicago ,-i les seves tesis per desplaçar la política per l’economia monetarista,- la qual cosa significa l’enaltiment dels mercats fiduciaris amb la practica d’una economia lliberal radical i salvatge. El punt de partida era considerar més efectius els mercats que la política, atès que hi ha menys risc en defensar els interessos que les ideologies i que la societat no existeix, sinó la suma dels interessos particulars i que l’Estat, en definitiva, es deu reduir à la mínima expressió i privatitzar els serveis públics. Les conseqüències d’aquesta infame Escola de Xicago les venim patint al llarg d’aquestos anys, bé qualificats de “horribilis annus”.
Tanmateix per nosaltres seria l’any que més tragué el pit l’oposició democràtica des de la clandestinitat, desafiant al Govern. El sindicalisme no legal tindria el congrés de la UGT, en Madrid, amb assistència de organitzacions internacionals i crearia la anomenada “Cordinadora de Organizaciones Sindicales” entre Comissions Obreres, USO i UGT, com un assaig de la unitat d’acció del moviment obrer, seguint el model sindical italià. La testimonial democràcia cristiana de Ruiz Gimenez i la de Gil Robles es manifestaven a favor de la fusió i com referent polític fora del règim. L’Assemblea de Catalunya va convocar de forma il.legal més de cent mil persones per demanar l’amnistia, la llibertat i l’autonomia. El PSOE va celebrar un congrés amb assistència també d’una nodrida representació internacional. I com petjades de la crueltat feixista del règim seran els cinc manifestants morts en Vitoria, per motius sindicals, i el mort en les festes de Fuenterrabía, en ocasió d’exhibir una ikurriña. I del feixisme civil, la sang vessada en la concentració carlista de Montejurra, que junt al judici penal contra els nous militars de la Unió Militar Democràta, demostren l’autèntic ADN del franquisme.
Però sense dubte el fet més important d’aquell any per nosaltres va esser, en primer lloc la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que agruparia a tota l’oposició democràtica organitzada en el territori del País València, amb el compromís de participar en el procés constituent de l’Estat,sent els parlamentaris escollits els “encarregats de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà de sometre’s a votació i aprovació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu” (punt 5). Unitat que ens permetria participar-hi en la creació de la Plataforma d’Organismes Unitaris de tot l’Estat espanyol, que integrava tant les aliances del PCE i PSOE a nivell de tot l’Estat, com els organismes unitaris de territoris concrets (Assemblea de Catalunya o la nostra Taula). L’oposició, per fi, restava unificada i designaria una Comissió de 9 membres(més tard 10) per iniciar el diàleg amb el Govern. Aquesta plataforma també reclamava garantir els respectius processos autonòmics constituents, al mateix temps que el de l’Estat, per què foren aprovats per llurs pobles (punt 6).
Es pot dir, des de la perspectiva actual, que fins ací arribarem. Per què l’any següent va esser el de la contraofensiva governamental. Suarez va substituir la dita Comissió pel PSOE, per elaborar una Constitució que instal.lara un model bipartidiste amb un sistema de representació parlamentaria que, seguint la plantilla de la Llei per la Reforma dissenyada per Fraga Iribarne, lleva representants a les circumscripcions més poblades, en benefici de les menys poblades. I el règim va traure el pit amb els “Pactes de la Moncloa”, on els representants polítics i sindicals dels treballadors acceptaven compartir els efectes de la crisi econòmica, quan no havien participat en llur creació. Es la primera aparició de les tesis de l’Escola de Xicago. La Constitució de 1978, a més a més, va servir per tranquil.litzar l’escenari del mercat europeu unificat, com alternativa a la fi de la guerra freda i per eixa eina Willy Brandt rebria al 1979 el Nobel de la Pau pels seus treballs sobre “l’east-politik”. Caldria haver-li guardonat també amb la Creu de Carles I pels seus treballs sobre la transició en Espanya.
Per desgràcia el nostre camí cap l’autogovern, complint els tràmits constitucionals, tingué que substituir els acords de la Taula pel Compromís Autonòmic signat per tots els partits polítics i sindicats presents al País Valencià (9/X/1979), i obtindre més del noranta per cent de tots els ajuntaments dins del termini, per accedir a un Estatut que fora votat pels valencians.
Malgrat tot, els partits parlamentaris varen decidir renunciar a eixa vía, substituïda per un Estatut que subordina el calendari electoral a les eleccions locals de tota Espanya, com una mena de macro-ajuntament més i sense la garantía de permanència pel referèndum del poble.
Aquesta dependència amb la política local ha fet de la Generalitat Valenciana una ombra del Ajuntament de València. I les polítiques dels dos partits que l’han governat, una reproducció à escala local de la política del govern central. Amb l’únic valor afegit que animar (PP) o fugir (PSOE) del conflicte lingüístic i mirar de reüll a la Generalitat de Catalunya (PP i PSOE). L’acció política s’ha caracteritzat doncs per una desactivació del fet nacional diferencial del País. La qual cosa s’ha traduït, en una primera etapa, en l’exaltació de la frivolitat com mostra genuïna del valencianisme cultural, -millor arrelada en la coentor- i expandida gracies a canal nou. I, en l’economia, fiant la posta en la planificació urbanística i obra pública a llur servei. La qual cosa haurà vingut molt bé pel finançament secret dels partits, vist l’estela de càrrecs corruptes jutjats i els pendents de judici. De tots ells poden dir que han segut fidels als principis de l’Escola de Xicago al desplaçar la política per l’economia. En molts casos per la pròpia.
Crec que el millor fruït d’aquestos darrers anys ha sigut collit al marge de la política de la Generalitat. Per què la societat civil valenciana ha fet un pas endavant molt positiu, enfortint uns lligams culturals i fins i tot compartint uns brots de projectes econòmics i polítics com mai no havien pas conegut.
Es el cas de la recuperació de la música que malgrat l’absoluta indiferència institucional i el silenci de RTVV ha generat una nodrida representació de cantants i grups molts diversificats, des del rock metàl.lic a la música clàssica, passant pel folklore comarcal i la “música-fusió” ara tan de moda. El mateix passa en el camp de la literatura i la investigació històrica. La nostra cultura escrita se expandeix sense ajuda institucional.I pel que fa l’ensenyament em quede bocabadat en veure els resultats del treball de professionals anònims. Sense l’ajuda i molt sovint amb l’enfrontament de la Generalitat i llurs intents secessionistes, des de l’època del President Monsonis i la Consellera Cabanes de tràgics records.
Però allò que em sorprèn gratament és que el “corredor del mediterrani” hagi segut una reclamació que ha posat dempeus als empresaris. Fins al punt d’haver-hi posat contra les cordes als polítics dels dos grans partits estatals, que tenen a partir d’ara, al igual que Machin, su “corazón repartido” quan deuen respondre ací sobre aquesta reclamació i quan tenen que signar en Madrid o en Bruseles.




Josep Lluís Albinyana i Olmos