QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER
-
Què vol dir ser fusterià per a vostè? Es sent identificat amb aquest concepte? Considera que Fuster va tenir una clara influència respecte del seu pensament nacional?
Sense cap dubte em sent identificat com “fusterià” per haver
rebut d’aquest personatge l’explicació més convincent i
aclaridora del meu sentiment patriòtic valencià. La qual cosa vol
dir formar una part específica de la gran nació catalana. Joan
Fuster, deixant de banda els seus escrits, era un conversador
infatigable. La seva hospitalitat acollia nit darrere nit als qui per
motius diversos anaven sa casa del carrer San Josep, en Sueca. Els
uns, per trobar un assessorament per qualsevol eina d’investigació
respecte un valencià que havia deixat una petjada il.lustre à la
seva època, dins de la petita història local o la nacional del
País. L’erudició de Fuster era tanta que podia abordar –i al
mateix temps rebre- qualsevol informació sobre el personatge en
qüestió. En aquest sentit va esser un sòlid punt de referència
per l’estudi de la història del País Valencià. Però, al mateix
temps que omplia aquest buit de naturalesa informativa, sabia
enllaçar aquesta temàtica en l’escenari contemporani i per mig
d’una irònica explicació anaven desfilant els personatges
polítics, escriptors, empresaris, de l’entorn valencià, dels
països catalans, o de la resta del món. Res escapava de la seva
curiositat i sempre des de la perspectiva més escèptica i crítica,
sense utilitzar la desqualificació personal o el menyspreu o el
insult envers l’interessat. Aquesta faceta del Fuster feia que
totes les nits el seu llar es convertirà en una, o en dos, o en tres
tertúlies que finalitzaven en les primers clarors del dia. A més a
més, Fuster no solia eixir de casa, i viatjar molt poc, per la qual
cosa, un nombre molt nombrós de persones podem dir que hem tingut la
sort de rebre el seu ensenyament personal i més autèntic.
Una de les conseqüències més directes d’aquells contactes va
esser en el meu cas despertar la consciència nacional, entès com
convicció de la meva identitat singular que em permès mantenir una
perspectiva capaç de defensar un projecte col.lectiu propi amb un
signes distintius característics i que no es troben dins de
l’història de l’Espanya. En aquest procés d’identificació la
utilització d’un idioma comú ens descobreix la pertinença a la
Gran Nació Catalana, com un reconeixement senzill i natural, que no
transforma en líquid el fet diferencial valencià per restar dissolt
dins l’entorn idiomàtic. Però mai es pot considerar Fuster
responsable d’aquesta convicció personal. Tampoc li he sentit cap
discurs en defensa enardida d’aquesta conseqüència. El seu paper
cal situar-se més bé com un catalitzador d’un pensament lògic i
lliure. A més a més, la seva autenticitat en la fidelitat al País,
no fent distància amb les seves arrels personals, arrodonia més
cabdalment la claredat d’eixe pensament. Fou un creador de
solidaritats i complicitats intel.lectuals pel seu saber enciclopèdic
i el seu escepticisme crític, propi d’un pensament laic i
agnòstic. Però també dotat del rigor exigent de la seva forta
contemporaneïtat i modernitat.
-
Quin paper jugà Fuster en el fet que vostè fóra president de la preautonomia? El va assessorar a l'hora de fer el seu equip de consellers, col·laboradors, etc? El conseller Barceló podria dir-se que era un fusterià?
Cal descartar qualsevol decisió de Fuster de naturalesa
política. Mai. Ara bé, al meu cas, va passar que personalment em
resistia a convocar l’Assemblea de Parlamentaris per iniciar una
artificial negociació amb el Ministeri de les Administracions
Territorials per guanyar el procés preautonòmic. Jo volia que eixe
diàleg fora amb la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, atès hi
havia partits polítics encara no legalitzats i no havien participat
en les eleccions legislatives, però era evident que hi participarien
en les municipals. Considerava que existia un deure de fidelitat amb
l’organisme unitari. Aquesta reticència va produir certes
crítiques i una va esser la del bon amic Vicent Ventura. Aleshores
un amic comú em va dir que Fuster volia parlar amb mi. Anàrem junts
à Sueca i el Fuster, amb la ironia que li era característica em va
dir, de sobte, només arribar en sa casa : “em diuen que et diga
que la crítica que t’ha fet un amic nostre, no és cosa meua”. I
va afegir, “alà, anem à sopar”. Al tornar, dins la llarga
xerrada que varem mantenir els tres, à un moment donat, el Fuster em
confessar que ell preferia que fos jo President del futur Consell
Preautòmic, per la senzilla raó que la premsa, al parlar de les
meves activitats sempre faria referència al “País Valencià” i
allò era el més important. Vaig entendre el missatge i als pocs
dies es va convocar el Plenari de Parlamentaris per iniciar el procés
preautonòmic.
Estic convençut que el Conseller Barceló era fusterià. I
tant!. Però no em vaig assabentar fins desprès del seu nomenament.
-
Estava Fuster informat de la seua tasca com a president? El va assessorar en alguna de les decisions que va prendre?
Tampoc. La meva relació amb el Fuster es mantenia dins de la
normalitat anterior al càrrec. Quan tornava de algun viatge oficial
–sortia molt de València- al passar per Sueca, si era el cas, em
parava a fer una xerrada. I era fàcil comentar les circumstàncies
del viatge si era en ocasió d’una festivitat local o un
esdeveniment cultural. Em sembla un concepte molt equivocat creure
que el Fuster tenia interès en participar de la política concreta.
Ell veia els esdeveniments com un espectador interessat, però sempre
d'una forma passiva i molt respectuosa amb els amics. Quan es va
constituir, per exemple, el Consell al Puig, el Fuster va tenir que
matinejar i ser-hi à les deu del matí. En broma sempre em
recordaria que mai em perdonaria aquest fet.
4) Quina relació van mantenir Manuel Broseta i Fuster abans que el
primer entrara en la UCD i es convertira en abanderat del
blaverisme?
La relació amb un inici era ben cordial i amistosa per part de
el Broseta. Era ben conscient del prestigi intel·lectual i nacional
que representava el Fuster. Aleshores tenia molta cura de no fer-li
cap crítica. Cal advertir que el Fuster i la seva casa han segut des
de sempre un indret al que sols persones amb significació
intel·lectual o prestigi d'oposició democràtica podien tindre
accés. Jo recorde, per exemple, l'emoció confessada pel Gregorio
Peces-Barba o pel Elias Diaz, quan els vaig presentar i varen passar una
estona en casa del Fuster, molt més abans d'iniciar-se la transició,
als principis del setanta. Era senzillament impensable que el Broseta
no fera costat d'aquest prestigi. A més a més, des de sempre he
pensat que les diferències del Broseta amb el Fuster es devien a
l'enveja d'aquell pel prestigi d'aquest. Broseta à un moment donat,
moments abans de la transició, gaudia d'un prestigi acadèmic com
catedràtic de Dret mercantil i Degà de la Facultat de Dret, com
Advocat amb bona clientela (banc, empresaris locals,etc) i com polític
beneït pel PC i CCOO, atès el seu càrrec com President de la Junta
del País Valencià. Ho tenia tot. Però no era cert, per què li
mancava la confiança del sector nacionalista qui era del Fuster. No
era pas estrany que, quan Broseta és abandonat pel PC i pel PSOE
(per diferents raons) passe à marcar distancies de forma notòria
amb l'idea dels Països Catalans -hi ha un article a Las Provincias
acusant del intent de furtar la paella valenciana-en general i amb el
Fuster, el Sanchis Guarner i l'Estellés, en particular. Tot seguit
inicia la seva particular travessera per conformar la «via
valenciana del blaverisme» amb l'estreta col·laboració de la
subdirectora de Las Provincias (Maria Consuelo Reyna) i el catedràtic
de dret constitucional, Ferrando Badia, uns obscurs personatges que
compartixen amb el Broseta el comú denominador de l'enveja del
prestigi que tenen guanyat els seus desqualificats enemics : Fuster,
Sanchis Guarner i Estelles.
5) Quan va decidir deixar la presidència del Consell va demanar
assessorament a Fuster?.
Em sembla molt estranya aquesta pregunta. No te peus ni cap. Per
què mai vaix decidir deixar la Presidència del Consell. Aquesta és
una decissió que va prendre l'executiva del PSOE al País Valencià
sense comptar amb la meva opinió i, pel contrari, provocant la
comissió d'un possible delicte per la meva part (l'abandó de
funcions públiques), per la qual cosa demostrava la seva
irresponsable decisió. Jo vaig dimitir, a continuació, del escó de
Diputat per València al Congrés espanyol i uns mesos tard em vaig
donar de baixa del PSOE i al mateix temps com Patrono de la Fundación
Pablo Iglesias, trencant tots els meus lligams amb aquest partit. Per
les quals decisions mai li demani opinió al Fuster.
6) Com llegia els articles de Fuster contra el procés de transició
valencià? Influïen en les seues decisions com a president? I en les
del PSPV-PSOE?
Amb la curiositat, l'interès i el respecte que des de sempre ha
tingut l'obra del Fuster. Encara que no em produïen cap sorpresa,
atès que les nostres xerrades eren més potents. No tenia cap dubte
sobre les dificultats presents al procés autonòmic del País
Valencià i l’esperada reacció de la caverna política, atesa la
tradició d’ultra dreta de la burgesia valenciana. Per la qual cosa
no confiava en les ajudes que s’en adonaren al Consell. Tanmateix
al llarg del temps, durant l’etapa dels nous ajuntaments
democràtics i llurs pronunciaments per l’autonomia, el seu
escepticisme inicial em va fer l'efecte que canviava a un cert
optimisme o millor satisfacció. Però sempre mantenint una prudent
distància, per què no era un home públic. Per exemple, quan alguns
Ajuntaments guanyats per l'esquerra en les primeres eleccions, feien
públic homenatge al Fuster, no sabia en eixos actes quin paper fer.
La seva modèstia li feia amagar la satisfacció que podia sentir en
aquests moments i la sorpresa de fer-se pública la seva presència.
A diferència d'altres homes de lletres del nacionalisme, no semblava
pas que gaudia per aquestes manifestacions públiques d'homenatge.
Semblava com si ell no trobara mèrits per rebre un reconeixement
públic o acceptés l’invisibilitat que des de sempre li tenien
condemnat els mitjos oficials del règim anterior i de la cultura
regional valenciana. Tinc una anècdota que passà al poc de deixar
la Presidència. Un dia, à la fi del vespre, vaig anar-hi pel
Fuster, sense previ anunci i em va sorprendre veure que duia jaqueta,
quan el seu vestit habitual era el batí à l’hivern o el pijama à
l’estiu. Vaig pensar que tenia previst sortir i al dir-li-ho, em
negà tal compromís, aclarint en bon humor que duia americana per
què havia tingut una entrevista aquell vespre, afegint que
d’aquestes obligacions jo en coneixia prou. Al sopar, em va
comentar que havia rebut un matrimoni de Sueca, que visitant la Urss,
en un viatge organitzat per Comissions Obreres, en el museu de
l’Hermitage, al fer un comentari la dona, en valencià, la persona
que els guiava, els havia dit si eren catalans, a la qual cosa havien
rectificat dient-li que eren valencians, precisant a més a més que
eren de Sueca. I per la seva sorpresa la guia els havia respost :”ah,
del poble de Joan Fuster?”. El matrimoni es quedà bocabadat. Al
tornar, en l’avió, la dona li va proposar al seu marit fer-li una
visita al Fuster, per què sent tant important s’en havien
assabentat de la seva existència, en la URSS. Anècdota que el
Fuster em contava en el seu bon humor, amb dosi d’ironia, explicant
que la guia russa s’en havia encertat per què els obligaven passar
un examen de respostes tipus test on al costat de Sueca, com poble
del País Valencià, posava Joan Fuster, escriptor, sense més
explicació.
La modèstia humil del Fuster i la seva perspectiva sempre
intel.lectual sobre los coses, em resulta incompatible en eixa imatge
d’activisme polític subversiu que des dels seus crítics se li vol
construir. N’estic segur que el seu pensament era subversiu, però
mai les seves accions. En conseqüència cal acceptar els seus
escrits en tot moment com una aportació intel.ligent per resoldre o
explicar els entrebancs dels esdeveniments diaris, des de la seva
perspectiva.
7) Quin paper jugà Fuster en els primers governs socialistes dels
anys vuitanta?
Ell no crec pas que hi jugarà cap. Es va mantenir en tot moment
com sempre. Era evident la seva perplexitat davant del canvi en la
política autonòmica. I si abans patia recel del recolzament de la
dreta envers l’autonomia del País Valencià, ara l’incertesa la
provocava també l’esquerra. Damunt la presència de l’antic PSPV
en el nucli de les decisions oferia una raonable expectativa de
recuperar l’esperança. Tanmateix el pas del temps s’encarregaria
d’augmentar una confusió que sols permet una interpretació molts
pessimista per les perspectives nacionals dels País Valencià. Hi
entrarem als anys tèrbols de substituir la modernització del
nacionalisme, amb la frivolitat de la “moguda” madrilenya, posant
per davant les arts plàstiques i la música sense lletra
reivindicativa com les senyals de post-modernitat. Alguns parlaven
fins i tot d’esser en la post-transició. L’economia del taulell
creava noves vies urbanes més amples i boniques fonts. La radio
televisió valenciana era la via per verificar que darrere del
“pensat i fet” no hi havia res. I es descobria que la cultura
valenciana no era més que un conflicte, al qual es deuria “pel bé
de tots” esmortir. La conclusió va esser que entre la dotzena
d’intel.lectuals i artistes que s’anomenaren per integrar el nou
creat Consell Valencia de Cultura, el Joan Fuster no tenia plaça.
Era massa subversiu el seu nomenament. Així doncs, el paper de
Fuster, va esser el de sempre : l’invisibilitat social i cultural,
fins a la seva mort. Les seves despulles varen merèixer un soterrar
multitudinari. Uns per plorar al mestre i altres per restar ja
tranquils.
8) Què ens ha quedat de Fuster?
Crec que la qüestió es deu formular à l’inrevés. Per què
de Fuster no s’en ha perdut res. Tot resta viu i operatiu. Sols els
seus detractors volen fer creure que és ja un episodi històric i a
més a més –volen afegir- fracassat. Diuen que va esser un
personatge que alluernà un sector reduït dels universitaris dels
anys setanta defensant un catalanisme pansit, fruït de les
subvencions rebudes per baix corda de la Banca o Generalitat de
Catalunya. Anant un pas més enllà els mateixos defensaran les tesis
del republicanisme valencià o les de la restauració de principis de
segle, com els referents polítics vàlids, abandonant la temptació
d’una “tercera via”.
Cal dir, en primer lloc, que sense l’existència del Fuster, de
entrada, els seus detractors mai hagueren despertat del somni que’ls
tenia dormint des de la batalla d’Almansa. Ell ha complit el paper
de revulsiu que ha fet reaccionar a tothom i provocar que cadascú
prenga posicions enfront del fet nacional dels valencians. Fins a la
seva aparició no hi havia cap resposta vàlida. Eren disquisicions
més literàries que polítiques.
El pensament del Fuster, a més a més, manté una coherència
tan gran que el pas del temps li augmenta la fortalesa. És
impossible rebatre de manera racional les seves tesis. Sols per la
via emocional o de arguments vinculats a teories sobre l’origen de
la llengua catalana i llur àmbit d’extensió geogràfica (el
llemosí) poden adonar una aparent controvèrsia. Però mai quan
s’aborda el nucli de la qüestió nacional, com és pertànyer el
País Valencià à la Gran Nació Catalana i esser-hi una part
específica i important. Aquest retrobament intel.lectual en la
nostra essència nacional, ens produeix un efecte immediat
d’alliberament psicològic. Ni formen part de la nació
espanyola-castellana, ni som orfes perduts dins dels plecs d’un
repartiment històric. Històricament som la part de la nació
formalment creada pel Rei En Jaume I à 1238,amb la conquesta
catalana d’aquest territori i que resta vinculat dins les terres de
la nació catalana, amb una Institucionalització com Regne de
València. Però, el que és més important, com un projecte social o
nacional ens sentim avui en dia –més que mai- com un territori mal
administrat i secundari de l’Estat Espanyol, amb una cultura pròpia
menyspreada, explotada i malbaratada en els seus recursos i amb un fort
desig de vincular-se al present de la gran nació catalana. La qual
cosa és posar-hi en marxa la nostra capacitat de treball, per què
som un poble molt treballador, de construir activament la pau, per
què som un poble antimilitarista i solidari, de pertànyer de forma
activa al món de les ciències, per què som un poble racionalista
que no es deixa atrapar en la captivitat de les religions i per què
som un poble que estima la seva terra, acurada des de sempre de forma
exquisit pels valencians.
Crec que del Fuster hem rebut, per tant, la nostra avaluació com
poble. I a més a més, ens va ensenyar a creure en la racionalitat i
els valors enciclopèdics per damunt dels que sols s’expliquen per
la fe o l’emoció. I aquesta metodologia és tan important o més
que les seves obres.
QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER de Josep Lluís Albinyana
i Olmos (any 2017)