TRENTA HUIT ANYS DESPRÉS. Els anni horribilis

(Als trenta huit anys de la revista Saó)

El fet de sobreviure una revista de pensament més de trenta anys és un bon indicador de la salut de la societat en la que se insereix. Ens deurem doncs felicitar tots per l’èxit de “Saó”. I si repassem de que ha anat aquest període li deurem un homenatge per la seva heroïcitat.

L’any 1976 va conèixer el naixement d’una premsa molt significativa per la nostra societat, atès que a més de “Saó” varen aparèixer El País i el Avui. També va esser l’any del cop militar de Videla, en l’Argentina, amb la liquidació durant els anys següents de llur oposició mitjançant la terrorífica tècnica dels “desapareguts” (nosaltres encara els tenim soterrats als marges del camins), amb el triomf de Jimmy Carter en els USA i la mort de Chu-en-Lai i Mao-Tsé-Tung, en la China. Triomfà Mario Soares en Portugal, guanyà l’esquerra (partit comunista i socialistes) en la Francia i va existir el risc d’un cisma dins l’Església Catòlica amb el Bisbe Lefèbvre.

Però sense dubte el esdeveniment més significatiu –al marge de Saó- seria la concessió del Nobel de Economia a Milton Friedman, acèrrim defensor del “monetarisme”en economia, que vol fer de la quantitat de diners el factor central en l’evolució del cicle d’un sistema econòmic. Aquesta decisió de l’Acadèmia Sueca assenyalava la fi de les teories Keynesianes, amb l’aparició de la famosa Escola de Xicago ,-i les seves tesis per desplaçar la política per l’economia monetarista,- la qual cosa significa l’enaltiment dels mercats fiduciaris amb la practica d’una economia lliberal radical i salvatge. El punt de partida era considerar més efectius els mercats que la política, atès que hi ha menys risc en defensar els interessos que les ideologies i que la societat no existeix, sinó la suma dels interessos particulars i que l’Estat, en definitiva, es deu reduir à la mínima expressió i privatitzar els serveis públics. Les conseqüències d’aquesta infame Escola de Xicago les venim patint al llarg d’aquestos anys, bé qualificats de “horribilis annus”.

Tanmateix per nosaltres seria l’any que més tragué el pit l’oposició democràtica des de la clandestinitat, desafiant al Govern. El sindicalisme no legal tindria el congrés de la UGT, en Madrid, amb assistència de organitzacions internacionals i crearia la anomenada “Cordinadora de Organizaciones Sindicales” entre Comissions Obreres, USO i UGT, com un assaig de la unitat d’acció del moviment obrer, seguint el model sindical italià. La testimonial democràcia cristiana de Ruiz Gimenez i la de Gil Robles es manifestaven a favor de la fusió i com referent polític fora del règim. L’Assemblea de Catalunya va convocar de forma il.legal més de cent mil persones per demanar l’amnistia, la llibertat i l’autonomia. El PSOE va celebrar un congrés amb assistència també d’una nodrida representació internacional. I com petjades de la crueltat feixista del règim seran els cinc manifestants morts en Vitoria, per motius sindicals, i el mort en les festes de Fuenterrabía, en ocasió d’exhibir una ikurriña. I del feixisme civil, la sang vessada en la concentració carlista de Montejurra, que junt al judici penal contra els nous militars de la Unió Militar Democràta, demostren l’autèntic ADN del franquisme.

Però sense dubte el fet més important d’aquell any per nosaltres va esser, en primer lloc la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que agruparia a tota l’oposició democràtica organitzada en el territori del País València, amb el compromís de participar en el procés constituent de l’Estat,sent els parlamentaris escollits els “encarregats de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà de sometre’s a votació i aprovació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu” (punt 5). Unitat que ens permetria participar-hi en la creació de la Plataforma d’Organismes Unitaris de tot l’Estat espanyol, que integrava tant les aliances del PCE i PSOE a nivell de tot l’Estat, com els organismes unitaris de territoris concrets (Assemblea de Catalunya o la nostra Taula). L’oposició, per fi, restava unificada i designaria una Comissió de 9 membres(més tard 10) per iniciar el diàleg amb el Govern. Aquesta plataforma també reclamava garantir els respectius processos autonòmics constituents, al mateix temps que el de l’Estat, per què foren aprovats per llurs pobles (punt 6).

Es pot dir, des de la perspectiva actual, que fins ací arribarem. Per què l’any següent va esser el de la contraofensiva governamental. Suarez va substituir la dita Comissió pel PSOE, per elaborar una Constitució que instal.lara un model bipartidiste amb un sistema de representació parlamentaria que, seguint la plantilla de la Llei per la Reforma dissenyada per Fraga Iribarne, lleva representants a les circumscripcions més poblades, en benefici de les menys poblades. I el règim va traure el pit amb els “Pactes de la Moncloa”, on els representants polítics i sindicals dels treballadors acceptaven compartir els efectes de la crisi econòmica, quan no havien participat en llur creació. Es la primera aparició de les tesis de l’Escola de Xicago. La Constitució de 1978, a més a més, va servir per tranquil.litzar l’escenari del mercat europeu unificat, com alternativa a la fi de la guerra freda i per eixa eina Willy Brandt rebria al 1979 el Nobel de la Pau pels seus treballs sobre “l’east-politik”. Caldria haver-li guardonat també amb la Creu de Carles I pels seus treballs sobre la transició en Espanya.

Per desgràcia el nostre camí cap l’autogovern, complint els tràmits constitucionals, tingué que substituir els acords de la Taula pel Compromís Autonòmic signat per tots els partits polítics i sindicats presents al País Valencià (9/X/1979), i obtindre més del noranta per cent de tots els ajuntaments dins del termini, per accedir a un Estatut que fora votat pels valencians.

Malgrat tot, els partits parlamentaris varen decidir renunciar a eixa vía, substituïda per un Estatut que subordina el calendari electoral a les eleccions locals de tota Espanya, com una mena de macro-ajuntament més i sense la garantía de permanència pel referèndum del poble.

Aquesta dependència amb la política local ha fet de la Generalitat Valenciana una ombra del Ajuntament de València. I les polítiques dels dos partits que l’han governat, una reproducció à escala local de la política del govern central. Amb l’únic valor afegit que animar (PP) o fugir (PSOE) del conflicte lingüístic i mirar de reüll a la Generalitat de Catalunya (PP i PSOE). L’acció política s’ha caracteritzat doncs per una desactivació del fet nacional diferencial del País. La qual cosa s’ha traduït, en una primera etapa, en l’exaltació de la frivolitat com mostra genuïna del valencianisme cultural, -millor arrelada en la coentor- i expandida gracies a canal nou. I, en l’economia, fiant la posta en la planificació urbanística i obra pública a llur servei. La qual cosa haurà vingut molt bé pel finançament secret dels partits, vist l’estela de càrrecs corruptes jutjats i els pendents de judici. De tots ells poden dir que han segut fidels als principis de l’Escola de Xicago al desplaçar la política per l’economia. En molts casos per la pròpia.

Crec que el millor fruït d’aquestos darrers anys ha sigut collit al marge de la política de la Generalitat. Per què la societat civil valenciana ha fet un pas endavant molt positiu, enfortint uns lligams culturals i fins i tot compartint uns brots de projectes econòmics i polítics com mai no havien pas conegut.

Es el cas de la recuperació de la música que malgrat l’absoluta indiferència institucional i el silenci de RTVV ha generat una nodrida representació de cantants i grups molts diversificats, des del rock metàl.lic a la música clàssica, passant pel folklore comarcal i la “música-fusió” ara tan de moda. El mateix passa en el camp de la literatura i la investigació històrica. La nostra cultura escrita se expandeix sense ajuda institucional.I pel que fa l’ensenyament em quede bocabadat en veure els resultats del treball de professionals anònims. Sense l’ajuda i molt sovint amb l’enfrontament de la Generalitat i llurs intents secessionistes, des de l’època del President Monsonis i la Consellera Cabanes de tràgics records.

Però allò que em sorprèn gratament és que el “corredor del mediterrani” hagi segut una reclamació que ha posat dempeus als empresaris. Fins al punt d’haver-hi posat contra les cordes als polítics dels dos grans partits estatals, que tenen a partir d’ara, al igual que Machin, su “corazón repartido” quan deuen respondre ací sobre aquesta reclamació i quan tenen que signar en Madrid o en Bruseles.

Josep Lluís Albinyana i Olmos