EL PUIG, OCTUBRE 2014

Bon dia a tots. He vingut per dues raons. La primera, per què no sóc capaç de dir-li que no al meu amic Josep Guía. Un home amb el que coincideix des de la divergència i al que estime i respecte profundament, atès que la seva integritat intel.lectual va unida amb una solidaritat personal infrangible, de les que mai deixen abandonat à l’amic o al correligionari. Una solidaritat d’aquelles que demostren l’existència d’un projecte nacional, sempre que siga sustentat per homes i dones d’aquest calibre.

La segona raó heu segut vosaltres. Per què aquest darrer diumenge d’octubre à la muntanyeta del Puig representa i ha segut des de sempre la visibilitat del País Valencià. Una visibilitat negada per l’odiosa censura i pel mateix Estatut d’Autonomia. Jo també conec aquesta perversa acció d’invisibilitat. Vosaltres heu demostrat any rere any que el País Valencià és visible. Que existeix, malgrat tot intent d’amagar-hi. Bones probes són la desvergonyiment que ara diu que “no pot esser valencià qui diu parlar en català”, o que volem blindar les que diuen “senyals d’identitat”. L’autonomia valenciana es caracteritza per la censura com llei fonamental de llur existència. I front aquesta negror vosaltres representeu la claredat de l’existència viva del País Valencià, formant una part important de la gran nació de parla catalana.

Es clar que el nostre ADN nacional és la llengua. Però també són mes coses, per què la consciència de pertànyer a una comú nació, ens fa reclamar una societat que lluny de la mentida, la censura, la corrupció i el famós “pensat i fet”, reclama pel contrari :

1. El treball ben fet. Som un poble treballador i de feina acurada. Per això mai hem segut un poble subsidiat, ni subvencionat per l’Estat. À l’inrevés, em donen dotze i rebem, a canvi, només que nou.
2. Tenim un sentiment racional i emocional de la llibertat. Ens ofega la submissió à creences fanàtiques o religioses que prediquen maximalistes apologies o possibles pecats. Nosaltres diem que “d’aquelles coses del ....el Nostre Senyor es riu”, com una banalització de la fe com l’indicatiu de conductes.
3. La modernització general : per què volem guanyar la contemporaneïtat i esser identificats entre els pobles capdavanters en la defensa de la pau, de la ciència, de la igualtat dones i homes, de la conservació de la natura, etc. etc.

I quina és l’oferta que ens fa l’Espanya..? : Financiar-hi les targetes black, el rescat de missioners moribunds important darrere el ébola, la fortuna incalculable del rei, l’amenaça de la por com resposta l’exercici de les nostres llibertats, retallades, desmantellaments, destrucció dels paisatges, bé en terra ó en la mar –urbanisme salvatge i prospeccions del Castor- etc. etc.

Però no vos preocupeu, per què aquesta resposta ve de lluny. Res original. Mireu :

1. En la guerra de Cuba, es mobilitzaren al llarg dels deu anys que va durar, la quantitat de 181.040 homes. Tots fills del poble, per què els rics es lliuraven pagant una quota. I d’aquesta xifra, moriren 96.025. Però el 91 % moriren per malalties i no pas per accions militars, atesa la pèssima atenció que rebien des de l’Espanya. La qual cosa es tornarà a repetir en la guerra del Marroc, quan el desastre de Annual.
2. Parlen de la “pèrdua” de l’Imperi colonial, com el fet que va colpir la generació intel.lectual del 98. Però amaguen que, desprès de perdre les guerres independentistes de Cuba i de Filipinas, varen vendre per 25.000 dòlars à Alemania, les últimes despulles (illes Carolines, Marianes i Palaos) en el 1899.
3. Les mines situades en el territori de la península, les varen vendre al llarg del segle XIX al capital estranger fins llur l’esgotament del mineral. Així es vendria el mercuri als Rothschild, el coure i el ferro als britànics, el plom als francesos i anglesos, el zinc als belgues...Tota l’Espanya era en venda. Tal com ara ocorre amb els apartaments que nidifiquen les nostres costes per conseqüència de l’urbanització salvatge que hem patit.
4. El desficaci, la venda al capital estranger quan no la corrupció entre aquest i els militars colpistes i els polítics va esser present en el procés d’industrialització espanyol. L’eina més important, com era el ferrocarril, per reial ordre de 1844, es va decidir que l’amplària de la via fos 15 centímetres més que l’europea. Per la qual cosa, restaven incomunicats amb els mercats exteriors. Però, fins al 1850 no s’inicia la construcció de la xarxa amb un tram horitzontal al nord i un vertical cap al sud, sense connexió entre ells. L’un construït pel Rothschild i l’altre pels francesos, amb la participació en els dos de militars i polítics situats en Madrid.
5. L’equilibri pressupostari els preocupa ara molt. De presa i corrent varen reformar la constitució. Però s’obliden –o volen amagar- que durant tot el segle XIX,al llarg de cent anys, solament en tres anys -1876, 1893 i 1899- el pressupost tingué superavit i no va esser deficitari com la resta del segle. I sempre tenia una tercera part captiu pel deute i classes passives, una altra tercera part per despeses militars, de la policia i del clero, amb un 1,5 % fix per la Casa Reial. Qué li restava per despeses corrents i inversions en obres públiques, educació o despeses socials..?. I pel que fa referència al deute públic, s’arribaria a mantenir fins sis emissions a la vegada cotitzant en borsa, atès que la maniobra eterna era pagar el venciment d’una amb l’emissió de l’altra. Tant la Borsa de Londres (en 1848) com la de Paris (en 1861) varen suspendre la cotització del deute espanyol en varies vegades, per què no tenia cap valor. Sols la compraven els tontos ó els fons voltors representats pels grans bancs, que es feien així creditors del patrimoni de l’Espanya, per obtindre beneficis i favors per qualsevol negoci que es podia produir.
6. I tot açò sense parlar de l’Església, ni de l’exèrcit, ni del bipartidisme, que mereixen cadascú un tractament singularitzat per la seva història particular de responsabilitats històriques en tota la era moderna fins avui.

Per abordar l’actual sistema caracteritzat per l’obra de la Constitució espanyola construïda per la transició, cal dir que rebenta per totes les seves costures, i què respon à un xoc brut i indigne que s’ha evidenciat cada vegada més al pas del temps.

De entrada, cal adonar-se compte que la Constitució consagra (articles 68 i 69) la mateixa distorsió de representativitat electoral que s’amagava en la Llei per la Reforma Política, que permeté les primeres eleccions. Es sabut que Fraga Iribarne li va demanar a Suarez per recolzar-hi aquesta Llei, que el districte fos la província, un mínim de Diputats per districte, un mínim de vots per accedir als resultats i un màxim de 350 à 400 Diputats i dues cambres legislatives. Amb aquest esquema la UCD en aquelles primeres eleccions, va traure el 33’9 % dels vots i va gaudir del 47’7 % dels Diputats del Congrés, el PSOE, amb el 28’8 % dels vots, tindria el 37’7 % dels Diputats, però el PC, amb quasi el deu (9,2) per cent dels sufragis, tant sols obtindria el 5’7 % dels Diputats, sent castigat el mateix autor de la perversió electoral (Fraga) que amb el 8,2 % dels sufragis, va traure un 4’6 % dels Diputats.

El significat que te aquesta distorsió és que alguns districtes electorals seran premiats amb una representació per damunt del seus electors, i altres tindran menys representants al Congrés que els que li pertoquen per la seva població.

Parlem de números : Al País Valencià, à les primeres eleccions de 1977, convocades per la Llei per la Reforma Política, sent el cos general electoral de 23.583.762, la quota per Diputat era de 67.382 votants. Doncs bé, el cens al País Valencià era de 2.215.623 electors, per la qual cosa es corresponien 32,8 Diputats, però ens assignaren sols 29. Ens varen quitar 3,8. En les eleccions següents, aprovada la Constitució, el cens general era 26.786.042, per la qual cosa la quota per traure un Diputat era de 76.531. I al País Valencià el cos electoral era de 2.531.247, que, dividit per la dita quota, ens pertocaven 33 Diputats, però tornarem à tindre 29. Varem perdre quatre. Però es que en les darreres eleccions, les de 2011, amb un cens total per l’Estat de 34.301.332, i amb una Cambra de 343 Diputats, la quota que resulta és de 98.003 per Diputat. Doncs bé, al País Valencià amb un cens de 3.491.088 li correspondrien 35,62, però en té sols 33. I fent les mateixes operacions per la resta de districtes electorals, podem comprovar com des del primer moment, Catalunya, per exemple pateix el mateix mal i li’n falten 6,5 Diputats. La pregunta pot ser, on van a parar aquestos Diputats?...La resposta la tenim repassant província per província. Així tenint el cens respectiu present, a Cáceres li corresponen 4,1 i té 5, Badajoz, li corresponen 6 i en té 7, a Albacete, li corresponen 3,1 i en té 4, a Guadalajara 1,4 i en té 3, a Avila, li corresponen 1,3 i en té 3, a Burgos, 2,9 i en té 4, a Ciudad Real, 4 i en té 5, a Cuenca, 1,6 i en té 3, a Huesca 1,7 i en té 3, a La Rioja 2,3 i en té 4, a Palencia 1,4 i en té 3, a Salamanca 2,9 i en té 4, a Segovia 1,2 i en té 3, a Zamora 1,6 i en té 3, Teruel1,1 i en té 3 ...D’aquesta manera es produeix la “prima” de representativitat electoral en benefici d’uns i en perjudici nostre.

Una altra trampa constitucional és la seva impossibilitat de reforma. El blindatge que es fa del títol preliminar, relatiu a la famosa unitat d’Espanya i l’encàrrec à l’exèrcit de llur tutela, així com del títol segon relatiu à la Monarquia. Resulta impossible modificar la constitució en aquestos extrems, atès que deuen aprovar la reforma dos tercis de les dues cambres, esser dissoltes per convocar noves, que també aproven per eixes majories la reforma i desprès un referèndum. Cap constitució europea té un blindatge semblant. La Llei de Bonn, en la que diu s’inspira la espanyola, no té cap exigència per la seva reforma. Diu que tota llei posterior modifica una anterior, incloent-hi la mateixa constitució. No és el cas espanyol, on tenim hipotecada la reforma per generacions.

I per nosaltres, el cas sagnant ha segut el títol huitè, relatiu als processos autonòmics. No cal que vos recorde com més del noranta cinc per cent dels ajuntaments que representaven més del noranta per cent de la població de les tres províncies va pronunciar-se per l’autonomia dins del temps de sis mesos a partir dels primers acords de Bellrreguard i Pincanya. Com varen esser presentats mitjançant una acta notarial al Ministre corresponent al mateix temps que se suposa que també Andalusia complia el mateix tràmit. Sense èxit, per cert, en relació a la província de Almeria que no superà el cinquanta per cent de pronunciaments favorables. Per la qual cosa tingué Suarez que incorporar-la per llei al procés autonòmic d’Andalusia. Però els acords dels nostres Ajuntaments no hi valgueren pas. Sense tenir-los en compte, es posaren d’acord els partits parlamentaris, PSOE, UCD i el mateix PC per votar el 29 de desembre de 1979, una nova Llei, la de referèndum per justificar la seva aplicació amb efectes retroactius i obligar que els nostres Ajuntaments votaren de nou, per indicar quin model autonòmic desitjaven si la via del article 143 o la del 151. La qual cosa no li demanaren à Andalussia, ni era obligada segons el títol huitè de la mateixa Constitució, ni la Llei de referèndum podia tindre efectes retroactius sense justificació. Aleshores vingué la farsa d’aquest Estatut, amb uns Ajuntaments dividits per mandat dels respectius partits i amb la confusió generalitzada i per les postres amb el “regal” de prometre’ns moltes, moltes competències. Però sense admetre que per eixa via, ni el nostre Estatut era plebiscitat pel poble valencià –la qual cosa feia impossible la seva modificació per les Corts de l’Estat en el futur- ni seria possible mai la dissolució de les Corts Valencianes pel Govern de cada legislatura, conservant la facultat clàssica de tot autogovern. Tampoc es possible modificar l’Estatut actual, per obtenir un auto-govern, que tinga la facultat de convocar eleccions pròpies i de dissoldre les Corts, així com un Estatut que hagi segut aprovat per referèndum pel poble valencià, fent irreversible la seua derogació per altre mecanisme.

Tenim que sortir d’aquesta cruïlla infernal i funesta malaurada obra dels partits estatals. Tots justificant-se en la por de un militar colpista mirant per un cantó allò que feien. Avui ens podem preguntar, on anava un militar colpista dins de l’escenari de l’Europa sortint de la guerra freda?...Ni els ianquis l’hagueren emparat. I l’Espanya mai haguera accedit als mercats europeus, en la qual cosa ningú dels poderosos haguera prosperat. Jo crec, à l’inrevés, que la anomenada “transición” tenia una fulla de ruta redactada des de les altes instancies de l’interior de l’Espanya i des del exterior.

Ara, ens preguntem, quant eixirem?....No ho sé. No sóc profeta. Però, mireu, fa un temps vaig llegir que un matemàtic i científic, crec que polonès, de nom difícil, estudiant dos esdeveniments molt diferents com les inundacions periòdiques del riu Nil, acuradament estudiades pels egipcis durant centenars d’anys, i d’altra banda, les fluctuacions de la borsa del cotó en el món, a principis del segle XX, va establir l’existència de dos lleis que podien esser aplicades tant a la natura com als moviments socials. Batejà l’un com l’efecte Noé, per descriure l’alteració brusca de la continuïtat, el que caracteritza l’imprevist. L’altre, batejat com l’efecte Josué, és el que caracteritza l’estabilitat en la permanència, el de la continuïtat. Aplicats à qualsevol realitat quotidiana la qual cosa significa que tota situació de canvi que vagi del cero al cent no passa forçosament pel cinquanta, sinó que, de repent votarà del trenta al seixanta o setanta, i à l’inrevés baixant del cent, el descens tampoc passarà pel cinquanta. El que vull dir és que el nostre creixement no és de progressió matemàtica, ni geomètrica. Es imprevisible. Avui ens poder comptar i creure que demà serem una dotzena més, que à l’endemà serem cinquanta més i així, poc à poc anirem creixent. Doncs, no!...En qualsevol moment del futur, de cop i repent, segons l’efecte Noé em serem prou per sortir i demanar un procés constituent dins del qual serà el nostre autogovern.

I com eixirem..?, crec que enfortint i utilitzant les nostres energies més autèntiques :

1. Som un poble treballador i de treballadors. El treball forma part de la nostra cultura. La qual cosa ens permet esser sempre autònoms. Mai subsidiats, ni subvencionats per l’Estat. Allò tan odiós del “levante feliz” no ha segut el paisatge idíl.lic, sinó la terra acuradament treballada pels nostres avantpassats i les industries muntades amb l’enginy i sacrifici de molts compatriotes. Des de sempre estem donant dotze o tretze a l’Espanya i ens retornen com màxim nou. Per això no ens desanima una política captiva de les tesis de l’Escola de Xicago i subordinada à les xifres de la macro-economía. Avui en dia l’economia productiva depèn del teixit social i cultural. Per la qual cosa des de la direcció política és pot i es deu influir sobre aquesta economia. És el temps de retornar la política.
2. Som un poble pacífic i la pau forma part de la nostra cultura. Mai caurem en respondre les provocacions xulesques del patrioterisme espanyol. Un invent del romanticisme del segle XIX i del centralisme borbònic. Però caracteritzat sempre pel “pensament únic” i el no reconeixement l’existència dels “altres”. A més à més,a vull en dia el militarisme no té cap sentit. Qui és el nostre enemic extern..?, França, Portugal, el Marroc..?. I en el cas d’una hipotètica tercera guerra en el món, mai haurien dos bàndols, sinó sis o set. Per la qual cosa l’exèrcit avui no té cap sentit i les despeses militars tampoc.
3. La nostra convicció en la força de la raó i no en la fe, ens situa en un lloc d’entrada i privilegiat al nou món que s’obri amb l’aplicació de les noves troballes científiques com l’ADN, les cel.lules mare, els descobriments de la física quàntica, de l’espai de l’univers, etc, etc, que faran companyia per sempre à les generacions futures. No podem restar paralitzats en la discussió sobre la despenalització o no del avortament ó la il.legalització de les drogues. Són qüestions pròpies ja del pleistocè.
4. La defensa de la terra, de la natura, ens mobilitza constantment, per què aquest és el futur que deixem als nostres fills. I tenim l’obligació de conservar-hi en les mateixes o millors condicions que els hem rebut. A més à més, l’agressió sempre ve des de fora. Patim la fortuna d’uns paisatges esplèndids del nostre País. Formen part del paradís desitjat per tothom. Però l’invasió del taulell ha produït una alteració lamentable i una ferida oberta d’aquestos paisatges que no pot fer-se més gran. Es deu recuperar el respecte pel nostre país.
5. Representem, en definitiva, la diversitat, front l’uniformitat artificial de la cultura espanyola. No tenim res à veure amb la duquessa d’Alba, ni amb el Tomatito. I crec que aquesta diversitat ens permet recórrer amb identitat el “sisè continent” que avui representa la xarxa d’internet, obrint una comunicació d’àmbit planetari i que ens permet defensar un projecte nacional transversal, per afectar a sectors de població molt diversos, sustentat per moltes complicitats que amplien llur grau d’influència –no cal demanar el mateix nivell de comprensió per tothom- i enfortit en la convicció de les seves senyals d’identitat com sentiment irrenunciable de construir un futur adient.

Gràcies a tots per la vostra atenció.

Josep Lluís Albinyana i Olmos

El Puig, abril 2014