Carrer quaranta dos

        Admet la meva simpatia per la denominació dels carrers pels números del seu ordre dins del plànol urbanístic. Em fan molta gràcia. Es una solució senzilla i fins i tot pràctica per als ciutadans. No hi ha rés més universal ni fàcil de recordar. I, à més à més, em sembla una resposta municipal acollidora per la seva neutralitat ideològica.  Així resulta una gran diferència la cita amb un amic per à demà à les sis al cantó del carrer quaranta dos amb la cent tres, i no el restar, per exemple, al carrer Héroes de la Cruzada, cantó amb el Generalísimo Franco. No sonen igual les dues cites.I tant!.

        Aquest exemple té una certa maldat –ho reconec- per fer referència à carrers que es mantenen al pas del temps, fent encara captius innocents de la “Cruzada” els veïns d’aquestos carrers. Però, més que maldat, és un recurs literari, per què en realitat trobe un arcaïsme injustificat dedicar els noms dels carrers à persones històricament reals. També podria ser el cas de no haver-hi encert, en el seu moment, en la decisió de triar el nom.

        Ara bé, la realitat es que tenim places i carrers dedicades à personatges com Cánovas del Castillo,  General Serrano,  Sagasta i tants i tants pròcers que ha produït la cronologia política espanyola fins ara, especialment al segle XIX, que té una història tan fosca com poc coneguda.

        Per eixa foscor hem oblidat que el Cánovas del Castillo era un acèrrim defensor de la esclavitud à Cuba, per què deia que els negres eren uns salvatges “que no tienen otros dueños que sus instintos y sus apetitos primitivos, son perezosos, inclinados a obrar el mal, que hay que manejarlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos”. Ó que la brillant carrera política-militar i colpista del General Serrano tingué el tret de sortida en el llit de Isabel II, fins à esser despatxat per altre dels seus nombrosos amants, atès que fent-li honor al llinatge borbó era un llit tan renovat com visitat. Al Sagasta, entre altres fets, li cap l’honor d’haver liquidat à preu de saldo als USA per vint milions de dòlars, les últimes despulles de l’imperi colonial : Puerto Rico, Cuba i Filipinas, en el Tractat de Paris. Desprès d’haver-hi ordenat a la flota enviada à Cuba un inútil enfrontament amb la dels ianquis. Decisió  que provoca llur desfeta total i pressa en contra del consell del seu Comandant, el qui, in extremis va decidir afonar els vaixells en l’escull abans que els rebentaren els potens canons enemics, salvant més vides.

        No crec pas que els nostres carrers resten à la glòria de personatges tan impresentables per al món actual. Ara bé, en el cas de no canviar-hi pels ordinals corresponents del pla urbanístic, és mes que probable que, rivalitzant amb els dedicats als pròcers del segle XIX, ben prompte ens trobarem  en Carrer de  Rita Barberá, ó, Carrer de Alfredo Perez-Rubalcaba, ó, Pasatge de Esteban Gonzalez Pons. No hi hauran carrers per à tots. 

Sant Joan de Moró, desembre 2013

Gibraltar is not Guántamo

               Els esdeveniments d’aquest estiu amb el conflicte amb Gibraltar em recorda una pel.lícula interpretada pel Jack Nickolson i el Tom Cruise, on aquell fa un magistral paper d’un Coronel amb el comandament de les tropes ianquis defensores del fortí de Guantànamo à la illa de Cuba. I crec que en venen à la memòria aquestes imatges, pels arguments d’aquell anacrònic fatxa defensant l’importància del seu destí per à la defensa de la seguretat de la pàtria.

               Sembla que el Govern espanyol en aquest estiu trau el pit i ha posat setge –fiscal- à Gibraltar. Per allò del “no pasarán” referit als perillosos delinqüents del contraban dels cigarrets, s’han mobilitzat à les forces de seguretat de l’Estat per à realitzar un “acurat, selectiu i proporcional” escorcoll de persones i vehicles à la frontera, que provoca cada dia retencions d’hores. Conec la comoditat d’aquest control, en la que els cotxes no poden esperar en línea recta pel trajecte tan curt, i deuen restar cargolats en circuit, sota el sòl de l’Andalusía. Hi ha vehicle que es queda sense benzina per culpa de necessitar  l’aire refredant l’interior, i, en aquella època -ara fa més de vint anys- en que es va produir la mateixa reacció patriòtica espanyola, hi havia gent que feia negoci en l’espera, servint benzina, refrescs i entrepans, des de “xiringuitos” muntats al voltat d’aquell immens cargol de cotxes à la guarda del seu escorcoll. Negocis explotats naturalment pels espanyols de l’altra part de la reixa.

               No puc pas entendre que en uns temps en que afortunadament es pot anar des de Portugal a Polònia sense traure el carnet d’identitat, es puga creure patriòtic provocar una espera de tres hores i un escorcoll de la roda de recanvi per entrar en un país. No sé quin trellat trau. Tampoc sé si els perjudicis fiscals del contraban dels cigarrets i els beneficis de l’actual persecució superen les despeses de la mobilització de les forces de seguretat, per què a vint euros per cartó de tabac que sembla ser el guany no em quadren els números amb tanta policia i Guàrdia Civil.

               Ara, si aquest patriotisme guantanamero es justifica per les dificultats à la peixca d’arrastre pels totxos de formigó, més valdria subvencionar la transformació de les barques per poder practicar un altre tipus de peixca, atès que aquest sistema és contrari à la protecció mig ambiental i Espanya té à aquest indret declarat parc natural.

               ¿I el contraban, no és pas important, direu?. Per favor...Amb un atur de quasi la meitat de la població, no crec que la defensa de la fiscalitat estatal justifique aquesta intervenció, quan la majoria de la  poca gent empleada travessa tots els dies la reixa. I la filosofia dels lliberals és que els rics són un repartiment del benestar per à la resta. Així ho creu l’Alcalde que ha venut la sorra espanyola per à fer platges en Gibraltar.

               Pense que els penyals tenen  un atractiu irresistible per unes determinades polítiques. Es com guanyar una altura històrica que està negant la realitat quotidiana. Ahir va esser el penyal de “Peregil” rescatat unes hores pel Trillo als moros, avui li tocava al Rajoy traure pit en contra del Tractat d’Utrecht. L’història de Espanya es fa des de les cimeres de les muntanyes. Es clar.

Sant Joan de Moró, agost 2013

LES LLEIS QUE ENS GOVERNEN

 Un rebombori han produït à les xarxes socials els resultats de l’ última enquesta de prospectiva electoral. Atès que la majoria dels consultats (el 58,5 %) encara votarà ó al PP (el 30,7 %) ó al PSOE (el 27,8 %). El comentari generalitzat és de desencís amb una gent capaç d’acomodar-se dins de qualsevol de les set plagues de l’Egipte faraònic i continuar votant als mateixos.

No tinc pas cap respecte per les enquestes. I les anomenades d’intenció de vot en resulten tan fiables com les maniobres de les mans d’uns “trileros” sobre la taula amagant la boleta. Però no m’han sorprès aquestes notícies. Ni per la qual cosa interpreto l’existència d’una satisfacció majoritària del cos electoral amb l’actuació dels dos partits fidelitzats. No. Crec en l’existència d’una altra explicació. La de les lleis que governen la realitat de les coses.

Fa ja uns anys, a meitat del segle passat, un investigador que treballava per la IBM à New York, un jueu de nom Mandelbrot, analitzant fenòmens tan diferents com el moviment dels preus à la borsa del cotó à principis de segle i les riuades periòdiques del riu Nil, documentades molt acuradament pels antics egipcis, va descobrir que hi han dos regles o efectes que se’n adonen per tot arreu, en tot tipus de fenòmens cíclics, bé si es tracta de les variacions dels preus del cotó durant cinquanta anys i passant per sobre dos guerres mundials, bé si es tracta de les pujades i baixades de l’aigua del Nil durant segles.

L’un dels efectes el bateja com el “fenomen Josué” ó de “la persistència”, i que explica que, on hagi un desastre, durant molt de temps hi ha moltes possibilitats de continuar patint més desastres. Al Nil, quan un any havia una riuada, al any següent tornava à repetir-se. El mateix passava l’any de sequera. Era l’anunci per à la sequera de l’any vinent.

L’altre efecte, batejat com “fenomen Noé”, es à l’inrevés ó de “la discontinuïtat”, que trenca el cicle sense previ avís. La qual cosa significa que en una escala de variació del ú al cent, mai es passarà pel cinquanta, per què el cicle botarà del trenta o quaranta al setanta o huitanta. Es canvia sense passar per cap punt intermedi, per què mai existeix una evolució gradual i previsible. D’això ne saben molt els observadors dels mercats, malgrat la tossuda insistència dels economistes en creure’s el contrari.

Doncs bé, des d’aquesta troballa científica, ens trobem –enfrontats à la enquesta- en la continuïtat d’una política que fa nosa, però que la majoria percep com la persistència en el mateix cicle, mane Rajoy o mane Rubalcaba. Existeix hui per hui una força estabilitat en la continuïtat del sistema.

I es de preveure que aquesta persistència es pot interrompre de sobte, per l’efecte Noé, o el de la discontinuïtat. Aquesta és la llei de Mandelbrot. La pregunta que em faig es si Rajoy, Rubalcaba, Maria Dolores de Cospedal, Elena Valenciano, Barcenas, etc.. seran també hi presents?

Sant Joan de Moró, juliol 2013

La “Roja” fora de joc

          L’actualitat ha produït dos acords ben diferents. El ú à casa, entre Rubalcaba i Rajoy per aferrissar la posició espanyola dins la UE. I l’altre entre la Presidenta de Brasil i els manifestants fora dels estadis. En cap dels dos ha jugat la selecció de futbol espanyola. Però cadascú d’aquestos acords em produeixen reaccions contradictòries. El primer em provoca l’efecte de l’aigua destil.lada : incolor, insipid... Però el segon ha provocat una corrent d’esperança dins dels temps actuals.

          La veritat es que l’Amèrica llatina desborda qualsevol intent de simplificació. Com aquella ximpleria de la “madre patria” ó la de “l’herència cultural comuna”. Afortunadament del legat d’aquells criollos que decidiren autoproclamarse alliberadors de llurs pobles deslligant-se de la potència colonialista no resta més que la foto penjada als palaus majestuóssos i l’estàtua que normalment presideix la plaça major ó l’avinguda principal.

          Des de finals dels setanta l’objectiu comú als diversos països de l’Amèrica Llatina és gestionar la seva transició cap à una societat oberta ón la clau siga conciliar els valors de la llibertat amb el desenvolupament econòmic. Un objectiu, per cert, ja fa temps abandonat pel que fa als gestors –que no pas polítics- de la UE (demano perdó pel recordatori).

          Fins als anys setanta i en alguns cassos els vuitanta, els rebesnéts d’aquells “alliberadors” nacionals venien defensant la mateixa política autàrquica de patriòtic proteccionisme, dissenyada pels seus revesavis, en benefici propi i en el una reduïda élite poderosa amb tots els recursos econòmics. La qual cosa produïa una doble efecte molt estès per tot arreu : uns exèrcits d’opereta i parada militar mirant en recel als veïns i à l’enèmic intern, i una desigualtat social abismal dins de cada país, per què la redistribució de la riquesa nacional no hi era pas à les fulles de ruta dels alliberadors. Malgrat tot és precís recordar que el PIB continental per l’Amèrica Llatina no ha deixat mai de créixer anualment, tot i les crisis monetàries succesives que li han colpejat (Mèxic, Brasil, Argentina..).

          És innegable que els mentors de la “Escola de Chicago” han tractat de conduir la transició dels pobles de l’Amèrica Llatina, a la fi del cicle proteccionista-patriòtic. I amb aquest objectiu va néixer als principis del noranta l’ anomenat “Consens de Whasington” , atès que en aquesta capital hi es troben les seus de les Institucions signatàries  (Banc Mondial, FMI, BID). La recepta d’aquesta gent és la ja coneguda de disciplina presupuestària, privatitzacions, desregularització dels mercats (financers), obertura à l’exterior, protecció als drets de propietat, etc, etc. I totes aquestes polítiques fetes possibles mitjançant uns préstecs fabulosos que incrementant el deute extern a mig termini feien el miracle a curt termini de finançar el cost irrecuperable de les polítiques socials i de nodrir la corrupció dels qui no s’enduien els beneficis de la privatització o part recuperable de les polítiques socials. Res de nou. La sintonia de les Institucions europees en aquestos excessos i amb la finalitat d’extendre mercat li ha fet també competir en la pluja de les ajudes financeres, però amb més generositat, donant els diners dels europeus amb un mínim cost per al beneficiari o inclús sense retornar el finançament. Tots el països de l’Amèrica Llatina han rebut una pluja de diners sota l’excusa de l’ajuda al desenvolupament i enfortir la cohesió social.

          Ara la reacció de milers de ciutadans brasilers i la resposta de la seva Cap de l’Estat és un punt d’inflexió molt important. Ens mostra quina és la clau del conflicte. Un poble que manté la consciència d’esser en transició per à construir una societat civil oberta on no siguen pas incompatibles la llibertat i el creixement econòmic. I per la qual cosa necessiten  i demanen unes Institucions de l’Estat fortes, poderoses, transparents i incorruptibles, per à administrar els recursos al servei de les politiques socials. Milers de brasilers han fet esquena à l’espectacle nacional –fins i tot ara dins d’un escenari mondial- per à reclamar politiques socials de mínima qualitat, transparència en la gestió i persecució penal dels corruptes. Reclamen, en definitiva, el concepte d’Estat legat per la Revolució Francessa que és al bressol del dret públic continental europeu. Unes Institucions sòlides amb una gran responsabilitat social. Una lleialtat entre els Poders de l’Estat. Per què les funcions de l’Estat són a) la prestació de serveis, donant resposta à les demandes socials, i, b) l’organització de solucionar els conflictes, com capacitat de resposta pacificadora.

          I sobre aquestes idees bàsiques de l’Estat deu existir la qualitat que fa distingir à la Política. La qual cosa és la gobernabilitat que es tradueix en una interacció entre governants i governats per à restar d’acord en el camí a recórrer per à trobar les solucions. La reacció de la Cap de l’Estat brasiler anunciant fins i tot una reforma constitucional per à rectificar una política del faraonisme futbolístic en perjudici de les prestacions socials i de mantenir la resposta penal front als corruptes, em produeix una grata satisfacció. Res de incolor, insípid...i restant fora de joc.

Sant Joan de Moró, juliol 2013

El ball dels innocents

  

          Una llei és identificada per la data de llur publicació al Diari Oficial amb eixa missió. A partir d’aquesta data, ja té una filiació amb nom i cognoms. Però hi ha llei que per la seva notòria importància pren com malnom el del Sant del dia de la seva publicació, a mena de mostra de familiaritat intimista. El exemple més famós és la Constitució espanyola de 1812, coneguda com “la Pepa”, per publicar se el dia de Sant Josep.

          La actual Constitució aparegué al Butlletí Oficial de l’Estat el dia 29 de desembre de 1978. Però no era eixe el dia que li pertocava, sinó al Butlletí del  dia anterior. Les correccions de les galerades ja s’havien fet i l’edició era presta per à l’impressió. Però en l’últim minut es dona l’ordre d’esperar à la següent edició.

          La decisió la prengué el President Suarez, però sembla que per la iniciativa del que aleshores era el seu Cap de Gabinet, el nostre estimat amic i paisà Serafin Rios Mingarro. Un funcionari de carrera de prestigi, amb anhels democràtiques i catòlic de confessió, que donà el seu suport personal en moltes ocasions à l’oposició clandestina. Aquell home gran, gros, de rialla fàcil em contaria com el vespre del dia 28 se’n adona de la coincidència i va corrent à Suarez i li diu : “Presidente, el día 28 es el dia de los Santos Inocentes, no podemos publicar la Constitucion en el BOE, porque corremos el riesgo de pasar a la historia como la Constitución de la inocentada de la transición española”.

          El pas del temps, tanmateix,  ha descobert l’imatge que estava amagada sota la sorra i surt reclamant la legitimat del llinatge que li pertocava quan devia  nàixer  à la legalitat. La Constitució de 1978 no pertany al llinatge del qui fou arquebisbe de Canterbury, Sant Thomas Becket, assassinat per la defensa del poder Papal front al reial i venerat el dia 29 de desembre. La Constitució té al seu ADN la sang injustament sacrificada dels Sants Innocents.    

          Però com l’història no la escriuen pas les víctimes sinó llurs executors, la versió casolana d’una “inocentada” és sinònim d’una broma grossa, gairebé amb notes de crueltat per una major credibilitat i que serveix per à unes rialles provocades per la reacció que té la víctima.

          Aquest és l’ADN que justifica, per exemple, les votacions que al Congrés han enfrontat als Diputats (no tots, una arribà en retràs, malauradament) del PSC-PSOE amb els del PSOE. La explicació és per què aquells “volen que es vote el dret à decidir, per à no decidir”, mentre que aquestos “no volen que es vote el dret à decidir, per què ja han decidit”, ¿Esta clar, no?. Es com la mètrica de la lletra d’un ball. El punt final el posa aquell que diu “la patria es anterior a la democracia”. Tot resta dins de la Constitució.      

Benicassim, mars 2013