Pròleg al llibre «El anticatalanisme al País
Valencià en la transició»
Qualsevol
crònica històrica no és pas una narració fidel als esdeveniments, objectiva i
neutral. Això no més passa amb la llesta dels reis gots. El normal és que la historia
s’escriu segons l’interès de la part en allò que relata. La qual cosa no
justifica pas la falsedat, sinó la importància que té l’enfocament de
l’autor.
Es
més, la perspectiva o teoria del «perspectivisme», d’origen en Nietsche, va
esser defensada pel Ortega i Gasset. Considerava que tota veritat és una
veritat trobada des de la perspectiva utilitzada en llur esbrinament i sent
complementària de tota la resta de perspectives. No és gens estrany que
apliqués aquesta teoria per reclamar una representació de “l’espanyol” més
polièdrica d’acord tota la diversitat de l’Estat.
I
per rematar, en el camp de la ciència, Erwin Schrödinger -un dels pares de la
física quàntica- haurà fet palès la importància que existeix en triar la vissió
adient segons l’objectiu d’investigació, atès que, per exemple, per un estudi
microscòpic de la matèria no s’acompleixen pas les mateixes regles de la física
que se’n adonen d’acord la visió macroscòpica de les coses.
Totes
aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que abordés la
transició des de l’angle que Juan Luis
Sancho Luna ha fet sobre el
anticatalanisme dins de la transició, tenia que despertar el meu interès. Com
supose també li haurà provocat la
mateixa curiositat al futur lector. Però, reste tranquil, per què no vaig
estripar-hi la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina
que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació
que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra
les Institucions democràtiques i el anticatalanisme. Una explosió de violència
que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de
comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra
els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat
era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països
catalans i sobretot immobilitzat front el Poder Central. Una tesi força
regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes à
l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunidad Valenciana per la via
de l’article 143 de la CE. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella
violència va esser justament la renuncia dels dits partits a l’accés a un marc
d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article
151.
Ara
bé, cal aclarir, de entrada, que la violència no va esser una novetat durant
aquell temps. A l’inrevés fou un component present durant tota la transició
espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts
violentes, segrestats, els atemptats,
les bombes i els intents de cop d’Estat que al llarg d’una generació va
patir tota la societat en l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi
huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per
feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes,
funcionaris públics i civils, no podem restar amagats darrere d’una llegenda,
per que és un doble crim el que hagin
segut assassinats i esser oblidats. Són les vides que va costar la transició,
alguns dels quals no han optes el càstig de trobar-hi un responsable que fos
jutjat i hagués complit una condemna.
Estic
convençut que tanta violència es va produir per l’absència d’una governabilitat
o lideratge en l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants
i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir
definitivament de la Dictadura. Va esser per contra una sortida “a
l’espanyola”, en el que cadascú compta de la fira el que li convé i mai se sap
que és el que passa. Tothom -dels dirigents polítics- renuncia a dir la
veritat, donant per fet que tothom ho sap i, pel contrari, no es precís i no
convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per
una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió
tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, per que
existeix una transparència i comunicació en tot moment. El cinc criteris
recomanats per la pròpia Comissió Europea són: obertura, participació,
responsabilitat, eficàcia i coherència (Llibre blanc sobre la Gobernanza Europea. Any 2000).
L’Estat
espanyol durant la transició no arribà gaudir de cap d’eixos principis. Per què
la classe política, en general, no va esser à l’alçada dels moments. Els
dirigents polítics varen avant posar els interessos de llurs partits à
l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden
justificar. Entre altres, pot-esser el més greu, no haver-hi conformat un Govern o un gran
pacte de Govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits
principals (UCD i PSOE)per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança
del conjunt de la societat i posant els problemes sobre la taula dissenyar
públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur.
La qual cosa eixia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no
demostraren uns i altres.
Pel contrari els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gos i
el gat, fent creure que cadascú era la clau per la solució. Mentrestant
abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles
respectius, però no la solució definitiva. Exemples tenim per tot arreu. La
llei d’amnistia reclam de tota l’oposició democràtica serviria tant per lliurar
als presos polítics del franquisme, com als seus torturadors. La llei
per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per restringir les
llibertats públiques, en lloc d’acabar amb el terrorisme. I aixina podíem
continuar. Però tant la UCD com el PSOE si es preocuparen tots dos d’introduir
en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del
segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant
una distorsió dels valors dels vots individuals a nivell provincial. I,
el mes greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial
de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, hi es posaren d’acord en
aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les
autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantenir el
control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el
Tribunal Constitucional no va autoritzar.
En
definitiva durant tota la transició la societat espanyola, en general, no
tindria ni uns polítics estadistes ni una
política d’Estat. La qual cosa va provocar una ingovernabilitat crònica, en
benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de
l’esquerra. El pitjor es que els dirigents responsables justifiquen -encara en
l’actualitat- la seva actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren
vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen
tancar la Constitució front a tota reforma futura (articles 162i 163) que no
passés per la voluntat comú dels dos partits. Quin sentit podia tindre aquest
blindatge si es tractava de sortir d’aquella amenaça al pas del temps?.
Per
aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la “Batalla de
València”. Que no va esser de tot el
País València, sinó sols de la ciutat . Un moviment exclusiu, à l’inici, de la
valència urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País
Valencià com autogovern encarregat de guanyar l’Autonomia i què trenca
formalment el poder provincial de les Diputacions. L’anticatalanisme es
manifesta doncs en eixe moment clau, com reacció primària a la perduda d’un
poder històric, com és el del control de les Diputacions sobre els recursos
dels Ajuntaments.
I serà en la
ciutat de València com afectada més singularment pel fracàs crònic dels dirigents urbans franquistes. Sobre
aquesta qüestió l’autor Juan Luis Sancho
fa una exposició molt interesant dels que són, a partit sobre tot dels efectes
catastròfics de la riuada del 57. Així diu : La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente,
tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de “la coentor”), la
extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y
provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De
este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del
franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin
programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del
franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los
resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977
y en las municipales de 1979.
Es per tant el
nucli que acudeix a tancar-se en la Diputació de Valencia, al reclam del seu
President, en protesta per un programa de televisió, el qui dona data de
naixement al anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no
tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com precursor al Diego Sevilla
Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual d’aquest, un falangista fanàtic que fou Fiscal de gran
part dels Consells de Guerra celebrats després de guerra en València, demanant
moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual li feia
disparar trets en totes les direccions i si disparà contra Catalunya, també
afirmava des de la càtedra que la “Constitución
de Cadiz fue más violada que las pensionistes de la madre Celestina”(Sic).
L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques
d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un tant
confusa i grollera.
Eixe
inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament en la Diputació
utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del
secessionisme de la llengua. Per això la necessitat de mobilització à la seva
causa d’una entitat quasi fòssil com hi era “Lo Rat Penat” i la correlativa
persecució caïnita à l’obra d’un filòleg serio i de gran prestigi com era el
professor Sanchis Guarner. Va esser el dit moviment urbà qui arrastrà a la dita
entitat i no à l’inrevés.
I per donar una
idea dels criteris “científics” que hi eren defensats dins la “Batalla” recordem que en el Primer Pla
d’Ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del
Conseller Barceló (qed) es va acordar que l’assignatura fos impartida només
pels professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la
Universitat de Valencia. Però quan pren la Presidència Monsonís (un dels
objectius de la “Batalla”) serien professionals de l’ensenyament de la llengua
també els qui hagueren optés un títol lliurat per “qualsevol entitat il·lustre
en matèria lingüística”. Es clar que així es pretenia estendre la “Batalla” à
l’escoles. Destrossa de mínims efectes per què mai tingueren prou “professors”
intitulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.
Però
l’arma del anticatalanisme va esser fonamentalment la violència verbal i fins i
tot física. En este sentit l’autor Juan
Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de la tensió que hi hagué en
cert moment històric en la Italia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més
pròxim amb Catalunya. I en el cas de la
“Batalla de Valencia” es va produir
la mateixa estratègia. Eren els violents els qui se consideraven víctimes, per
justificar així la seva irada reacció, amb el suport dels mitjans de
comunicació afins. La tècnica habitual va esser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb
l’objectiu de fer palès llur protesta front la presència d’un polític o una
personalitat del mon de la cultura tritllats com catalanistes. Després els diaris -Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias, per exemple- feien deixa
protesta una causa del poble rebel front l’atac les seves senyals d’identitat.
Algú li sona aquesta música?
Aquell
tancament d’un grup en la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després
d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no
s’oblidaren del Consell i aprofitant la seva instal·lació provisional en el
Palau actual de Les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les
concentracions cridaneres que més avant, traslladats al Palau de la Generalitat
tindrien que suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió
es prengueren fotos de manifestants que feien, braç alçat, la salutació
feixista al temps que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En
els posteriors ja amagaren els braços.
Amb
les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades en les parets
del casc antic de València i llibreries. Algunes inofensives, signades per
grups desconeguts fins aleshores, tals com Regne
de Valencia, mai país català (GAV), Invasors catalans fora del Regne de
Valencia N.V.(C.Vinatea). Però altres eren portadores de amenaces : quatre barres per collons, sang a borbotons.
Una crispació que va anar-hi traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima
d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits.
Prompte s’identificaven les mateixes
cares, que a falta d’esser identificats foren batejats per les seves accions
violentes, com Paquita, la rebenta
plenaris. Eren un grup minoritari però força escandalós i cridaner. Els
mitjans de comunicació de la ciutat tindrien un paper clau, per què els donaren
el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com
“valencianistes ofendidos”,”pueblo
soliviantado”, “crispación legítima” i qualificatius semblants. Una
manipulació tan descarada que, de vegades quedà al descobert. Es el cas de
l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, en el Palau
de la Generalitat i amb la presència d’un Ministre representant el Govern
central, va tindre que desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el que
havia difós la noticia d’un grup de valencians que havien obligat al President
i alguns Consellers a besar la Senyera Reial pressionats per un aldarull de “valencianistes”. La qual cosa no es va produir mai.
Resulta
lamentable que aquells escraches , pintades
amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana tingueren una
continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al
domicili de Sanchis Guarner. Compte el meu cas: El 25 d’abril de 1979, s’havia
previst un sopar amb divers intel·lectuals valencians celebrant l’efemèrides de
la data. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al
portal del meu habitatge familiar, en un carrer cèntric de l’eixample de
Valencia. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que
anaven dins d’un seat sis-cents de color gris havien deixat de forma
precipitada al peu del dit portal una borsa de fem, de la qual sortien uns
cables. Alarmat cridà a la policia. L’artefacte que em mostrarem era idèntic al que fou destinat al professor
Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla,
connectat à un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia
havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va
esclafir, al igual que en el cas de Sanchis Guarner, però de haver-ho fet, es
clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge que estava al tercer
pis, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el
carrer de Joaquin Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte per la
nit. El mal haguera pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir mal per
haver-hi entrat en l’activitat política.
La
bomba que dissortadament si va esclafir à l’any següent és la que li col·loquen
a la finestra de la dreta de la façana
de la casa de Joan Fuster, al carrer
Sant Josep 10 de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a
llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió
vaig veure un llibre gran, d’un format especial, de poesia, sense que recorde
l’autor, al qui la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com
si foren causades per una urpa. El seu títol era “Devastació”. I les ferides
semblaven quatre barres.Coincidència.
Aquest
moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat.
Ara bé, mantingué la seva virulència més forta, per una banda, fins la
paralització de la autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de
Monsonís a la Presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament al
Ajuntament de València en la celebració dels actes del nou d’octubre, que Juan Luis Sancho Luna descriu molt bé. A
penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos
comarques de l’Horta de València i això per la facilitat de desplaçament des de
la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en
actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I
llevat el cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi
hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i
municipals de l’any 1979 i de cara sobre tot à les expectatives de les següents
és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes
tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.
Entenc
que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com
el que travessà la “transición” aquesta violència anticatalanista pot
qualificar-se como pecatta minuta. Tot
depèn -com sempre- de la perspectiva que
s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi
una nota comú a una i altra i es la falta o carència de voluntat pels poders
públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir als culpables. Per
què mai, ni la policia ni els Jutjats donaren mostres d’interes per aquest
tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, mai vaig declarar en seu policial ni
judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, per què ningú em va citar. Res.
Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la
denuncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al Palau de la Generalitat
que hi hagué amb la cremà d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per
identificar als autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la
porta del Palau i trepant per una finestra arribaren fins la senyera del
Consell penjada en un pal del balcó. Mai he sabut el resultat de la denuncia,
ni si el President Monsonis la va retirar després. La qual cosa tampoc em
produeix cap sorpresa.
I
això passava per què els Governadors Civils deixaven créixer la violència
anticatalanista seguint la política d’un Govern Central feble i egoista, atès
que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres.
Inclús, ú dels Governadors que patirem en la província de València, feia també
la guerra pel seu compte i escrivia sota pseudònim, articles animant i
justificant la protesta com fruit dels errors del psoe. Que l’escalada de la
tensió tingués per objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al
País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls
anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la
UCD a posar-se al front d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel
secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril
Martorell vingué des de Madrid, desplaçant a Emilio Attard per encoratjar la
pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels
partits unionistes en Benicassim, per la via de l’’article 143. Però malgrat
l’aferrissada defensa va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com cap de
llesta per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i
aspirava a esser en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després
de l’èxit aconseguit en la ciutat de València. Fins i tot temptà a una
emancipació política total (URV) que no passà de l’Ajuntament de València, para
fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar de forma
definitiva. En l’actualitat arriba la seva influència als sectors del
nacionalisme valencià que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?),
troben les arrels d’una “nació valenciana” sense contaminació amb els països
catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al
present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling és una altra història.
El
anticatalanisme apareix amb Joan Fuster però el catalanisme no fos pas un
invent d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que
descobreix aquesta teoria. No ho crec. Es curiós que els dos llibres objecte de
les ires anticatalanistes foren escrits per Joan Fuster de forma involuntària.
En el cas de “El País Valencià” l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i
de rebot, al incomplir aquest l’encàrrec, li’l passaren al Fuster. I en el
pròleg de “Nosaltres els Valencians” el mateix Fuster s’excusa d’escriure un
llibre que més li hagués agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa
significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític
fins practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana
arriba a esser difusor del valencianisme catalanista de manera un tant fortuïta
i accidental.
El
que si crec es que el “catalanisme” del País Valencià es produeix al mateix
temps en que la producció industrial i de serveis supera la tradicional
producció agrícola selectiva que venia sent característica de l’economia
d’aquest territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a mes, s’ha
produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la
quarta part de la població laboral, demostrant la formidable capacitat d’acollida
del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.
Foren els
ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu
del nostre estimat País. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que
posseïa un territori pla, sol tot l’any, fàcils comunicacions per terra i mar
(i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de
consumidors tant potent com l’europeu i , a més a més, una ma d’obra amb certa
formació, creativa però gens recelosa front un treball fastigós de producció
industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una ma d’obra
damunt poc conflictiva per mantindré algun tipus de lligam o vinculació amb una
producció agrícola familiar. Tenim per tant el teixit social i les condicions
geogràfiques òptimes per qualsevol activitat econòmica del segle passat i del
present.
En
un poble amb eixa capacitat productiva per una economia moderna, sense la
dependència à les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura, és natural l’impuls de aixecar-se dempeus per
aspirar una modernització integral per guanyar els primers llocs en la
contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè.
Un anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte
coherent d’apoderament pel nostre poble.
Eixe és l’impuls descrit per Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra
comú d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua
hi ha una cultura comú d’esforç, treball i valors socials que són coincidents
per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt
profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament
eren aquests els mes coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola
valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a
justificar l’existència servil d’un “Levante feliz” nascut “per ofrendar nuevas
glorias España” com reclama l’himne regional.
La
potència del nou model de País València, exigent i competitiu, capaç de produir
una economia industrial i de serveis moderna i acollint una mà d’obra emigrant
sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua
resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la
importància en la visió del model social més acord en eixa seguretat de País.
Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos
economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats
horitzontals, força democràtiques i amb
moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la Dictadura per
soterrar els models dels passat. Eixe pense que va esser el paper de Joan
Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la “i”. Ens va netejar
les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui
som. Així doncs, tal i com deia al principi la perspectiva o punt d’enfocament
sempre és el més important. I aixina serà sempre.
Josep Lluís Albinyana i Olmos
Sant Joan de Moró, setembre 2018.