Pròleg llibre Juan Luis Sancho Lluna "EL ANTICATALANISME I LA TRANSICIO AL PAIS VALENCIA"

Pròleg al llibre «El anticatalanisme al País Valencià en la transició»

        Qualsevol crònica històrica no és pas una narració fidel als esdeveniments, objectiva i neutral. Això no més passa amb la llesta dels reis gots. El normal és que la historia s’escriu segons l’interès de la part en allò que relata. La qual cosa no justifica pas la falsedat, sinó la importància que té l’enfocament de l’autor. 

        Es més, la perspectiva o teoria del «perspectivisme», d’origen en Nietsche, va esser defensada pel Ortega i Gasset. Considerava que tota veritat és una veritat trobada des de la perspectiva utilitzada en llur esbrinament i sent complementària de tota la resta de perspectives. No és gens estrany que apliqués aquesta teoria per reclamar una representació de “l’espanyol” més polièdrica d’acord tota la diversitat de l’Estat.

        I per rematar, en el camp de la ciència, Erwin Schrödinger -un dels pares de la física quàntica- haurà fet palès la importància que existeix en triar la vissió adient segons l’objectiu d’investigació, atès que, per exemple, per un estudi microscòpic de la matèria no s’acompleixen pas les mateixes regles de la física que se’n adonen d’acord la visió macroscòpica de les coses.

        Totes aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que abordés la transició des de l’angle que Juan Luis Sancho Luna  ha fet sobre el anticatalanisme dins de la transició, tenia que despertar el meu interès. Com supose també li haurà provocat  la mateixa curiositat al futur lector. Però, reste tranquil, per què no vaig estripar-hi la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra les Institucions democràtiques i el anticatalanisme. Una explosió de violència que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països catalans i sobretot immobilitzat front el Poder Central. Una tesi força regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes à l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunidad Valenciana per la via de l’article 143 de la CE. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella violència va esser justament la renuncia dels dits partits a l’accés a un marc d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article 151.

        Ara bé, cal aclarir, de entrada, que la violència no va esser una novetat durant aquell temps. A l’inrevés fou un component present durant tota la transició espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts violentes, segrestats, els atemptats,  les bombes i els intents de cop d’Estat que al llarg d’una generació va patir tota la societat en l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes, funcionaris públics i civils, no podem restar amagats darrere d’una llegenda, per que és un doble crim  el que hagin segut assassinats i esser oblidats. Són les vides que va costar la transició, alguns dels quals no han optes el càstig de trobar-hi un responsable que fos jutjat i hagués complit una condemna.

        Estic convençut que tanta violència es va produir per l’absència d’una governabilitat o lideratge en l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir definitivament de la Dictadura. Va esser per contra una sortida “a l’espanyola”, en el que cadascú compta de la fira el que li convé i mai se sap que és el que passa. Tothom -dels dirigents polítics- renuncia a dir la veritat, donant per fet que tothom ho sap i, pel contrari, no es precís i no convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, per que existeix una transparència i comunicació en tot moment. El cinc criteris recomanats per la pròpia Comissió Europea són: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència (Llibre blanc sobre la Gobernanza Europea. Any 2000).

        L’Estat espanyol durant la transició no arribà gaudir de cap d’eixos principis. Per què la classe política, en general, no va esser à l’alçada dels moments. Els dirigents polítics varen avant posar els interessos de llurs partits à l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden justificar. Entre altres, pot-esser el més greu,  no haver-hi conformat un Govern o un gran pacte de Govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits principals (UCD i PSOE)per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança del conjunt de la societat i posant els problemes sobre la taula dissenyar públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur. La qual cosa eixia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no demostraren uns i altres.

Pel contrari els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gos i el gat, fent creure que cadascú era la clau per la solució. Mentrestant abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles respectius, però no la solució definitiva. Exemples tenim per tot arreu. La llei d’amnistia reclam de tota l’oposició democràtica serviria tant per lliurar als presos polítics del franquisme, com als seus torturadors. La llei per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per restringir les llibertats públiques, en lloc d’acabar amb el terrorisme. I aixina podíem continuar. Però tant la UCD com el PSOE si es preocuparen tots dos d’introduir en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant  una distorsió dels valors dels vots individuals a nivell provincial. I, el mes greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, hi es posaren d’acord en aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantenir el control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el Tribunal Constitucional no va autoritzar.

        En definitiva durant tota la transició la societat espanyola, en general, no tindria ni uns polítics estadistes ni una política d’Estat. La qual cosa va provocar una ingovernabilitat crònica, en benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de l’esquerra. El pitjor es que els dirigents responsables justifiquen -encara en l’actualitat- la seva actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen tancar la Constitució front a tota reforma futura (articles 162i 163) que no passés per la voluntat comú dels dos partits. Quin sentit podia tindre aquest blindatge si es tractava de sortir d’aquella amenaça al pas del temps?.

        Per aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la “Batalla de València”. Que no va esser  de tot el País València, sinó sols de la ciutat . Un moviment exclusiu, à l’inici, de la valència urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País Valencià com autogovern encarregat de guanyar l’Autonomia i què trenca formalment el poder provincial de les Diputacions. L’anticatalanisme es manifesta doncs en eixe moment clau, com reacció primària a la perduda d’un poder històric, com és el del control de les Diputacions sobre els recursos dels Ajuntaments.

I serà en la ciutat de València com afectada més singularment pel fracàs crònic  dels dirigents urbans franquistes. Sobre aquesta qüestió l’autor Juan Luis Sancho fa una exposició molt interesant dels que són, a partit sobre tot dels efectes catastròfics de la riuada del 57. Així diu : La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente, tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de “la coentor”), la extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977 y en las municipales de 1979.

Es per tant el nucli que acudeix a tancar-se en la Diputació de Valencia, al reclam del seu President, en protesta per un programa de televisió, el qui dona data de naixement al anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com precursor al Diego Sevilla Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual d’aquest, un  falangista fanàtic que fou Fiscal de gran part dels Consells de Guerra celebrats després de guerra en València, demanant moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual li feia disparar trets en totes les direccions i si disparà contra Catalunya, també afirmava des de la càtedra que la “Constitución de Cadiz fue más violada que las pensionistes de la madre Celestina”(Sic). L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un tant confusa i grollera.

        Eixe inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament en la Diputació utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del secessionisme de la llengua. Per això la necessitat de mobilització à la seva causa d’una entitat quasi fòssil com hi era “Lo Rat Penat” i la correlativa persecució caïnita à l’obra d’un filòleg serio i de gran prestigi com era el professor Sanchis Guarner. Va esser el dit moviment urbà qui arrastrà a la dita entitat i no à l’inrevés.

I per donar una idea dels criteris “científics” que hi eren defensats dins  la “Batalla” recordem que en el Primer Pla d’Ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del Conseller Barceló (qed) es va acordar que l’assignatura fos impartida només pels professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la Universitat de Valencia. Però quan pren la Presidència Monsonís (un dels objectius de la “Batalla”) serien professionals de l’ensenyament de la llengua també els qui hagueren optés un títol lliurat per “qualsevol entitat il·lustre en matèria lingüística”. Es clar que així es pretenia estendre la “Batalla” à l’escoles. Destrossa de mínims efectes per què mai tingueren prou “professors” intitulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.

        Però l’arma del anticatalanisme va esser fonamentalment la violència verbal i fins i tot física. En este sentit l’autor Juan Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de la tensió que hi hagué en cert moment històric en la Italia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més pròxim amb Catalunya.  I en el cas de la “Batalla de Valencia” es va produir la mateixa estratègia. Eren els violents els qui se consideraven víctimes, per justificar així la seva irada reacció, amb el suport dels mitjans de comunicació afins. La tècnica habitual va esser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb l’objectiu de fer palès llur protesta front la presència d’un polític o una personalitat del mon de la cultura tritllats com catalanistes. Després els diaris -Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias, per exemple- feien deixa protesta una causa del poble rebel front l’atac les seves senyals d’identitat. Algú li sona aquesta música?

Aquell tancament d’un grup en la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no s’oblidaren del Consell i aprofitant la seva instal·lació provisional en el Palau actual de Les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les concentracions cridaneres que més avant, traslladats al Palau de la Generalitat tindrien que suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió es prengueren fotos de manifestants que feien, braç alçat, la salutació feixista al temps que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En els posteriors ja amagaren els braços.

        Amb les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades en les parets del casc antic de València i llibreries. Algunes inofensives, signades per grups desconeguts fins aleshores, tals com Regne de Valencia, mai país català (GAV), Invasors catalans fora del Regne de Valencia N.V.(C.Vinatea). Però altres eren portadores de amenaces : quatre barres per collons, sang a borbotons. Una crispació que va anar-hi traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits. Prompte  s’identificaven les mateixes cares, que a falta d’esser identificats foren batejats per les seves accions violentes, com Paquita, la rebenta plenaris. Eren un grup minoritari però força escandalós i cridaner. Els mitjans de comunicació de la ciutat tindrien un paper clau, per què els donaren el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com “valencianistes ofendidos”,”pueblo soliviantado”, “crispación legítima” i qualificatius semblants. Una manipulació tan descarada que, de vegades quedà al descobert. Es el cas de l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, en el Palau de la Generalitat i amb la presència d’un Ministre representant el Govern central, va tindre que desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el que havia difós la noticia d’un grup de valencians que havien obligat al President i alguns Consellers a besar la Senyera Reial pressionats per un aldarull de “valencianistes”.  La qual cosa no es va produir mai.

        Resulta lamentable que aquells escraches , pintades amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana tingueren una continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al domicili de Sanchis Guarner. Compte el meu cas: El 25 d’abril de 1979, s’havia previst un sopar amb divers intel·lectuals valencians celebrant l’efemèrides de la data. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al portal del meu habitatge familiar, en un carrer cèntric de l’eixample de Valencia. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que anaven dins d’un seat sis-cents de color gris havien deixat de forma precipitada al peu del dit portal una borsa de fem, de la qual sortien uns cables. Alarmat cridà a la policia. L’artefacte que em mostrarem era idèntic al que fou destinat al professor Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla, connectat à un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va esclafir, al igual que en el cas de Sanchis Guarner, però de haver-ho fet, es clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge que estava al tercer pis, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el carrer de Joaquin Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte per la nit. El mal haguera pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir mal per haver-hi entrat en l’activitat política.

        La bomba que dissortadament si va esclafir à l’any següent és la que li col·loquen a la finestra de la dreta  de la façana de la casa  de Joan Fuster, al carrer Sant Josep 10 de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió vaig veure un llibre gran, d’un format especial, de poesia, sense que recorde l’autor, al qui la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com si foren causades per una urpa. El seu títol era “Devastació”. I les ferides semblaven quatre barres.Coincidència.

        Aquest moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat. Ara bé, mantingué la seva virulència més forta, per una banda, fins la paralització de la autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de Monsonís a la Presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament al Ajuntament de València en la celebració dels actes del nou d’octubre, que Juan Luis Sancho Luna descriu molt bé. A penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos comarques de l’Horta de València i això per la facilitat de desplaçament des de la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I llevat el cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i municipals de l’any 1979 i de cara sobre tot à les expectatives de les següents és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.

        Entenc que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com el que travessà la “transición” aquesta violència anticatalanista pot qualificar-se como pecatta minuta. Tot depèn -com sempre- de la perspectiva que s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi una nota comú a una i altra i es la falta o carència de voluntat pels poders públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir als culpables. Per què mai, ni la policia ni els Jutjats donaren mostres d’interes per aquest tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, mai vaig declarar en seu policial ni judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, per què ningú em va citar. Res. Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la denuncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al Palau de la Generalitat que hi hagué amb la cremà d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per identificar als autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la porta del Palau i trepant per una finestra arribaren fins la senyera del Consell penjada en un pal del balcó. Mai he sabut el resultat de la denuncia, ni si el President Monsonis la va retirar després. La qual cosa tampoc em produeix cap sorpresa.

        I això passava per què els Governadors Civils deixaven créixer la violència anticatalanista seguint la política d’un Govern Central feble i egoista, atès que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres. Inclús, ú dels Governadors que patirem en la província de València, feia també la guerra pel seu compte i escrivia sota pseudònim, articles animant i justificant la protesta com fruit dels errors del psoe. Que l’escalada de la tensió tingués per objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la UCD a posar-se al front d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril Martorell vingué des de Madrid, desplaçant a Emilio Attard per encoratjar la pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels partits unionistes en Benicassim, per la via de l’’article 143. Però malgrat l’aferrissada defensa va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com cap de llesta per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i aspirava a esser en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després de l’èxit aconseguit en la ciutat de València. Fins i tot temptà a una emancipació política total (URV) que no passà de l’Ajuntament de València, para fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar de forma definitiva. En l’actualitat arriba la seva influència als sectors del nacionalisme valencià que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?), troben les arrels d’una “nació valenciana” sense contaminació amb els països catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling és una altra història.

        El anticatalanisme apareix amb Joan Fuster però el catalanisme no fos pas un invent d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que descobreix aquesta teoria. No ho crec. Es curiós que els dos llibres objecte de les ires anticatalanistes foren escrits per Joan Fuster de forma involuntària. En el cas de “El País Valencià” l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i de rebot, al incomplir aquest l’encàrrec, li’l passaren al Fuster. I en el pròleg de “Nosaltres els Valencians” el mateix Fuster s’excusa d’escriure un llibre que més li hagués agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític fins practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana arriba a esser difusor del valencianisme catalanista de manera un tant fortuïta i accidental.

        El que si crec es que el “catalanisme” del País Valencià es produeix al mateix temps en que la producció industrial i de serveis supera la tradicional producció agrícola selectiva que venia sent característica de l’economia d’aquest territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a mes, s’ha produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la quarta part de la població laboral, demostrant la formidable capacitat d’acollida del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.

Foren els ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu del nostre estimat País. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que posseïa un territori pla, sol tot l’any, fàcils comunicacions per terra i mar (i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de consumidors tant potent com l’europeu i , a més a més, una ma d’obra amb certa formació, creativa però gens recelosa front un treball fastigós de producció industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una ma d’obra damunt poc conflictiva per mantindré algun tipus de lligam o vinculació amb una producció agrícola familiar. Tenim per tant el teixit social i les condicions geogràfiques òptimes per qualsevol activitat econòmica del segle passat i del present.

        En un poble amb eixa capacitat productiva per una economia moderna, sense la dependència à les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura,  és natural l’impuls de aixecar-se dempeus per aspirar una modernització integral per guanyar els primers llocs en la contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè. Un anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte coherent d’apoderament pel nostre poble.  Eixe és l’impuls descrit per Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra comú d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua hi ha una cultura comú d’esforç, treball i valors socials que són coincidents per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament eren aquests els mes coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a justificar l’existència servil d’un “Levante feliz” nascut “per ofrendar nuevas glorias España” com reclama l’himne regional.

        La potència del nou model de País València, exigent i competitiu, capaç de produir una economia industrial i de serveis moderna i acollint una mà d’obra emigrant sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la importància en la visió del model social més acord en eixa seguretat de País. Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats horitzontals, força democràtiques i amb  moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la Dictadura per soterrar els models dels passat. Eixe pense que va esser el paper de Joan Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la “i”. Ens va netejar les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui som. Així doncs, tal i com deia al principi la perspectiva o punt d’enfocament sempre és el més important. I aixina serà sempre.

        Josep Lluís Albinyana i Olmos

        Sant Joan de Moró, setembre 2018.