La
Constitució rebenta per les seves costures i els partits majoritaris s’afanen
en cosir llurs voreres amb un fil cada vegada més escàs. No els importa, ni
se’n adonen. Ara tenen tota la il.lusió amb els brots verds que creixen als
seus hortets. Li’n posen tanta, que tal sembla que se’ls fumen fins à la soca.
Els uns han donat l’ordre de fer un
bàndol pet tot arreu anunciant el creixement econòmic i el final de les set
plagues. Mostren les palmadetes à la esquena que reben per les seves retallades
dels grans “patums” monetaris, la baixada de la maleïda prima de risc, la
centesimal pujada dels indicadors macro-econòmics i damunt, en un rutilant gest
teatral de tant en tant trauen al Aznar ó, al inrevés, el tapen. Damunt els ha
tocat un pessic de la “grossa” al anar-se’n el Alejo Vidal i la renuncia de el
Mayor Oreja.
Els altres, mes pobrets, es conformen
en l’anunci i mis en scène de les
eleccions primàries per à triar els nous dirigents. Tenen més goig en aquesta
efemèrides que els nens el dia dels reis. Mostren l’entusiasme en la
presentació dels candidats com si els hagueren fitxat en la champions league. El seu màxim dirigent
actual no s’ha reprimit pas al anunciar que “el partido ha regresado”. La qual cosa li ha fet preguntar-se à un
bon amic meu de on venia i on estava en tot el temps fins avui.
No sent la menor temptació en punxar
aquestes bombolles d’il.lusió que fugint dels problemes de la vida real,
prioritzen el escenari governat per aquestos partits i que à hores d’ara està
focalitzat en les eleccions europees. I, com un estudiant suspès, tenen por de
presentar les notes als pares. Han mobilitzats tots els seus recursos per lluir
el millor maquillatge electoral : enquestes d’orientació del vot, mitjans de
comunicació servils, posar en les primeres files les figures més atractives i,
sobretot, vendre optimisme i optimisme, bé en els resultats de la política, bé
en el potencial futur del partit.
Es clar que una gota d’aquest
optimisme pot guanyar la dosi letal de la cicuta que va beure Sòcrates. Per què no hi han pas signes de retorn per als
joves –els nostres fills o nets- que són al estranger per haver-hi malgastat el
seu futur els poders polítics en bogeries politiques-empresarials-financieres;
Tampoc hi tornaran els científics que feien I+D per faltes d’ajuda amb les
retallades; Continuarà sense trobar feina el pare de família major de cinquanta
anys al que la prima de risc, sense saber-ho, el tirà al atur i ara depèn d’un
subsidi de quatre-cents euros; Igualment seguirà la congelació de salaris i
pensions, etc, etc. I dels responsables d’aquestes plagues ens assabentarem per
les fotos de caceres d’animals salvatges indefensos que no tenen més culpa que
nodrir la vanitat d’uns delinqüents sense càstig. I tot açò en una
responsabilitat dual.¿O,no?
Ara bé, atès la devoció per els brots
verds, ja tinc clar à qui votaré per al Parlament europeu : al partit dels
verds.
Gener 2014
Sant Joan de Moró
Josep Lluis Albiñana i Olmos
