LA TRANSICIÓ

LA TRANSICIÓ : cruïlla d’esdeveniments històrics

La transició passa com una mena d’epopeia amb uns protagonistes principals. Però aquesta és una propaganda política interessada. Per què des de l’actual perspectiva aquells noms propis de la teòrica gesta no hauran guanyat el prestigi posterior. Així, si repassem els més nomenats à la època : Torcuato Fernandez Miranda, el seu paper no passa de recomanar-li Suarez al Rei com President, successor de l’Arias; el mateix Rei, què dir de llur capacitat política desprès de l’incident de Boswanna?.. Aleshores, quan encara no es coneixien llurs debilitats, es defensava la idea d’esser arropat per un grup de gent molt preparada. Però no em conegut a cap d’eixe grup, amb l’excepció del Coln i Prado de Carvajal, condemnat junt a un empresari corrupte per haver-hi defraudat a uns inversors. Els mateixos Suarez i el Felipe Gonzalez –els grans protagonistes- no hauran escrit ni un paper sobre ciència o gestió política, entre altres raons, per què abans del seu protagonisme històric eren uns professionals grisos, mediocres o simplement desconeguts. El mateix es pot dir del Alfonso Guerra i de l’Abril Martorell, amb la redundància d’haver segut el primer quaranta anys Diputat i Vice-President de Govern, sense haver deixat un escrit de teoria política, ni impulsar un projecte de Llei determinat. Res. I del segon es pot recordar que va estar en els tres primers governs del Suarez, en dos Ministeris i dos Vice-presidències, sense pena ni glòria. A més a més va enfrontar a Suarez en el millor del seu Ministres (Fernandez Ordoñez), dinamitar l’equilibri inestable del partit UCD al imposar com Secretari Arias Salgado enfront de Landelino Lavilla i va perdre les eleccions generals del 82, sent cap de llista al Congrés per València.

Tanmateix no es pot creure que la transició és obra d’alguna casualitat. No. Cal fer un repàs als principals fets dels setanta –anteriors i posteriors à la mort de Franco- per entendre per què és va produir la resposta de la transició i en virtut de quines pressions internes i externes. Repassem les crisis més importants :

1. La crisi militar : La derrota dels USA al Viet-Nam amb llur retirada en abril del 1975, significava, entre altres coses, el fracàs de la justificació de la guerra como la “continuació de la política, per altres mitjans”, com havia justificat Klausevitch des del segle anterior i que havia servit com el motor que provoques les dues primeres guerres mundials. La incertesa en la resposta militar, li cedia el protagonisme à la política intervencionista.

2. La crisi front al risc de l’esgotament de les energies fòssils : En 1973 la OPEP –països productors de petroli que representaven el 43 % de la producció mundial i el 81 % de les reserves- decidiren regular la producció per mantenir l’estabilitat dels preus. A partir d’aquesta crisi, descartada la pura resposta militar desprès del fracàs de Viet-Nam, s’intensifiquen les polítiques d’aliances internacionals, tant com les ingerències en les situacions internes. Els serveis d’intel.ligència creixeran per tot arreu.

3. La crisi del sistema econòmic social-demòcrata Keynesià, que defensava la regulació dels mercats per la política amb la finalitat de la redistribució de la renda. El premi Noble d’Economia de 1976 serà per Milton Friedmann, el pare de l’anomenada “Escola de Xicago”, que a més de creure que és el preu de l’interès dels diners en circulació la clau per regular el calfament o fredor de l’economia (quan pugen hi ha menys despeses i à l’inrevés quan baixen més moviments d’intercanvi), defensarà a partir llavors les tesis que els mercats són més eficaços que la política, que la societat o el Estat no existeix pas com un ens independent als individus, per la qual cosa és i representa la suma dels interessos particulars d’aquestos; que, a més a més, hi ha menys risc en defensar els interessos que les ideologies. Que l’Estat deu reduir-se la mínima expressió i es deuen privatitzar tots els serveis públics. Aquesta superba expressió del liberalisme trobarà l’ocasió d’assajar llurs conseqüències en el Xile del Pinochet, amb el cop militar contra el President Allende (1974), iniciant els “anni terribilis” que em conegut fins ara, idolatrant l’economia com una ciència exacta.

4. La crisi europea : la fi de la guerra freda. Sense dubte el fet més important i decisiu per la transició espanyola, sota l’eix de l’ostpolitik de Willy Brandt, al qui li donen el Nobel per la Pau en 1971 per la seva política sobre Polonia, l’Alemania Oriental i la URSS del “canvi per l’apropament” i al que li deurien d’haver donat la Creu de Carles I per la seva influència des de  la III Internacional sobre el PSOE en general i en Felipe Gonzalez singularmentⁱ. Una política del agiornamento que a més de trencar l’hermetisme del bloc comunista-soviètic accelerava el procés de l’espai europeu perseguit pel Mercat Comú.

À la mort de Franco el panorama europeu presentava un triomf general de l’esquerres, amb lideres com Mitterand (França), Berlinguer (Itàlia), Mario Soares (Portugal) i Willy Brandt (Alemània). A més a més, l’altra Dictadura en Europa, Portugal, havia caigut per un cop militar.

Enfront del risc que plantejava l’incertesa del trànsit cap a la democràcia en Espanya, calia impedir activament qualsevol desestabilització al sud de l’Europa, per què el perill de contaminació provocaria un equilibri inestable totalment contrari a les polítiques econòmiques dominants.

En conseqüència calia escriure o definir el full de ruta de la transició espanyola des de fora i des de dins, per aquells més interessats en les dites estratègies polítiques : Alemania i resta de països europeus pro-comunitaris, els poders econòmics-financiers espanyols, i els mateixos USA.

ELS CONDICIONANTS DE LA TRANSICIÓ

A) L’evolució econòmica-social des de la guerra civil : Quan la mort de Franco, l’Espanya que deixa és diferent a la tragèdia que provocà el cop insurreccional militar, que va fer retrocedir à un empobriment quasi quatre vegades inferior al nivell que existia vint anys en arrere. Arribarem à estar pitjor que la resta de països europeus que hi participaren en la II Guerra Mundial. Les dades econòmiques són clarificadores. Doncs als anys trenta, la renda per càpita espanyola era sols un 13 % inferior a la italiana. Però als finals dels anys cinquanta, era un 40 % inferior. Aquest va esser el sacrifici patit per la població. Brutal.

Gairebé en la dècada dels cinquanta als seixanta i malgrat la política autàrquica d’aïllament internacional (sols l’ajuda ianqui), Espanya inicia un procés d’industrialització que produeix un creixement anual quasi del 8 %, donant col.locació à un terç de la població activa, amb una borsa de desocupació que fugint del camp anirà à l’emigració.

En la dècada següent, fins als finals dels setanta, Espanya entra en l’OCDE i al FMI, i dona pas als “Plans d’Estabilització” basats tant en l’inversió estrangera com en les remeses del emigrants i divises pel turisme. El creixement del PIB serà quasi del 7 % anual. Però hi haurà una forta expansió del sector serveis que passarà a significar el 51 % del PIB, donant ocupació a un terç de la població activa. L’industria aportava quasi un 39 %, amb un 37 % de treballadors, mentre l’agricultura aportant sols un 9 % del PIB precisava un 25 % de la mà d’obra. Xifres que al cas del País Valencià serien molt diferents.

Malgrat l’optimisme d’aquestes dades, l’impacte de la crisi del petroli provocarà una crisi encadenada per disminució de la demanda d’exportacions, de l’inversió estrangera, el turisme i el retorn dels emigrants. La qual cosa, als inici dels setanta, produirà una baixada del creixement econòmic i lenta recuperació, que passarà a un ritme en el PIB del 1,1 % en 1975 i a una pujada escandalosa de l’inflació, que en 1974 serà del 17 % anual, mentre en la resta de països de l’OCDE no passava del 5 %.

B) L’exercici del poder per Franco : Com la mitologia grega, amb Escila i Caribdis, hi havia dues cares :

a) La paternal, accentuada amb l’edat i el parkinson, que semblava acollir per igual a totes les “famílies” procedents del cop insurreccional : falangistes, tradicionalistes, catòlics, etc. Hi ha una nodrida representació de tothom en les carteres ministerials al llarg de la Dictadura. Però aquesta aparent hospitalitat desapareixia de forma fulminant amb el motorista portant-hi el cessament. Ni tant sols guardava la cortesia de la comunicació personal. Així mostrava el Dictador la seva desconfiança en compartir una part del poder. Tenia molt clar que mentre restaren pendents en la antesala del seu despatx ni conspiraven, ni perdien l’esperança del seu favor. Llur família passa pel mateix, quan havent nomenat Juan Carlos successor al 1969, tanmateix encara esperaven un canvi de criteri pròxim a morir per designar al Borbón Alfonso, cassat amb una neta.

En aquesta soledat del poder sols hi hagué l’excepció de l’Almirall Carrero Blanco. El únic President de Govern mentre visqué Franco. A més a més de la fidelitat que aquest li tenia, pot esser per què admirés que fora de l’Armada, ates que a ell el varen rebutjar, o probablement per compartir la mateixa misèria intel.lectual, atès que els dos tingueren la temptació d’escriure sobre l’ideari que defensaven “contra los enemigos de la patria” : liberals, maçons i comunistes. Els dos han deixat uns abominables opuscles, disfressats com llibres, malgrat la seva desaparició de qualsevol biblioteca. Aquesta confiança va afavorir la presencia de l’Opus Dei en el poder, durant els últims anys, per l’agraïment de Carrero en aquesta gent al haver-li recuperat la tranquilitat i fidelitat conjugal. També és cert que Dictador i Lloctinent es sentien molt a gust entre catòlics ultraconservadors.

Gairebé més enllà d’aquestos cercles pròxims a la persona del Dictador, pel pas del temps s’havia creat un sector social amb una certa presència de poder. Es tractava de gent que havia fet carrera com funcionaris dins de l’Administració central o perifèrica de l’Estat, o en els serveis exteriors, o de professionals lliberals o de empresaris en posicions de poder propis. És la denominada buffer zone caracteritzada per els individus que participen en algun tipus de poder, sense una visibilitat directa, per la qual cosa, sembla que no són responsables directes.

b) La crueltat, per què Paca la culona (com li deien els seus companys en l’Academia Militar) mostrà una carència absoluta de sensibilitat o empatia sobre els patiments als que va sotmetre als qui considerava de forma arbitraria llurs enemics i a llurs famílies. Despatxava les denegacions à les mesures de gràcia dels condemnats a mort mentre prenia el cafè. I, en el mateix any que va morir, tres mesos abans, encara varen ser afusellats cinc presos polítics, tres de la eta i dos del frap.

Per què llur règim es defensava penalitzant els drets fonamentals d’opinió, de reunió, de manifestació ó d’associació. I llur persecució restava encomanada a una pluralitat de serveis policials-polítics, per esser jutjats sempre per jurisdiccions especials, el Tribunal d’Ordre Públic (avui Audiència Nacional) o Tribunals Militars. Hi havia, dins de la policia nacional, la “Brigada Político-Social”, en la Guàrdia Civil el “Servicio de Información”, dins dels exèrcits el “Servicio de Información Militar” (que al esser el servei militar obligatori ja filtrava els antecedents de tots els joves quan passaven pel quarter i que venien “informats” per la caserna de la Guàrdia Civil del seu poble o per la Comissaria de Polícia en altre cas), els serveis d’intel.ligència o espionatge de l’Estat (cesid), i encara hi havia un altre pels serveis exteriors. Tota una xarxa d’ulls i orelles per detectar qualsevol perill, representat pel exercici dels dits drets fonamentals.

Garanties de les llibertats individuals no existien pas. Atès que les “Leyes Fundamentales” o el “Fuero de los Españoles” no tenien una naturalesa normativa i per tant el ciutadà no tenia recurs d’empar en base al contingut essencial dels drets fonamentals que invocaven. Per la qual cosa, la regulació legal era la sola garantia pels ciutadans. Garantia força intervinguda per l’autorització de l’Autoritat amb potestat discrecional. A més a més, per si de cas, de tant en tant es declarava un “estat d’excepció” territorial i temporal per alguns d’aquestos drets, per impedir la possible intervenció judicial ordinària. Tampoc hi havia una cultura de contenció per l’actuació dels serveis policials, per la qual cosa encara després de la mort de Franco, al any següent, per la repressió de manifestacions les forces policials mataren a cinc obrers en Vitoria i a un jove en Fuenterrabia. Les denuncies de tortures en seu policial eren freqüents així com l’amenaça de grups civils armats prests à intervenir contra qualsevol esquerrà tot i comptant amb l’impunitat policial. Una bona mostra varen esser, després d’haver mort Franco, els morts en Montejurra o els avocats assassinats en Madrid.

L’existència d’aquesta cruel realitat havia aïllat al règim franquista des de sempre. Sols havia trobat un aliat en els USA i als funerals del Dictador no més vingué un mandatari estranger : el General Pinochet. El mateix any de la seva mort, el Sant Pare, Pau VI, li demanà clemència pels cinc condemnats a mort. El més que General, Generalíssim malgrat la seu passió d’anar sota pali i beneït pel clero, es va negar. Les ambaixades espanyoles en Europa varen esser focus de manifestacions de protesta. I en Madrid, al mes d’octubre hi va haver una concentració en Madrid clamant al Dictador que de nou denunciava la perillosa “ingerència estrangera” des del balcó.

C) L’oposició democràtica en la clandestinitat : No es pot oblidar que el Dictador va morir al llit i les Institucions creades per ell continuaren funcionant à la seva mort. Cal parlar per tant en molta cura sobre l’importància real de l’oposició democràtica en la clandestinitat per la feblesa de llur pes en aquells moments finals. Per un necessari rigor es deu parlar de grups ideològics o factors d’oposició al règim, d’indicadors de confrontació i dels procés d’unificació amb llur reclamacions democràtiques.

1) Factors actius d’oposició al règim franquista : Sense una prioritat en l’importància, cal fer referència :

a) L’Església i la divisió del món catòlic : a partir del Concili Vaticà II i per l’obra del Papa Joan XXIII es produirà una revisió profunda en el catolicisme envers el compromís en la vida diària dels creients. La qual cosa farà iniciar un diàleg amb els marxistes. enemics històrics, i una actitud de perseguir la injustícia social o personal. La conseqüència lògica serà l’enfrontament gradual amb Franco, qui perdia així la seva coartada moral, fent de la rebel.lió militar i cop d’Estat contra el règim democràtic la paròdia d’una “Cruzada Catòlica”. De la qual cosa s’en aprofità l’Esglèssia beneïnt al Dictador i impregnant amb la seva doctrina tot l’aparell de l’Estat.

Però, al pas del temps, la revisió del Concili produirà que el mateix confessor de tota la vida de Franco, mossèn Llanos es fera militant comunista. I la mateixa Jerarquia Catòlica marcà distancies nomenant (1971) President de la Conferencia Episcopal al borrianenc Cardenal Tarancón, de clares manifestacions progressistes. A partir d’aquest gest es varen succeir els fets crítics ó d’enfrontament à la repressió de les llibertats pel règim. Podem recordar el document “L’Esglèssia i la Comunitat Política” redactat per la majoria de Bisbes, o el cas del Bisbe de Bilbao, Añoveros, al qui el Govern va tractar d’expulsar per una homilia referida al drets històrics del País Basc, suspenent aquesta decisió davant la possible excomunió de les Altes Institucions de l’Estat. Una entitat, la Comissió Justícia i Pau, reconeguda per la Conferència Episcopal Espanyola al 1968, posà en marxa una campanya arreplegant signatures demanant l’ amnistia per tots els presos polítics, quan la propaganda oficial negava llur existència i els qualificava de delinqüents ordinaris. Al tenir que signar els plecs amb el número del carnet d’identitat era un compromís personal, per temor a les possibles conseqüències, atès el cel de delació i persecució als desafectes que havia construït el franquisme. Malgrat tot, cal insistir, un sector del mon catòlic espanyol es rebel.lava contra el règim. Al País Valencià tenim el cas de Josep Lluís Beunza, primer objector de consciència, condemnat a set o huit anys de presó per negar-se fer un servei militar amb armes, quant era fill d’un carlí –el Notari En Daniel Beunza- que havia fet la guerra amb Franco. Qui, per cert, denegà la petició de clemència demanada pel Papa Pau VI pels afusellats tres mesos abans de morir.

Gairebé aquestes manifestacions d’enfrontament d’un sector catòlic, una gran part assistia perplex o militava activament en les estructures del franquisme. Així, la majoria de Ministres i alts càrrecs eren membres –fins i tot numeraris- de l’Opus Dei i els bisbes presents à les Corts (Guerra Campos i Cantero Cuadrado) votaren “no” a la reforma política plantejada per Suarez. Inclús alguns defensaren, a la mort del Dictador, la possible canonització.

b) Els moviments sindicals : Els convenis al nivell d’empresa afavoriren l’aparició d’un sindicalisme democràtica que es va expandir amb el creixement del sector de serveis (banca i construcció). La qual cosa dona pas a un nou sindicat, Comissions Obreres, en principi dominat per l’influència organitzada pel Partit Comunista, però que prompte guanyà autonomia pròpia al utilitzar la legalitat –el marc del conveni individual- mentre que la resta de sindicats ilegals (UGT,USO..) tenien que mantenir una organització “invisible” i en la clandestinitat.

Tanmateix la justificació de l’orige comunista de CCOO servia d’excusa al règim per reprimir les accions sindicals reivindicatives quan incomodaven. La qual cosa convertia al dit sindicat en blanc permanent de detencions de llurs dirigents amb un gran nombre de condemnats i empresonats pels delictes d’organització subversiva o de propaganda il.legal.

c) L’agitació universitari : Era un focus d’oposició permanent al règim unint als dos estaments, professors i alumnes. La renovació generacional havia donat pas a una sèrie de catedràtics per estudis acadèmics i no per mèrits de guerra o fidelitat al règim com havia succeït en els anys següents a la rebel.lió militar. Una renovació tecnològica que es traduïa de forma immediata amb la divulgació i defensa pública de tots els valors i drets que el franquisme tractava de fer invisibles. Els estudiants eren conscients de llurs privilegis front altres sectors de la societat que patint el mateix no podien manifestar-se sense perdre més. La qual cosa feia aparèixer una solidaritat en els moviments sindicals o ciutadans, que, al pas del temps, sincronitzava les protestes. Naturalment també la repressió contra professors i estudiants va produir una nodrida collita.

d) Col.legis professionals : principalment els Avocats varen canalitzar veus crítiques al règim amb un gran ressò en la societat. EL Congrés del Avocats de tota Espanya celebrat en León (1971) demanà la supressió de la pena de mort, la unitat de jurisdiccions, amb la supressió del Tribunal d’Ordre Públic i el reconeixement d’un estatut especial pel pres polític.

e) Algunes Associacions de la societat civil, bé d’ordre cultural o de qualsevol tipus es convertien en portaveus de canvis democràtics, obrint parcel.les de llibertat front al silenci de les Institucions oficials i els mitjans de comunicació majoritaris.

f) Militars : l’exèrcit espanyol era un exèrcit de caserna i desfilada, gens modernitzat ni en armes ni en formació professional, servia com amenaça latent mentre filtrava l’informació dels joves obligats al servei militar. Malgrat eixe paper parasitari, als inicis del setanta es va crear una associació militar democràtica (UMD) entre oficials en actiu, que també reclamava la democràcia. Varen esser descoberts, jutjats, condemnats i expulsats. L’amnistia aprovada per les Corts constituents els va excloure, com una concessió als comandaments de les Forces Armades, com exemple de temptacions semblants per la por del cas portuguès.

g) Accions terroristes : Des del extermini del maquis en la dècada dels quaranta, les accions militars contra el règim havien segut molt minoritaris, registrant a nivell de l’Estat l’aparició només de dos organitzacions distanciades en el temps, primer el “Frente de Liberación Popular” (FELIPE) i després als anys seixanta el “Frente Revolucionario Antifacista y Patriótico” (FRAP), els dos d’origen universitari. A nivell territorial, hi hagué, en els països catalans, el moviment de “Terra Lliure” i al País Basc la ETA, moviment aquest últim de més importància i ressò per les seves accions homicides i segrests. No cal dir la persecució policial que patien tots estos grups, les fortes condemnes quan eren detingut, incloses les cinc penes a mort, com les del mes d’agost de l’any de la mort del Dictador, que s’en anà deixant aquesta estela de sang darrere, com patètica mostra de la seva executòria en l’història de l’Espanya.

D) Indicadors de confrontació : Malgrat l’inexistència de garanties per criticar al règim o demanar les llibertats democràtiques, es registraven les accions de :

• La difusió d’opinions favorables al canvi per tot tipus de mitjans orals o escrits (conferències, pamflets, articles, llibres, etc) amb el risc de provocar la resposta punitiva tant en el Codi Penal (delicte de propaganda il.legal) com la sanció administrativa (prevista en la Llei d’Ordre Públic).
• Manifestacions al carrer convocades per les organitzacions clandestines i en protesta d’esdeveniments i reclamacions concretes. Al risc de la resposta punitiva del Codi Penal (delicte de manifestació il.legal) en el cas d’esser detingut, es sumava el risc físic contra l’integritat personal per la contundència de les actuacions policials.
• Els tancaments en esglésies, llocs de treball o edificis oficials en protesta o reivindicació, la qual acció també mereixia la resposta punitiva i la sanció administrativa.
• Les accions de naturalesa terroristes pels grups que assumien la lluita armada.
• Mort Franco, durant l’any següent es produirien actes de significació política fent visible les organitzacions democràtiques. Així els congressos de la UGT, del PSOE i de la Federació Democràta-Cristiana, o la conferencia Eurocomunista celebrats à Madrid.

E) El procés d’unificació de l’oposició democràtica i clandestina : Fins als últims anys del Dictador no es va produir la necessària unitat de les organitzacions polítiques i sindicals clandestines, amb la sola excepció de l’Assemblea Democràtica de Catalunya la qual es va anticipar à les estratègies d’aliances posteriors a nivell de tot l’Estat, aconseguint l’unitat de forces polítiques, sindicats, organitzacions cíviques i culturals o persones independents al voltant de la reivindicació d’un Estatut d’Autonomia al mateix temps que les llibertats i l’amnistia. Tres organismes van haver :

• La Junta Democràtica de Espanya : Apareix al 1974 per propugnar la formació d’un Govern provisional i demanar l’amnistia i restabliment de les llibertats democràtics, amb una consulta popular sobre la forma de l’Estat i un procés constituent final. El manifest era signat pel Partit Comunista, Partit Socialista Popular, Alianza Socialista Democràtica, CCOO, Assemblea Democràtica de Catalunya, Partit Carlí, nacionalistes gallecs i 203 persones individuals representants del món financer o empresarial i de la cultura. Era presidida per un membre de l’Opus Dei (Rafael Calvo Serer).
• La Plataforma de Convergencia Democràtica : Va esser la resposta del PSOE a l’estrategia del PCE i naix al any següent, per fer el compromís de treballar pel establiment d’un règim democràtic pluralista amb estructura federal per Espanya, amb la reclamació de l’amnistia i de les llibertats democràtiques, no demanava un govern provisional. Signaven aquest manifest, a més del PSOE, la ORT, el MCE, Izquierda Democràtica (els democristians de Ruiz Gimenez), els sindicats UGT, STV i CNTE (vascos) i diversos partits nacionalistes, sense persones a títol individual. Aquesta absència, el Govern provisional i el compromís amb l’estructura federal de l’Estat eren les diferències més notòries entre el dos organismes unitaris.
• Però al més anterior à la mort del Dictador farien els dos organismes un comunicat conjunt per declarar llur compromís de rebutjar qualsevol fórmula de continuïtat del règim i demanar el trencament democràtic, mitjançant un període constituent per consultar al poble la forma de l’Estat i del Govern, a més de l’amnistia, l’establiment de les llibertats democràtiques i l’exercici dels drets de les diferents nacionalitats i regions per restablir les respectives autonomies. A partir de llavors actuaren tots plegats com “Coordinación Democràtica”,
• La Plataforma de Organismos Unitarios : Aquesta és la última fase del procés produïda a finals del 1976, agrupant principalment a sis organismes de l’oposició (Cordinación Democràtica- Junta+Plataforma- la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País València, l’Assemblea de Catalunya, l’Assemblees de Mallorca, Menorca i Eibissa, la Coordinadora de fuerzas democràticas de Canarias i la Taboa Democràtica de Galiza). Demanava la formació d’un Govern d’ampli consens democràtic per presidir un procés constituent amb les demés reclamacions ja conegudes. Especial importància tindria per nosaltres el punt sisè : “Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomia de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el período constituyente del Estado...”.

Aquest últim organisme unitari va servir per nomenar a la “Comissió dels Nou” als qui s’els encarregava la negociació amb el Govern del President Suarez per iniciar el trencament democràtic. Una Comissió que aquest va rebre sols una vegada.

LA TRANSICIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

A) Factors actius d’oposició : Es donaven els generals de l’Estat, però tenint present, d’una part, l’evolució econòmica del País, amb una substitució de l’agricultura per l’industria, amb una quarta part de la població d’origen emigrant de la resta de l’Estat i amb una productivitat en la agricultura molt superior a la de l’Estat.

Per altra banda, s’en havia alertat un nacionalisme d’origen cultural, que per la seva racionalitat i força cohesió es va expandir amb facilitat a la classe política de la clandestinitat.

B) Els antecedents d’Estatuts d’Autonomia : Per culpa i desgràcia de la rebel.lió militar els diputats valencians convocats al vint de juliol de 1936 al Ajuntament de València per redactar un Estatut d’Autonomia no arribaren à reunir-se. La qual cosa no va impedir l’aparició de diversos textos com el redactat pel Ajuntament de València en 1931 (Anteproyecto de Estatuto para la Región Valenciana) ó més endavant, en 1937, per la CNT (Projecte de Bases per l’Estatut del País Valencià), o per Esquerra Valenciana (Avant projecte d’Estatut per la Regió Valenciana) o per Unió Republicana (Projecte d’Estatut d’Autonomia pel País Valencià).

Durant la transició varen aparèixer l’Estatut d’Elx (1975) i l’Avant projecte d’Estatut provisional d’Autonomia del País Valencià (1976) aprovat pel Consell Democràtic del País Valencià.

C) El procés d’unificació de l’oposició democràtica : Es va iniciar a l’any 1974, amb una primera Taula de Partits (UDPV, PC, Partit Carlí, GARS, Bandera Roja i PTE), després, à l’any següent dos organismes, d’una banda la Junta Democràtica del País Valencià (presidida pel catedràtic Manuel Broseta com independent, PC, CCOO, PSP, PTE, Bandera Roja, Justícia Democràtica, CCOO i independents), i, d’altra banda el Consell Democràtic del País Valencià (Convergència Socialista, PSOE, UGT, UDPV, PSAN, MCE, Partit Carlí, UC i USO). La fusió d’aquests organismes, produirà la creació (1976) de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals agrupant a les organitzacions i no les persones individuals.

La reclamació de l’Estatut d’Autonomia era comú en aquest organisme, que reclamava el trencament democràtic, que al cas del País Valencia precisava les condicions següents : “4) La participació, dins del contexte general de la ruptura, en el procés constituent de l’Estat Espanyol, amb l’exigència del reconeixement de la personalitat política del País Valencià, concretada en la seva autonomia política i administrativa...5) L’inici, en conseqüència, del propi procés constituent,amb la creació immediata de la Generalitat provisional del País Valencià, és a dir d’un Govern provisional, sorgit de la conjunció de forces democràtiques del P.V... Durant aquest periode provisionl, el poble valencià escollirà als seus representants, tant per participar als organismes constituents de l’Estat Espanyo, com a l’Assemblea constituent del País Valencià., que serà l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà de sometre’s a votació i aprobació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu”. Aquest era el solemne compromís dels signants de la Taula.

EL PRESIDENT SUAREZ I LA LLEI PER LA REFORMA

Desprès de la mort de Franco, Juan Carlos mantè a Arias Navarro com Cap del Govern i el confirma una vegada més. Però à juny de 1976, seguint les recomanacions del seu conseller, Torcuato Fernandez Miranda, nomena a Adolfo Suarez, un polític de segona fila dins dels dirigents més coneguts del franquisme. Encarregant-li fer la reforma del règim per passar a unes estructures democràtiques sense el trencament en la legalitat. Ço és, fer la reforma per una Llei votada en les Corts franquistes.

A partir d’aquesta decisió s’inicia una etapa que es vol qualificar com la transició à la democràcia, amb glosa d’epopeia. Però que des de la perspectiva històrica desperta fortes sospites de frau o de connivències mai aclarides fins ara.

Suarez protagonitza una activitat frenètica en diferents fronts a la vegada :

• Reformes legals : Nou Codi Penal per traure els delictes contra les llibertats fonamentals, una Llei de vaga (encara vigent), Llei d’Associacions polítiques (partits), legalització dels sindicats, supressió de la Secretaria General del Movimiento, autoritza el ús de l’ikurriña, ratificació per Espanya del Pacte dels Drets de la persona de la ONU, relacions diplomàtiques en la URSS, reconeix à l’OLP,...

• Permet sense intervenir la policia, en Madrid : El Congrés de l’UGT, el Congrés del PSOE, la Conferencia Eurocomunista, el Congrés de la Federación Democràta-Cristiana (Gil Robles i Ruiz Gimenez).

• Rep (una sola vegada) a la Comissió dels Nou, designada per la Plataforma d’Organitzacions Democràtiques, com interlocutors de la transició.

Són iniciatives que faciliten el camí per trobar-se amb l’oposició democràtica. Sense dubte. Però que, al no correspondre als antecedents polítics d’aquest personatge, típic representant de la buffe zone del franquisme, criat i format en llurs files sense cap mèrit especial, astut, poc brillant i gens orador, sembla molt improbable que totes aquestes mesures foren una iniciativa personal, sense comptar amb més recolzament que el rei. En primer lloc per què en aquells moments Juan Carlos restava marginat per tothom del franquisme, no sent creïble, a més a més, que el rei tingués una angoixa per l’urgència de la democràcia, atesa la seva executòria històrica posterior. En segon lloc, per què l’astúcia de Suarez era una manifestació de la seva covardia personal i així es demostrà posteriorment, quan renunciés a enfrontar-se i lluitar contra els aliats que li havien abandonat, preferint dimitir. No era un polític valent.

Una mostra de covardia la tindrà al pactar amb el seu enemic declarat, Fraga Iribarne (aquest el odiava per què creia que li havia furtat el càrrec) la Llei per la Reforma Política en les Corts franquistes. Els vots dels procuradors afiliats à l’Alianza Popular (188) seràn à canvi d’esser el districte electoral la província, traure un mínim de Diputats per districte, un Congrés amb un màxim de 350 ó 400 Diputats, dues Cambres i un mínim de vots per traure representació. Aquestes són les condicions que acceptà Suarez i la Llei fou aprovada per un nombre molt alt de Procuradors, que, en aquestos terminis pensaven que guanyarien les eleccions a l’oposició democràtica.

La Llei fou ratificada per referèndum pel 70 % del cens, atès que l’oposició democràtica¹ havia recomanat l’abstenció per què no s’havia permès una campanya institucional per intervenir en contra de la Llei a les forces de l’oposició. Sent, per tant, un referèndum com els de Franco : “si dius sí, reste açí i si dius no, no m’en vaig”.

La Llei, promulgada en l’any 1977, afirmava que la democràcia en l’Estat espanyol es basava en la supremacia de la llei, expressió de la voluntat sobirana del poble (art.1), composades les Corts per dues Cambres, prevenia la Disposició transitòria primera les primeres eleccions per elegir 350 Diputats pel Congrés i 209 Senadors.

LES PRIMERES ELECCIONS I EL MISTERI DEL FINANÇAMENT

Convocades les eleccions pel 15 de juny de 1977, la regulació electoral es faria pel Real Decret-llei de 18 del març anterior. El President Suarez encara tingué temps per concórrer al front d’una coalició de partits de centre-dreta, la UCD.

Els partits d’oposició democràtic varen ser legalitzats fins al PCE –al més d’abril del 1977- deixant fora els ideològicament més à l’esquerra (MCE, PTE, ORT, Bandera Rotja, etc). I tots des de abans de la campanya electoral, varen fer una continua acció de propaganda pública, dins d’una complicada situació agreujada per l’aparició d’un grup terrorista a nivell de l’Estat (GRAPO) de gran activitat en segrests i morts.

Les eleccions varen esser guanyades, en primer lloc, per l’UCD i pel PSOE darrere, deixant a molta distància, per l’esquerra al PCE, i per la dreta a AP (Fraga). Una resposta lògica al desplegament de publicitat fet per les dues formacions, tant en la precampanya com dins. Però à hores d’ara encara resulta un misteri les despeses dels partits guanyadors i menys llurs finançaments. Aquesta qüestió resulta clau per què no hi hagué “igualtat d’armes” entre els partits, atès el pressupost d’uns i d’altres. I qui aportà aquest finançament continua essent un misteri.

La llei –Reial Decret 20/1997- establia un finançament pels guanyadors d’un milió de pessetes per escó, més 45 per vot al Congrés i 15 per vot al Senat. I per pagar-hi aquest finançament s’aprovà la Llei 47/1977, de 14 de novembre amb un crèdit extraordinari. Així doncs, fins a finals d’aquest any no es recuperaren les despeses fetes. Las quals, podem imaginar que foren liquidades mitjançant crèdits bancaris. Però és un indicador contradictori. Per què, el article 44 de la primera Llei, creava al Congrés un registre dels préstecs dels partits amb els bancs, per facilitar el pagament directe aquestos i atès que al 1979 es convocaren les següents eleccions generals i municipals, resulta que els crèdits registrats per aquesta campanya són molt superiors en els dos partits, als registrats per la campanya de 1977. Així l’UCD pasa de 346 milions en 1977 a 834, i el PSOE de 138 a 625, quant ja tenien cobrat el finançament de la campanya anterior. La qual cosa ens porta a deduir que, o les empreses de publicitat i mitjans de comunicació havien aguardat els pagaments sis mesos o més o els partits els tenien ja liquidats al rebre les subvencions i varen destinar aquestes al finançament de la nova campanya. Damunt havien registrat més préstecs bancaris. En qualsevol cas, el cost de la campanya de 1979 era similar o menys que la de 1977. I era més que evident que ningú dels dos partits (UCD i PSOE) tenien recursos propis aportats pels militants.

La foscor del finançament electoral inicial ens crea una sèrie d’interrogants sense resoldre. Per què els recursos empleats varen esser determinants pels resultats i no guanyats per les marques de la reforma (UCD) i/o l’oposició democràtica (PSOE). No resulta lògic que l’UCD es diferenciés del vot continuista del franquisme, quant era el partit del Govern. Tampoc el PSOE podia representar l’oposició democràtica quan era desconegut en aquesta abans de 1974-75 i el PSOE anterior,a més a més havia restat amb Rodolfo Llopis. El que diferenciava l’UCD dels franquistes i al PSOE dels socialistes derrotats, era el capital que havien disposat per la propaganda electoral.

L’origen d’aquestos recursos es poden inferir pels suports públics d’un i d’altre. Però també des de la perspectiva actual, pels interessos que representaven. En el cas de l’UCD era clar el trànsit cap l’escenari europeu amb el ingrés al MEE i en el cas del PSOE estabilitzant el joc polític dins d’eixe escenari lluny d’una influència comunista o de l’Unió Soviètica. Els límits propis de la III Internacional i de la Ost-Politik de Willy Brandt, el gran mentor de Felipe Gonzalez.

UN FRAU CONSTITUCIONAL :

L’ASIMÈTRICA REPRESENTACIÓ PROPORCIONAL

Per acord entre l’UCD i el PSOE, els articles 68 i 69 de la CE consagren el mateix model de representació proporcional exigit per Fraga per la Llei per la Reforma Política, i que varen produir que l’UCD amb un 34,74 % dels vots, s’en portés un 47,14 % dels escons, i el PSOE, amb un 29,21 % dels vots, un 33,71, mentre que els següents restaren penalitzats (Alianza Popular, amb un 8,21 % de vots, un 4,57 % d’escons i el PCE amb un 9,24 % dels vots, un 5,71 %). Fraga tastà la seva medicina.

Es una distorsió que es produeix en benefici de les províncies menys poblades, a les quals s’els dona un mínim malgrat la població, mentre que les més poblades deuen patir el límit del nombre màxim de Diputats al Congrés (350). Els partits que presenten candidatures en totes les províncies rebran aquesta distorsió per què sempre trauen ú o dos Diputats com mínim. La qual cosa assenta el bipartidisme.

És fàcil de demostrar si es divideix el cens pel numero de Diputats. Així quan les primeres eleccions, amb un cens de 26.786.042, correspon una quota ideal de un Diputat per 76.531 votants. Pel País Valencia varen tindre 29 Diputats, quan ens corresponien quasi 33 : Alacant amb 761.498 tenia 5 en lloc de 9,9, València, amb 1.453.633, 15 en lloc de 18,9 i Castellò amb 311.627, 5 en lloc de 4 (beneficiat). I aquesta distorsió es manté encara avui, atès que les eleccions del 2011, amb un cens de 34.297.632 correspon una quota ideal de quasi 98.000 vots per Diputat. Doncs València, amb un cens de 1.882.500 li pertoquen 19,2 i en te 16.

Quines són les províncies beneficiades ?.. Trauen un Diputat de més Alava, Abacete, Avila, Burgos, Ciudad Real , Cuenca , Guadalajara ,Huesca , Lleida, La Rioja, Lugo, Ourense, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Teruel, Toledo i Zamora. A l’inrevés trauen menys representació les províncies de Asturias (-1,1), Barcelona (-9), Cadiz (-1,7), A coruña (-1,7), Madrid (-9,6), Málaga (-1,1) ,Pontevedra (-1), Sevilla (-3), València (-3,2) i Biscaia (-1,4).

UN ALTRE FRAU : EL BLINDATGE CONSTITUCIONAL

Els articles 168 i 167 de la Constitució espanyola canonitzen llur santedat i veneració eterna, atesos els obstacles posats a la reforma del nucli dur : Títol preliminar, i el II, relatiu a la forma d’Estat. La reforma és matemàticament impossible : dos terços de cada Cambra, dissolució immediata, ratificació per les noves aprovant per dos terços la reforma i referèndum. Algú pot creure que tal tràmit és possible en la pluralitat de una societat democràtica..?

En principi no hi ha cap Constitució en la UE amb aquestes restriccions. Cap. À, l’inrevés, la Llei de Bonn (en la que diu inspirar-se la CE) deixa la reforma en les mans lliures dels legisladors,

L’existència d’un blindatge com aquest qüestiona la credibilitat de la transició com “trànsit” cap la democràcia. Per què si es cert que gaudim d’un sistema parlamentari d’elecció democràtica i de les garanties que fan possible l’exercici dels drets fonamentals existeixen uns límits infranquejables que s’estenen à totes les generacions futures, condemnades a viure sota el mateix nucli dur constitucional que ens sotmet sota la tutela de l’exèrcit pel exercici dels drets democràtics.

Sembla que l’oposició democràtica o no era present quant la redacció d’aquest blindatge, o no s’en adonaren compte per inútils. O, el que és pitjor, foren còmplices de la maniobra. En qualsevol cas, no es raonable un elogi per l’obra.

EL PITJOR FRAU : EL SISTEMA DE LES AUTONOMIES

En la fulla de ruta que li encomanen a Suarez apareix subratllat el tema autonòmic. La qual cosa no resulta gens estranya. Atès que, en principi, era precís aturar la força de l’Assemblea de Catalunya com lobbie de pressió democràtica i la solució del retorn de Tarradellas va esser una resposta estratègica, que deixava pendent les coses.

Però, a més a més, Suarez com un representant del poder instal.lat en la buffe zone del franquisme, li interessava “fixar” la majoria de dirigents semblants i situats à nivell provincial o regional, com les noves cares del poder oficial, renovat del franquisme.

Per aquesta doble necessitat –resoldre el problema autonòmic català i basc- i potenciar nous dirigents del poder oficial, es crearia un calendari per als processos autonòmics reclamats per l’oposició democràtica, guanyant temps i amb el propòsit d’ajornar sine die l’estructura centralista de l’Estat, camí en el que trobà l’espontània complicitat del PSOE, malgrat els compromisos assumits dins dels organismes unitaris d’oposició democràtica, reclamant un Estat Federal. El procés el podem estudiar en cinc fases diferents :

1) Primera fase :”La oferta” : Anys 1977-78, és la del retorn de Tarradellas (setembre), fusionant les quatre Diputacions provincials catalanes i el reconeixement del Consell General Basc (desembre). S’aprova la Disposició Transitòria 2ª per l’immediata recuperació de les autonomies històriques i per la resta s’obri la via dels règims provisionals preautonòmics tots amb una plantilla semblant de una primera fase en majoria de parlamentaris i minories de les Diputacions o Cabildos i, desprès de les eleccions municipals amb un número paritari d’aquells i estos. Abans d’aprovar se la Constitució ja s’en havia definit un mapa de disset preautonomies.

2) Segona fase : “La paralisi o racionalització” : Anys 1979-80 : Serà a partir de finals de 1979 quant dirigents tant de l’UCD com del PSOE faran crítica pública del sistema autonòmic. El Comitè executiu de l’UCD elabora un document amb el títol “Sobre el proceso autonòmico” on recomanarà impulsar per tot arreu la via prevista al article 143 de la Constitució que no preveu la possibilitat d’un Govern autonòmic amb poders per dissoldre llur parlament, ni un plebiscit per aprovar l’Estatut que el faci fora de les competències de les Corts de l’Estat per poder derogar-lo. El 9 de desembre hi haurà una reunió de l’UCD i del PSOE per estudiar formules de racionalitzar el procés. Es una etapa de confusió i contradiccions.

La principal mesura es prendria al Congrés amb l’aprovació de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, per regular les diferents modalitats de referèndum, al exigir que els Ajuntaments al demanar l’Autonomia precisen si era la prevista en el article 151 de la Constitució. Maniobra que pretén introduir un nou requisit, que faci més difícil el quorum necessari.

Tanmateix mentre cau en l’oblit la petició autonòmica comunicada pel Consell del País Valencià, tan al Govern com al President del Congrés en octubre de 1.979, es convoca el referèndum per Andalussia, recomanant l’UCD l’abstenció. Però quant la província d’Almeria no ratifica (42 % sols), es posen d’acord l’UCD i el PSOE, per modificar la Llei Orgànica 2/1980, amb la Llei Orgànica 12/1980, de 16 desembre, per introduir un nou text que interprete la majoria necessària per guanyar l’autonomia la del cens del territori i no pas el de cada província. A més a més, es promulga la Llei Orgànica 13/1980, de 16 desembre, per substituir l’iniciativa autonòmica de la província d’Almeria².

Per altra banda es paralitza la recuperació de l’Estatut gàllec i es resol per Navarra el règim foral previst en la Disposició Addicional 1ª i transitòria 4ª de la CE. Finalment s’aprovà la Llei Orgànica 8/1980, de 22 setembre, sobre la finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

3) Tercera fase : “Tots a una veu..” : En 1981. Es produeix la desfeta de l’UCD amb la renuncia de Suarez à la Presidencia del Govern en resposta d’unes pressions mai aclarides³ . Les idees mes repetides seran que l’Estat és desintegrava i el nou model era invertebrat. Al mes de juliol una reunió entre l’UCD i el PSOE decideix encarregar-li al catedràtic Garcia de Enterría un dictamen sobre la situació del sistema autonòmic i quins correctors cal introduir. Serà l’antecedent de la futura LOAPA.

Tanmateix es dona solució a l’Estatut gàllec⁴ i per llei 12/81, de 5 de maig, s’estableix el concert econòmic basc.

Però la principal obra legislativa serà dedica a enfortir les senyals de prevalència de l’Estat sobre les Autonomies : Llei 33/1981, de 5 d’octubre sobre l’escut d’Espanya i Llei 39/1981, 28 d’octubre sobre “Uso bandera de España con otras”. L’Estat es rearma front al perill autonòmic.

4) Quarta fase : “Autonomia versus descentralització : tots per la via de l’article 143” : 1982 : Durant aquest any s’acceleren els processos preautonòmics aturats, per trobar la solució brindada en la via de l’article 143, configurant el Govern autonòmic com una macro-diputació d’àmbit regional. Inclús els primers Estatus⁵ suprimiran la Diputació i al seu lloc resta instal.lat el Govern regional. Als mesos de juliol i agost venen els Estatuts Valencià i de Canaries, amb les novetats d’estar dotats d’algunes competències de titularitat estatal, com premi de consolació per haver-hi renunciat a la via de l’article 151 reclamada abans. Els altres Estatuts que vindran a l’agost⁶ no tindran aquestes competències de més.

I al octubre, guanyarà el PSOE les eleccions generals.

5) Quinta fase : Anys 1983-1985 : “Culminació del procés” : En aquesta etapa serà el PSOE el director amb l’acompanyament del Partit Popular per la derrota electoral dels restos de l’UCD.

A l’inici de 1983 continuaran eixint els Estatuts pendents⁷, però el revés vindrà per la sentència 76/1983 del Tribunal Constitucional carregant-se el nucli essencial de la LOAPA amb un seriós reprotxe als legisladors⁸. La Llei resta transformada en Llei pel Procés Autonòmic, de 14 de octubre, amb una paper instrumental, malgrat que l’Estat tingués el dret de demanar informació a les CCAA o crear conferències sectorials.

Després d’aquest fracàs, es promulga la Llei 30/1983, de 28 desembre, sobre la cessió d’impostos de l’Estat à les CCAA i à l’any següent es crearà el Fons de Compensació Territorial per Llei 7/1984 de 7 de mars.

El procés finalitza amb la Llei 7/1985, de 2 d’abril de Bases de Règim Local, amb un nou marc de distribució de competències i que deixa l’escenari actual on hi ha uns Governs amb capacitat pròpia de convocar i dissoldre llurs parlaments en Catalunya, País Basc, Galizia i Andalusia, mentre que la resta operen dins del marc comú als municipis i Diputacions provincials.

EL CAS VALENCIÀ

Quant vaig conèixer l’esborrany del títol huitè –per l’informació donada per Peces-Barba à l’Executiva Federal del PSOE- em provoca la sospita de no anar a cap lloc en el sistema preautonòmic. A més a més, per que el noranta per cent dels parlamentaris valencians elegits en 1977 volia oblidar la reclamació de l’Estatut fet per la Taula. Els uns, el cas de l’UCD, per què amb la sola excepció del partit liberal (Burguera i Muñoz Peirats) no s’en havien compromès⁹. L’immensa majoria dels parlamentaris del PSOE eren uns desconeguts per la política, que mai havien exercit durant la clandestinitat, per la qual cosa, els compromisos amb la Taula es mantenien per la continuïtat dels tres caps de llista del PSOE, així com per un Diputat del PSP i un altre del PC, atès que l’altre comunista era del Comitè Central.

Per aquestes sospites en vaig resistir a que es convoqués l’Assemblea de Parlamentaris, però finalment es va iniciar reunir i inicià un simulacre de negociació amb el Govern, per acabar oferint la mateixa plantilla que a la resta. En el nostre cas el Consell Preautonòmic del País Valencià –nom acceptat per unanimitat- es composaria, en una primera fase, per dotze membres de designació parlamentària mes tres nomenats per cadascuna de les Diputacions provincials. Desprès les eleccions municipals, serien nou membres d’origen en els parlamentaris, que designaven al President, més tres per cada Diputació, en total altres nou.

El Consell es va constituir el 10 d’abril en El Puig i en sessions posteriors es varen configurar les dues Comissions de Transferències per rebre, d’una banda, les competències de l’Estat, i d’altra les de les Diputacions, mitjançant els correlatius processos de negociació. Però aquesta última no tingué cap fruit per la decisió presa per les tres Diputacions de no cedir cap competència fins a les eleccions municipals.

Aquell Govern de concentració tenia la missió de fornir un camí cap l’Autogovern, d’acord al compromís de la Taula. I també devia negociar i rebre competències administratives però era sols un organisme de transició. La redacció del qual era una responsabilitat de l’Assemblea de parlamentaris. I es va cometre el greu error de posar al capdavant d’aquell Plenari a un socialista del PSOE històric, sense a penes experiència política en la clandestinitat (com tot ells) i nul sentiment patriòtic valencià. En conseqüència mai va convocar al treball de redactar un Estatut, ni donà un sols pas en eixa direcció. À l’inrevés tractà de posar-li entrebancs al Consell per mantenir-se fidel à la política espanyolista del seu partit.

La possibilitat d’anticipar l’autonomia cedint competències estatal era el cimbell o la trampa del Govern central. Per que aquesta expectativa alluernava à propis i aliens. Es va despertar una cobdícia en quasi tots els consellers per treballar els contactes amb els representants de la matèria de llur Conselleria, fent plans adients pel seu futur polític i partit respectiu. Oblidarien la necessitat de fer una política d’Estat.

Però el poble valencià donà una resposta mai esperada. Per què totes les institucions de la societat civil, econòmiques, esportives, cultural o de qualsevol interès varen reconèixer al Consell com Institució que portés l’Autogovern futur. Hi hagué una mobilització generalitzada per demanar-li audiència à la Presidència del Consell, que, de la nit al matí, era present com la màxima Institució del País Valencià. Aquest recolzament va esser el principal capital.

Tanmateix l’equilibri intern entre els compromisos públics per l’Autogovern i les tensions internes per accelerar el gaudi de competències i oblidar-se de la Taula entrà en crisi quant el PC va anunciar que abandonava aquesta, la qual cosa plantejava el risc d’un nou escenari adaptat al joc del moment i oblidant els dits compromisos. Per mantenir la fidelitat amb les promeses fetes al poble, la Presidència del Consell va oferir “El Compromís Autonòmic” com pacte per l’Autogovern en els termes màxims de Autonomia possible a totes les forces democràtiques del País. Va esser signat al Palau de la Generalitat el d’octubre de 1978 per PSPV(PSOE), UCD, PCPV, AP, PTPV, ORT, URV, P.Carlí, UDPV i PSUPV, manifestant “El seu solemne compromís d’actuació conjunta per a la consecució del màxim grau d’autonomia, dins del termini mes breu que permetesca la Constitució aprovada democràticament pel poble espanyol”. A més a més es signà pels mateixos partits un document de “puntualitzacions” amb quatre obligacions : Donar-li suport al Consell per l’iniciativa del procés autonòmic, demanar-li al Plenari la redacció de l’Estatut, anunciar la col.laboració dels futurs Ajuntaments i Diputacions en el procés i difondre els termes d’aquell pacte activament pel poble valencià així com a impulsar, al seu moment l’aprovació de la corresponent Llei Orgànica prevista en l’article 151 . “Tot açò, perquè culmine, amb el vot afirmatiu, el projecte d’Estatut i el referèndum, i perquè el País Valencià aconseguesca la seua autonomia en benefici de tots els seus ciutadans”. Aquestos documents estan publicats en el Butlletí Oficial del Consell (num.4 i 5).

En compliment d’aquest Compromís, el Consell, dissoltes les Corts de l’Estat, va prendre en Morella, el 9 de gener de 1979, la decisió de assumir l’iniciativa prevista en la Constitució (143,2 per la via del 151), substituint à les Diputacions i deixant en poder dels Ajuntaments –després de les eleccions municipals- la decisió de sumar-se-hi , corrent el termini de sis mesos a partir de la primera petició d’Autonomia.

Aquest esdeveniment, celebrades les eleccions generals i municipals, es va produir en el dia 25 d’abril en dos Ajuntaments a la vegada : Bellreguard i Picanya, demanant l’Autonomia. En conseqüència el termini per la resta de municipis finalitzava el 25 d’octubre següent. Però aquest esdeveniment no va provocar cap reacció ni en l’UCD, ni en el PSOE, com partits més responsables i compromesos amb el procés per l’autogovern. Cap. Com tampoc hi hagué entre els parlamentaris i els Consellers. Es quedaren tots callats i com si la qüestió es fora aliena. Sols els interessaven els moviments interns de poder –en el cas del PSOE- i el clientelisme que acudia al voltant de cada Conseller en l’expectativa de llur competències, malgrat que encara no eren. Davant d’aquesta soledat, la Presidència amb l’ajuda d’uns fidels col.laboradors, inicià una campanya de visites per tot arreu del País, per esser present en les sessions dels Ajuntaments que demanaren l’Autonomia. La divulgació d’aquestes visites tenia un efecte estimulador per altres noves, arreplegant així la gran esperança que el poble valencià posava en llur autogovern. Més de cent mil quilòmetres faria el cotxe oficial al llarg i ample del territori del País amb aquesta missió. Tanmateix, ni els partits grans, ni els Consellers, ni els parlamentaris foren capaços d’organitzar un sol acte a favor d’aquesta campanya municipal. En algun cas, li demanaven viatjar amb el President, per què tenien un interès familiar o personal en eixe poble.

Tanmateix quant es renova el Consell l’UCD¹⁰ reclama la Presidència, al tenir més representants de les Diputacions provincials ¹¹(. La qual cosa era una maniobra desvergonyida, atès que el PSOE havia obtingut el 37,4 % dels vots i l’UCD sols el 36,6%, encara que tingueren el mateix numero de parlamentaris. Però, per la representativitat municipal, de les poblacions del País de més de 15.000 habitants el PSOE tenia 31 Alcaldes, l’UCD 9, el PC 5 i independents 3. Resultava indecorosa la reclamació de la Presidència, quant era votada pels Consellers d’origen parlamentari. La majoria dels representants de les tres Diputacions venia d’una representativitat de segon grau, per l’elecció dels Diputats provincials no pels electors, si no pels regidors del pobles, d’acord a la Llei de règim local i comptant igual el vot del Ajuntament gran com el petit¹².

Al no obtenir la Presidència, l’UCD, assumeix la gestió de totes les competències del Consell, atesa la seva majoria interna. La qual cosa deixa als Consellers socialistes i comunista sense competències i, a més a més, varen esser cessats tots els càrrecs d’aquestes Conselleries.

Per frenar el risc que aquest bloqueig fera esgalabrar la campanya de les peticions municipals, la Presidència va decidir portar al ple del Consell de nou l’acord de Morella, el qual va esser ratificat en Alacant el 31 de juliol de 1979. Restava clar que, malgrat tot, es salvaven els pactes.

El nou front provocat per la cobdícia de Monsonis, provoca una escletxa insalvable entre els Consellers socialistes i el President, per la perduda del clientelisme que cadascú d’aquells perdia. De les dos postures inicials a) recórrer de forma ràpida el camí envers l’autogovern, i, b) rebre competències per governar, es converteix aquesta última en l’apetència principal del Conseller Garcia Miralles i el Secretari General del PSOE, Joan Pastor. La qual cosa també convenia à la direcció central. Els aldarulls provocats pels defensors del secessionisme lingüístic, la senyera amb blau i la denominació de Regne, justifiquen, a mes a mes, un pas en arrere i que el procés s’en hagi aturat per responsabilitat única del President. La presència dels antics membres del PSPV, fusionats amb el PSOE és una expectativa de reforçament del compromís per l’autogovern. De fet, a nivell local, els regidors i alcaldes d’aquesta procedència es mobilitzaran pels acords pro-autonòmics. Es precís substituir a Pastor al front del PSOE i l’alternativa de Joan Lerma, Conseller de Treball i més pròxim al President¹³ sembla la més adient per calmar les tensions i no perdre el camí que en aquells moments marquen els Ajuntaments en llurs peticions autonòmiques. El Plenari de parlamentaris no arribarà pas a reunir-se. Tampoc es redacta cap projecte d’Estatut pels grans partits. Tanmateix en la societat civil i científica hi haurà un moviment favorable per la redacció del Estatut d’Autonomia, presentant al Consell diversos avant-projectes.

Al llarg de l’estiu es multipliquen els acords municipals demanant l’Autonomia. Les festes locals són un marc adient per provocar,a més a més, la visita oficial del President. L’inici de la tardor ha culminat el procés i en el dia vint-i-quatre d’octubre per acta notarial es donarà constància d’haver demanat l’autonomia del País Valencià 122 pobles, el 88 % de la província d’Alacant, que representen el 96 % de llur població, 130 –el 93 %- de la província de Castelló, que representen el 98 % de llur població i 260 –el 9 %- de la província de València, que representen el 99 % de llur població. Els noms dels dits pobles i la data de registre de llurs peticions al Consell es relacionaven. El mateix Notari feia constància: “Cifras –les peticions municipals- que sobrepasan abrumadoramente las previstas en el artículo 151 de la Constitución española”.

Tots els acords encuadernats varen esser entregats al Ministre per les Administracions Públiques, Fontan, pel President del Consell, uns dies més tard, en Madrid. Al mateix temps que el President de les Corts també rebia la documentació semblant, demanant-li que iniciés el procés del projecte de Llei orgànica per l’Estatut d’Autonomia.

Ni els parlamentaris, ni els seus partits trobaren ocasió de dir o fer qualsevol cosa. El silenci va esser llur resposta, mentre la societat valenciana restava il.lusionada els passos següents.

Estos vindrien,a nivell del Congrés dels Diputats, per la votació el dia 29 de desembre, la Llei Orgànica 2/1980, sobre modalitats de referèndum, exigint que els Ajuntaments diguessin que volien l’Autonomia pel 151. Al País Valencià, la nova direcció socialista de Lerma amb el suport del antic PSPV i el PSOE històric, decidirà en el dia 22 anterior, en Alacant, sortir del Consell, abandonant aquesta Institució en mans del Conseller Monsonis i l’UCD.

N o  t  e  s :

1 Coordinación Democràtica i POD, així com la nostra Taula, amb el vot contrari de la UDPV.

2 A Suarez li interessava el suport dels vots del Partit Andalucista, atès l’inici del procés de descomposició de l’UCD; el Felipe Gonzalez no podia qüestionar l’eina de Rafael Escuredo al front de la preautonomia, atès que havia treballat al seu despatx d’Avocat com col.laborador.

3 Una proba de llur covardia política, incompatible amb l’iniciativa que se li suposava per les decisions preses als anys 1976-1977.

4 Per maniobra de Pio Cabanilles quant ix del Govern

5 Asturias, Cantabria (gener),La Rioja i Murcia (juny)

6 Aragon, Castilla la Mancha i Navarra

7 Extremadura (febrer), Baleares, Madrid i Castilla-Leon (mars)

8 “Els poders constituïts no poden situar-se al mateix nivell que el poder constituent per realitzar actes propis d’aquest. Les Corts han creuat la línea divisòria entre els poders constituent i constituïts”

9 L’UDPV de Ruiz Monrabal encara no hi havia entrat en l’UCD i aleshores havien perdut les eleccions.

10 El interés era exclusiu del Conseller Monsonís, per què el seu Partit estava enterbolit per la crisi interna.

11 Sis dels nou, ú per valència, dos per Alacant i els tres de Castelló, ço és, una representació inversa a la població respectiva.

12 La pésima gestió del Secretari General del PSPV (Pastor) es va projectar més en les lluites internes pel poder, que en la preparació de candidatures, per la qual cosa es varen perdre quantitat de municipis petits per no presentar llistes.

13 Aquest i Adelina Pla havien segut els únics impossats pel President.

Sant Joan de Morò, mars 2015