Carrer quaranta dos

        Admet la meva simpatia per la denominació dels carrers pels números del seu ordre dins del plànol urbanístic. Em fan molta gràcia. Es una solució senzilla i fins i tot pràctica per als ciutadans. No hi ha rés més universal ni fàcil de recordar. I, à més à més, em sembla una resposta municipal acollidora per la seva neutralitat ideològica.  Així resulta una gran diferència la cita amb un amic per à demà à les sis al cantó del carrer quaranta dos amb la cent tres, i no el restar, per exemple, al carrer Héroes de la Cruzada, cantó amb el Generalísimo Franco. No sonen igual les dues cites.I tant!.

        Aquest exemple té una certa maldat –ho reconec- per fer referència à carrers que es mantenen al pas del temps, fent encara captius innocents de la “Cruzada” els veïns d’aquestos carrers. Però, més que maldat, és un recurs literari, per què en realitat trobe un arcaïsme injustificat dedicar els noms dels carrers à persones històricament reals. També podria ser el cas de no haver-hi encert, en el seu moment, en la decisió de triar el nom.

        Ara bé, la realitat es que tenim places i carrers dedicades à personatges com Cánovas del Castillo,  General Serrano,  Sagasta i tants i tants pròcers que ha produït la cronologia política espanyola fins ara, especialment al segle XIX, que té una història tan fosca com poc coneguda.

        Per eixa foscor hem oblidat que el Cánovas del Castillo era un acèrrim defensor de la esclavitud à Cuba, per què deia que els negres eren uns salvatges “que no tienen otros dueños que sus instintos y sus apetitos primitivos, son perezosos, inclinados a obrar el mal, que hay que manejarlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos”. Ó que la brillant carrera política-militar i colpista del General Serrano tingué el tret de sortida en el llit de Isabel II, fins à esser despatxat per altre dels seus nombrosos amants, atès que fent-li honor al llinatge borbó era un llit tan renovat com visitat. Al Sagasta, entre altres fets, li cap l’honor d’haver liquidat à preu de saldo als USA per vint milions de dòlars, les últimes despulles de l’imperi colonial : Puerto Rico, Cuba i Filipinas, en el Tractat de Paris. Desprès d’haver-hi ordenat a la flota enviada à Cuba un inútil enfrontament amb la dels ianquis. Decisió  que provoca llur desfeta total i pressa en contra del consell del seu Comandant, el qui, in extremis va decidir afonar els vaixells en l’escull abans que els rebentaren els potens canons enemics, salvant més vides.

        No crec pas que els nostres carrers resten à la glòria de personatges tan impresentables per al món actual. Ara bé, en el cas de no canviar-hi pels ordinals corresponents del pla urbanístic, és mes que probable que, rivalitzant amb els dedicats als pròcers del segle XIX, ben prompte ens trobarem  en Carrer de  Rita Barberá, ó, Carrer de Alfredo Perez-Rubalcaba, ó, Pasatge de Esteban Gonzalez Pons. No hi hauran carrers per à tots. 

Sant Joan de Moró, desembre 2013